El Pont Neuf, a Tolosa, de nit.
Ahir diumenge el Tour de França va abandonar Tolosa per enfilar-se cap als Pirineus. Exactament com nosaltres, just el diumenge anterior, quan vam fer el mateix… en direcció cap a casa. Només va ser una escapada de cap de setmana, breu però intensa, i ens va deixar un gran regust de boca. És a dir, segur que repetirem.
Tolosa (Toulouse pels francesos), capital del Llenguadoc-Rosselló i de la regió de Migdia-Pirineus, sorprèn com una ciutat moderna, agradable, tranquil·la i amb molt d’ambient al carrer. El fet de només tenir uns 400.000 habitants (760.000 amb l’àrea metropolitana) l’ha ajudat a conservar l’atmosfera de poble enmig de l’efervescència urbana. Malgrat les dues línies de metro i les 70 de bus, la ciutat es descobreix fàcilment a peu: el casc antic, les cases renaixentistes, la plaça del Capitole, la basílica de Saint-Sernin (l’edifici romànic més gran d’Europa), els claustres dels Jacobins i dels Agustins, els museus…
Saint-Sernin, al final del carrer.
Més enllà dels clàssics culturals, ens ha atret la vida al carrer: moltes bicis (tenen VélôToulouse en lloc de Bicing, i funciona de 5.30 a 2.00 de la matinada!), molts estudiants, mercats de flors i fruites al Boulevard de Strasbourg en ple diumenge, cafès i bistros plens a vessar en zones de vianants… No hi ha mar, però ho supleixen de sobres amb el Garona (hi han muntat una platja urbana) i el canal du Midi, ideals per passejar-hi en barca i contemplar la ciutat des d’una altra perspectiva.
Tolosa és també la tercera ciutat universitària de França, amb 90.000 estudiants, la primera d’Europa en aeronàutica (aquí es va crear el supersònic Concorde i el coet Ariane, i ara s’hi construeix l’Airbus A380, l’avio més gran de la història, del qual es pot visitar la cadena de muntatge) i el bressol del rugbi francès. L’extraordinària passió per aquest esport uneix generacions, que han vist l’equip local, l’Stade Toulousain, proclamar-se 16 vegades campió d’Europa.
JFK: un carrer, dues plaques.
Oberta i cosmopolita, a Tolosa s’hi parlen moltes llengües, encara que l’occità amb prou feines hi té presència en els noms dels carrers, després del francès, i poca cosa més… Aquí la ciutat no s’aparta gaire de la política oficial francesa envers les llengües minoritàries, menyspreades com a pròpies i menystingudes davant d’altres molt més llunyanes, en un país que diu venerar i protegir la diversitat cultural… No deixa de ser xocant quan, en molts bars i restaurants, diuen parlar l’occità, el català i el que faci falta…
Pel que fa a la restauració, cal lloar un gran avanç per als inadaptats. Els horaris, potser per l’estiu? s’han relaxat, i ja es pot anar a sopar tranquil·lament més enllà de les nou del vespre sense que el cambrer de torn et faci cara de pomes agres o t’ignori olímpicament. Ho vam comprovar a pocs metres del riu, en una zona de carrers estrets, farcida de bistros amb terrasses a l’aire lliure. Eren les 10 tocades i vam entrar al Bistro de la Daurade. Deliciosa amanida de foie, carpaccio de salmó especiat i terrina de pernil d’ànec ofegat en camembert fos. A les 11.15 van arribar tres nous comensals i van demanar vi abans de sopar. L’amo, encantat.
L’endemà, per descomptat, vam repetir zona, canviant òbviament de carrer. Al 41, rue Pargaminières, el Grain de Sesame ho anunciava sense embuts: obert fins a la mitjanit. Entremig de locals asiàtics i sud-americans, va resultar ser un àrab excel·lent, casolà però autèntic, amb un hummus fred i exquisit. Aquí es va acabar la nostra ruta i la nostra última nit. Al cap i a la panxa, ens queda la promesa pendent.
Benvinguts a la Ciutat de l’Espai
Rèplica a escala real de l'Ariane 5.
Als afores de Tolosa, a pocs quilòmetres de la ciutat, s’alça la Cité de l’Espace, un parc de 5 hectàrees dedicat exclusivament a la divulgació de la cultura espacial. Certament, tot i l’aparença de parc temàtic, val la pena visitar-lo, ja que és un espai idoni per conèixer de prop els últims coneixements sobre l’Univers, amb múltiples animacions interactives, atraccions permanents i exposicions i conferències dirigides a investigadors i al públic en general.
Després de la Ciutat de les Estrelles, a Moscou, reservada a l’entrenament dels astronautes russos, la Cité de l’Espace és l’únic lloc del món on pots pujar a una nau espacial Soiuz de primera generació. I també a una còpia exacta de la famosa Estació Espacial MIR, que va ser destruïda per obsoleta el 2001. Per a rèpliques absolutes, impossible no quedar bocabadats amb l’omnipresent coet Ariane 5, amb els seus 53 metres d’alçada, instal·lat a la rampa de tir com si estigués a la mateixa Guaiana francesa…
Entre les instal·lacions més atractives, al marge de l’edifici amb quatre plantes d’exposicions, sobresurten l’esfera gegant del Terradome, un viatge en el temps des del naixement del planeta Terra, i sobretot l’Astralia, el Sisè Continent. Així s’anomena el macrorecinte que allotja la sala IMAX i el nou Planetarium, un sistema de projecció en 3D de nova generació sobre una pantalla hemisfèrica, on es presenta un espectacular audiovisual sobre les estrelles dels faraons i la mitologia de l’antic Egipte.
Ben a prop, i també de forma permanent, la pantalla gegant de l’IMAX projecta Space Station 3D, el primer film d’alta definició i en 3D realitzat a l’espai, sobre la història de l’Estació Espacial Internacional i la vida quotidiana dels astronautes. Deixant de banda que estigui narrat per Tom Cruise (no el sentireu en V.O. perquè està traduït al francès), al film emociona veure el bon rotllo que hi ha entre russos i nord-americans tan lluny de la Terra, i es transmet com mai abans el vertigen (o l’eufòria) que un pot arribar a sentir en ple passeig espacial. Espanta de veritat…
Retorn a Bénac
Entrada al poble de Bénac, amb el copilot saludant.
Per fi hi he tornat. Fa 15 anys, o més, hi vaig anar a parar per casualitat, intrigat per un cartell malpintat a la carretera. Si aleshores hi vaig anar amb l’Àngels, camí de Montsegur, aquest cop ha sigut amb un autèntic Benach: l’Albert. No s’ho creia fins que hem arribat. Des de Foix, tornant cap a Barcelona, un desviament a la dreta et porta a una carretera local que juga com si res amb el teu cognom: passes Becq, Ganac, Brassac…
Als 10 quilòmetres, quan ja sospites que potser t’has equivocat, apareix finalment Bénac: quatre cases mal comptades, una església romànica del segle XII i un paisatge verd, idíl·lic, meravellós. Sembla molt més arreglat que anys enrere. Ara hi ha una parada d’autobús i les vaques no et surten al camí sense avisar. El Château de Bénac, fa temps un restaurant esplèndid al jardí d’una antiga casa senyorial, amb vistes a les muntanyes, és avui una gîte elegant, encerclada per una frondosa tanca de xiprers. Com remarca l’únic cartell turístic del poble, ocupa l’antic feu del segle XIX dels barons de Bellissen-Bénac. Barons? Està clar que haurem de seguir investigant…
La pluja, però, ens ha obligat a marxar. Tornem a Foix, passem de Montsegur recordant en silenci la tragèdia dels últims càtars i posem la directa fins al Pimorent. Al final del túnel, sota un sol radiant, una imatge prou familiar: l’inconfusible paisatge de la Cerdanya.
Publicat per Martí 