Imatge d'època de la Festa Major de Sants.

Coincidint amb la Festa Major de Sants, el periodista Albert Torras ha publicat un llibre d’història local amb anècdotes i peripècies del barri. La Festa Major de Sants. Dels orígens a l’agregació repassa la història d’aquesta tradició des que Sants era municipi independent fins a l’agregació a Barcelona el 1897. Segons l’autor, la Festa Major de Sants és de les més antigues del món ja que fa més de 750 anys que se celebra, amb devoció a Sant Bartomeu, patró del barri.

Torras aporta documents del 1340 i anteriors que evidencien aquesta antiga devoció a Sant Bartomeu, i també dades sobre les festes religioses que se celebraven als segles XVII, XVIII i XIX, l’època dels primers envelats i l’aparició dels primers carrers engalanats, tradició que continua avui dia com a Gràcia amb un concurs que aquest any ha guanyat Alcolea de Dalt.

Entre altres aspectes fins ara desconeguts, el llibre revela que a mitjans del segle XIX, a més de Sant Bartomeu, Sants també tenia com a patrona Santa Faustina, i que a l’església s’hi conservava el cos de la santa que el rector havia portat de Roma.

Malgrat aquesta devoció històrica, es fa difícil assegurar que s’hagi mantingut intacta fins als nostres dies, i encara menys que sigui la base de l’actual Festa Major de Sants. Seria com afirmar que la devoció a Sant Fèlix, patró de Vilafranca del Penedès, alimenta la frenètica activitat de la Festa Major de Vilafranca, malgrat la gentada que s’acumula any rere any per viure en directe la processó del dia 30 i l’espectacular entrada a l’església de Santa Maria. Per cert, que la més típica arrenca precisament demà al migdia, amb la clàssica tronada, i s’hi esperen més aglomeracions que mai.

En qualsevol cas, benvingut sigui aquest nou volum d’història local, i més si és obra d’un expert com Albert Torras, autor de diverses obres sobre el barri de Sants i d’una autèntica curiositat com el llibre Gais i lesbianes de la història de Catalunya, que apunta, entre altres coses, la presumpta catalanitat i homosexualitat de Miguel de Cervantes. Això, però, ja és una altra història…

Verdi del Mig, Tordera i Joan Blanques de Dalt han estat els triomfadors del concurs de carrers guarnits de la Festa Major de Gràcia 2009. El primer premi va ser per a Verdieval, l’ambientació medieval amb què els veïns de Verdi van retrocedir als temps de Jaume I.

El segon, per a l’original tramvia d’època fabricat pels veïns de Tordera i col·locat al llarg del carrer.

I el tercer, pel muntatge Tot és fràgil, títol de la cançó de Joan Isaac que va inspirar els veïns de Joan Blanques de Dalt…

Han estat els tres primers premis de l’edició d’aquest any, que també va donar altres guardons entre els 16 carrers participants. Ara que la FM de Gràcia 2009 s’ha acabat, aquí en va un recordatori…

TOTS ELS CARRERS ENGALANATS

Cartell FM Gràcia 2009

El pregó de Sicus Carbonell, líder de Sabor de Gràcia, dóna aquest vespre el tret de sortida a les festes d’estiu per excel.lència de Barcelona. Just després del discurs inaugural a la plaça de la Vila, retransmès en directe a les 19 hores per Ràdio Gràcia (107.7 FM), s’iniciarà La Fanfare transfrontalière de l’amor (Dúmbala Canalla + Les Madeleines), el primer dels múltiples espectacles a l’aire lliure de la Festa Major de Gràcia, que aquest any s’anuncia com a més familiar que mai.

Del 15 al 21 d’agost, el protagonisme de la FM de Gràcia 2009 tornarà a recaure en els carrers del barri, plens de fantasia i imaginació gràcies a l’esforç voluntari i incansable dels veïns, hores d’hora embrancats encara en els últims preparatius. En aquesta edició hi haurà 16 carrers guarnits, un més que l’any passat: Berga, Bruniquer, Fraternitat, Joan Blanques de Dalt, Joan Blanques de Baix, Llibertat, Mozart, La Perla, plaça de la Vila de Gràcia, plaça de Rovira i Trias, placeta de Sant Miquel i Rodalies, Progrés, Providència, Puigmartí, Tordera i Verdi.

Els organitzadors de la FM, que aquest cop estarà dedicada a les dones del 36 i al fenomen de la Nova Cançó, han programat el 70% dels actes en horari diürn. Com sempre, molts jocs, concursos, exposicions, gimcanes, vermuts, berenars, sopars i, sobretot, molta música i molt soroll. Començant per les matinades del dia 15 a càrrec dels grups de foc i timbals del districte, amb sortida a la plaça de la Revolució, fins al correfoc del dia 21 i el castell de focs final a la plaça de la Vila de Gràcia, previ a la diada castellera de l’endemà.

Al marge dels actes de cada carrer, destaquen els espais monogràfics establerts a les places: la de Joanic acollirà el de la Nova Cançó, que també se sentirà a l’oratori de Sant Felip Neri; la del Sol serà la Plaça del Folk, i la del Diamant, la Plaça del Swing. A la plaça del Nord hi haurà l’Espai de la Màgia, coorganitzat amb els Lluïsos de Gràcia, on el plat fort serà el concurs de mags amateurs; a la de Manuel Torrente, el Tasta Gràcia, l’epicentre gastronòmic de la festa; a la de la Virreina, la Plaça de l’Artesania, i la de la Revolució serà la Plaça de la Paraula, amb lectures, contes i tallers infantils.

En l’apartat musical, convé remarcar la celebració del Festigàbal 2009, organitzat pel bar Heliogàbal a la plaça Rovira i Trias. Del 16 a 18 d’agost, amb entrada lliure, hi tocaran grups com Tostadas, el Petit de Cal Eril, Ainara Legardon, The New Raemon,  Asstrio i Manel, entre altres. I dins del programa general de la FM, destacaran les actuacions pròpies de bandes com Cabo San Roque, Ignasi Terraza Trio, Hotel Cochambre, Tandoori Le Noir, Stompers, The Healers o Ai, ai, ai, entre moltes altres.

El dia 21 s’acabarà oficialment la Festa Major de Gràcia 2009. L’endemà, per qui no n’hagi tingut prou, comencarà la de Sants.

Més informació:

• PDF: Programa oficial de la Festa Major de Gràcia 2009.
• VÍDEO: Preparatius de la FM de Gràcia 2009 (Gràcia Televisió)
• VÍDEO: Entrevista a Ricard Estruch, president de la Fundació Festa Major de Gràcia (Gràcia Televisió)

Cabo San Roque, la banda dels sons màgics i inversemblants sorgits dels més diversos instruments reciclats, ultima el que serà la seva pròxima producció nascuda del seu últim giny: una orquestra mecànica completa, amb seccions pròpies de vent (amb coure i PVC), corda i percussió. Serà la base del seu pròxim espectacle, Torn de nit, que s’estrenarà a l’octubre al festival Temporada Alta de Girona.

La peculiar orquestra, a la qual se li ha aplicat fa poc l’ordinador que n’ha de moure les peces, funcionarà amb un sistema d’electrovàlvules i aire comprimit, procedent d’una antiga fàbrica de galetes, que els va cedir tota la cadena de muntatge. Segons Roger Aixut, fundador i ànima de Cabo San Roque, el nou invent aportarà per primer cop un instrument de vent mecànic al repertori del grup, però encara es manté la incertesa de com sonarà, i si possibilitarà el muntatge d’una o vàries composicions.

 “Fins que no ens hi posem al 100% no ho tindrem clar”, assegura Aixut des del local d’assaig del grup, al carrer de la França Xica, a tocar del Mercat de les Flors. Aquí mateix, en ple barri del Poble-sec, és on la banda recicla i reinventa els intruments, on composa i assaja. I també on organitza i programa l’agenda d’actuacions, que a l’agost inclourà una gira per Mèxic. I al tornar, segons ha confirmat Aixut, un concert a les Festes de Gràcia, el 21 d’agost a la plaça del Diamant.

Serà un bon moment per comprovar l’estat de forma del grup, sempre a punt per sorprendre i commoure, abans de veure com sona aquest nou artefacte de l’orquestra mecànica…

Nausicaa Bonnín i Eduard Fernández, al film.

Després del seu èxit fulgurant al Festival de Màlaga, s’ha estrenat a Barcelona Tres dies amb la família, l’opera prima de la directora Mar Coll, guanyadora del premi a la millor direcció, millor actor (Eduard Fernández) i millor actriu (Nausicaa Bonnín). Un triplet com el del Barça, com van dir eufòrics els organitzadors de la preestrena, ara fa dues setmanes, al cine Urgell, davant una munió de gent que va obligar a obrir les portes a tothom que s’hi va presentar.

El film, amb un gran nivell d’interpretació, retrata les relacions personals d’una família burgesa de Girona, que es retroba per uns dies amb motiu de la mort de l’avi patern. Els dies de vetlla són l’excusa per exposar els integrants de la família (fills, oncles, cosins…) a les afinitats i contradiccions de les relacions humanes, estranyament complicades en l’àmbit de la institució familiar, i no per això ben naturals.

En aquestes circumstàncies, els sentiments afloren de forma íntima i continguda en tots els personatges principals: la Léa (Nausicaa Bonnín), que no troba mai a casa el seu nòvio francès; el seu pare Josep Maria (Eduard Fernández), bloquejat encara pel seu fracàs matrimonial; l’oncle Pere (Ramon Fontserè), el nou capo de la família; l’oncle Toni (Francesc Orella), l’únic que es va preocupar de debò d’acompanyar l’avi en els últims anys de la seva vida; la tieta Virgínia (Amàlia Sancho), l’ovella negra de la família, mare d’un fill inadaptat i golafre (Artur Busquets)…

Una pel·lícula interessant i que deixa un bon regust de boca. Per ser vista, lògicament, en la versió original catalana, que projecten els cines Alexandra, Renoir Les Corts i Renoir Floridablanca. Altrament, la fan en VOSE als cines Icaria i Boliche. Tant de bo duri a la cartellera…

Des del 28 de març, la Biblioteca de Palafrugell ha acollit amb èxit L’ànima del ferro, una exposició d’escultures en ferro reciclat de Yolanda UriARTE, artista barcelonina, d’arrels basques, amb lligams familiars i professionals a l’Empordà. La mostra, que s’ha allargat uns dies més del previst per la Setmana Santa, tancarà finalment demà divendres al vespre a l’Espai Arteca del centre, on fins llavors encara es pot visitar lliurement en horari de biblioteca.

L’exposició ha significat el retorn a l’aparador públic d’una escultora que, després d’un temps d’inactivitat, s’ha retrobat amb l’art de treballar el ferro sense més límits que el mateix material. A L’ànima del ferro, amb una selecció de 10 peces d’obra antiga i recent, el visitant s’ha pogut endinsar en un món oníric i suggerent, però també irònic i amb consciència social, com correspon a la majoria d’artistes que opten pel reciclatge creatiu.

'Ja hi som'. Fotos: Jordi Cané

Així cal veure, per exemple, l’obra Ja hi som, que ens enfronta sense remei a un planeta Terra torturat i amenaçat per la voracitat destructiva de l’home; Clown, el pallasso despentinat per la tragicomèdia del circ, o Ocellot, la bestiola que fa l’ullet sense intent d’abandonar en cap moment la divertida aparença d’estisores. Tot plegat, a partir de tot allò que suggereix el material trobat, de vegades reciclat per enèsima vegada, qui sap per qui o per a què…

Amb aquesta mostra, Yolanda UriARTE referma la seva presència a l’Empordà, on fa anys ja havia protagonitzat exposicions individuals i col·lectives, i on fa uns mesos va tornar per a una col·laboració amb el Museu de la Pesca de Palamós. En aquest cas, amb un parell d’escultures, dos peixos metàl·lics, gegants i mòbils, realitzats amb el seu col·lega Javier Mañá i instal·lats a l’entrada d’una exposició del pintor Tano Pisano, que els va encarregar expressament per a l’ocasió.

'Columpio'.

La mostra de Palafrugell ha estat possible gràcies a la iniciativa d’Arteca, associació d’artistes vinculats a l’Empordà que ja compta amb més d’un centenar d’afiliats. A canvi d’exposar a la biblioteca, l’associació cedeix una de les obres exhibides a un fons d’art accessible als usuaris en forma de préstec gratuït durant un mes. L’objectiu: acostar l’art al gran públic i donar sortida a les obres artístiques, ja que si algú en vol comprar alguna, tracta directament amb l’autor i aquest n’aporta una de nova al fons, que s’alimenta progressivament amb les periòdiques exposicions.

'Clown'.

Tot aquest fons artístic, a més d’estar físicament a Palafrugell, s’integrarà en una pàgina web per facilitar-ne la difusió entre el públic. De moment, ja ha servit per donar a conèixer obres de membres d’Arteca en altres biblioteques del país. Tant de bo la iniciativa s’estengués pels equipaments públics que ja disposen de l’espai suficient. ¿Per què no a Barcelona?

[Galeria d'imatges]

Aquest dimarts, 10 de març, es farà la presentació en públic de Mascles!, el nou llibre de textos teatrals d’Albert Benach, el tercer que publica, aquest cop a càrrec d’Arola Editors. L’acte tindrà lloc al Brossa Espai Escènic, i hi intervindran, entre altres, Iago Pericot, Francesc Massip i els actors Pep Jové i Enric Majó.

No és perquè l’autor sigui germà meu, però cal reconèixer-li una clara progressió i uns diàlegs cada cop més afinats i mordaços. I sobretot, mantenint un particular sentit de l’humor, en unes situacions tan quotidianes com absurdes…

Per una estranya associació d’idees, he pensat en un altre llibre d’un altre familiar que van donar a conèixer al setembre, aquest cop a Vilafranca del Penedès: L’antic Institut Milà i Fontanals i la seva història, de Montserrat Sala i Montserrat Totosaus.

No és perquè la segona coautora sigui ma mare, però cal reconèixer-li un esforç meritori i un rigor encomiable a l’hora de documentar amb textos i fotos antigues les diverses etapes, professors i alumnes d’aquest institut comarcal del Penedès, pioner a la seva època… Així ho va veure també el públic assistent a l’acte de presentació, celebrat amb tots els honors al saló de plens de l’Ajuntament de Vilafranca.

Malgrat sentir-me una mica sorprès per tot plegat, m’he de confessar admirat per l’un i l’altra. Per això hi és la família, diuen, per aparèixer, sorprendre’t i mostrar-te el camí… I de passada, esclar, deixar-te en evidència…

[PS: Adjunto la convocatòria de l'Espai Brossa]

Les cinc peces que presenta són fruit de viatges, experiències, somnis i més coses que no es poden dir en paraules, i que recullen les influències -que l’autor reconeix- de Pirandello, Tabori, Mishima i  Benet i Jornet entre d’altres i també la influència d’un dibuixant de còmics anomenat Robert Crumb, del qual ha extret la irreverència i, per què no dir-ho, una certa impudícia. Nascudes a partir d’una frase, d’una paraula, es desenvolupen uns diàlegs on els protagonistes —a excepció, potser, de l’última peça “Un intercanvi cultural”— es desdibuixen lentament per entrar en el terreny de la filosofia, que com alguns saben és un terreny que no porta enlloc. Així, l’absurd arriba a la paradoxa i, finalment, a la frustració, fet que ha fet exclamar a l’Albert Benach entre ampolles de sifó i alguns carajillos de més: “Pobre Wittgenstein! Com va sofrir, pobret amb el seu tractat Tractatus logico-philosophicus.”

Albert Benach es nascut a Barcelona a principis dels setanta. Ben aviat se sent atret per la premsa underground i de caràcter contracultural d’aleshores (revistes com Star, Vibraciones i Ajoblanco). Estudia disseny gràfic, editatge i muntatge de vídeo, a més d’anar contínuament al teatre amb el seu pare, cosa que no li fa perdre la serenitat (potser a d’altres sí), empapant-se de gent com Joglars, Comediants, la Cubana. A mitjans dels noranta comença a col•laborar en premsa, escrivint sobre temes com el rock&roll, el pop, els còmics, el cinema. Després de “Dues històries antigues” i “Somien els cambrers amb ovelles elèctriques?”, editats ambdós per l’AADPC dins la col•lecció Entreacte, aquest és el seu tercer llibre de teatre.

 Brossa Espai Escènic
info@espaibrossa.com
Allada Vermell, 13.
Tel. 93.310.13.64
www.espaibrossa.com

………………………………………………………………………………………………………………………..

Els amants del pernil i l’embotit ibèric estan d’enhorabona. Tot just fa un mes que ha obert Ibericum, nova botiga de delicatessen al carrer Rocafort 113, i ahir mateix ho van celebrar inaugurant un espai propi de restauració. L’establiment, consagrat a l’ibèric 100% pur de raça i d’alimentació de gla, ven també altres aliments de qualitat com ara vins de la Rioja, espàrrecs de Navarra, anxoves del Cantàbric i formatges manxecs. Venen al detall, elaboren capses i regals de Nadal, i des d’ahir s’hi pot esmorzar, dinar o sopar, amb plats basats exclusivament en els productes de la botiga. Com diu l’Edgar, un dels socis d’Ibericum, “pretenem recuperar el gust pels aliments de qualitat i que els clients tastin el millor abans d’emportar-s’ho cap a casa”.

La iniciativa s’afegeix a d’altres que hem tingut el gust de conèixer en aquest últim tram de Rocafort, abans d’arribar a Gran Via. Res a veure amb l’anterior, però igualment encomiable, destaca Coloimport (Rocafort, 85), un autèntic aparador de les diverses gastronomies del món. S’hi poden trobar productes de tot arreu, però sobretot americans i asiàtics, encara que també del continent europeu: arrossos, pastes, aperitius, salses, begudes, licors, conserves, herbes, reposteria… La regenta, a més, una rossa espectacular. Ara que, per a rosses, molt millor una clienta nova, estil Michelle Pfeiffer, que s’hi deixa caure de tant en tant i que últimament sembla que s’ha aficionat al iogurt grec. Aneu-hi, sí, i ja m’ho direu…

S’ha estrenat a vàries sales de Barcelona el que serà una de les pel·lis de l’any. Gomorra, l’adaptació cinematogràfica de la novel·la de Roberto Saviano, és un retrat hiperrealista, cru i sense concessions, del sòrdid món de la Camorra napolitana. Un film dirigit per Matteo Garrone que ha rebut elogis unànimes de la crítica, i que, entre altres, va merèixer el Grand Prix de l’últim Festival de Cannes i una llarguíssima i emotiva ovació al Festival de Sarajevo, l’estiu passat.

La vaig veure allà, in situ, al mes d’agost, en una pantalla gegant a l’aire lliure, prop del Teatre Nacional. En versió original i subtítols en anglès, com totes les que es projecten a Sarajevo. Tenia al costat un tal Marco, italià de la Toscana, que la veia per segon cop per apreciar de nou els matisos de l’argot camorrista i els accents napolitans. Al final em va ajudar i tot a entendre algunes escenes tan interessants com inintel·ligibles. I això que a vegades sents com si parlessin en català…

La pel·lícula traça cinc històries paral·leles per descriure amb contundència el funcionament i els mètodes de la Camorra, als suburbis marginals de la perifèria napolitana. A diferència d’altres films de gàngsters, aquí no hi ha celebritats, ni glamur, ni xampany, ni música de jazz. Més aviat al contrari: personatges sense futur, violència extrema, degradació moral, sang i fetge. Un relat dur però efectiu en què brillen algunes seqüències memorables: la passejada en calçotets de dos joves aspirants a capos per una platja deserta, disparant a tort i a dret amb metralladores i armes pesants que han trobat en un dipòsit secret; les anades i vingudes d’un veterà sastre local que ensinistra, d’amagat, treballadors xinesos en tallers clandestins; la utilització de nens per conduir els camions amb residus tòxics que els xòfers es neguen a portar arran d’un accident laboral…

Al final de la pel·lícula, tot i ja conèixer-lo, Marco va quedar tan esfereït com la resta del públic, quan abans dels crèdits et recorden en quatre ratlles els números de la Camorra, els milions d’euros anuals que ingressen i blanquegen (per exemple, en la reconstrucció de la Zona Zero de Nova York) i els milers de persones que han assassinat als últims anys. Per encoratjar una mica els assistents, van sortir a saludar dos dels actors principals: Salvatore Cantalupo (el sastre en la ficció, dels pocs que sembla sortir-se’n) i Maria Nazionale, que sense avisar ningú, inesperadament, es va marcar una versió d’O Sole Mio sensacional. Si més no, va ser un colofó emocionant i esperançador.

Gomorra, com altres bones pel·lis, es projecta en VOSE als cines Icaria, Renoir Floridablanca i Renoir Les Corts.

Entrada al Bar Fidel (c/ Ferlandina, 24).

M’ha arribat de Time Out la notícia que estem en plena London Bar Week, moguda amb què bars i restaurants cool de la capital britànica es promocionen entre el personal a través de parties, sortejos i happy hours. A més de copes, sopars en grup i caixes d’espirituosos, es veu que han arribat a regalar fins a guitarres elèctriques Jack Daniel’s, la qual cosa ja crea una certa enveja cap als afortunats guanyadors.

De totes maneres, esdeveniments com aquest de vegades desperten l’efecte contrari. A mi, personalment, m’ha fet pensar en els bars de tota la vida, arrelats al territori, modestos però sòlids, amb clientela pròpia i consolidada amb els anys. Bars que han sobreviscut a l’onada de les modes i que segueixen com si res al peu del canó. Cada barri té els seus, i per sort encara en queden uns quants…

Pensava en tot això l’altre dia, intentant oblidar la decepció de VCB, la postissa carta d’amor de Woody Allen a Barcelona. Pujant amb el Jordi per Joaquim Costa, al barri del Raval, des de Peu de la Creu, hem passat de L’Almirall, gairebé buit un diumenge a la nit, i sense saber com ni per què, el destí ens ha portat a un dels clàssics de Ferlandina. I aquí, en canvi, el local està ple a vessar…

És clar: estem al Bar Fidel, i per alguna cosa li van posar aquest nom, ja que conserva el caliu de sempre. És un bar que ha sabut mantenir l’ambient i el seu estil característic. Traspassada la porta de fusta, ho veus de seguida. La petita barra a la dreta, les tauletes de marbre, el mateix passadís estret… Ja no hi ha el billar, però s’ha guanyat espai per a alguna taula més. Bar de copes i d’entrepans (i quins entrepans!), ha afegit amanides a la carta (verda, grega, alemanya, mediterrània…) i un plat del dia per dinar, ja que ara també obre els migdies. Es nota que l’eix de vianants cap al Macba i les universitats l’ha beneficiat de debò…

El Lluís i la Marta segueixen comandant el local, famós pels seus entrepans, freds o calents, i per les originals combinacions, de dos, tres o més ingredients. Durant un temps m’hi vaig aficionar de veritat: pernil canari, camembert i espàrrecs; llom amb formatge i pebrots; pollastre amb paté i mostassa… Això, un rioja i un cremat, i ja havies sopat. Ara, pel que sembla, han ampliat la carta, i potser hi ha algunes postres i tot.

El millor, però, continua sent el bon ambient que s’hi respira i el tracte dispensat al client. I sobretot, els assidus del local, gent del barri, o gairebé. Diumenge, a partir de les onze, arriba “l’hora dels jubilats”, com diu l’Emo, quan joves amics de tota la vida assalten sense pietat la taula del dòmino. Hi ha l’Emo, el Jordi, el Flavià… falten l’Àngels i la Blanca, és clar, però tampoc és que en sabessin gaire, abans, de jugar al dòmino… En qualsevol cas (perdó, noies) contemplar-los jugar, en concentració absoluta, sense apostes per entremig, és tot un espectacle de bones vibracions. Com es nota que alguns han nascut per actuar…

Després d’una bona estona al Fidel, certament, vagis o no torrat, te’n pots anar a dormir content.