Dies després del que s’havia anunciat, ahir van acabar de desmuntar les escultures gegants de Manolo Valdés a la rambla Catalunya. Alguns, de cop, deuen haver sentit un buit immens. Jo, no. Després de les mostres de HA Schult i d’Igor Mitoraj, ha estat la tercera gran exposició d’art al carrer dels últims mesos a Barcelona. I no és que no resultés interessant, al contrari. Passa que l’emplaçament no ha semblat el més idoni. Entremig de les riuades de gent passejant i el trànsit de cotxes, en un espai limitat, i prou sorollós, les 17 escultures monumentals de Valdés no han perdut magnetisme, però sí perspectiva. ¿Calia situar-les en un passeig tan atapeït?
A l’hora de fer balanç, tant els promotors, la Fundació La Caixa, com els amfitrions, l’Ajuntament de Barcelona, al·legaran segurament que millor, impossible. Un lloc cèntric i de pas obligat pels turistes… De fet, els càlculs inicials, a través d’un sistema informatitzat per controlar els voltants de les obres, apuntaven que la mostra tindria uns 20.000 visitants diaris. Si és així, en un mes la deuen haver vist 600.000 persones. Impressionant, oi?
Doncs, no. Segur que molts haurien preferit tocar igual aquestes escultures, sentir-les, en un entorn més amable. En aquest sentit, s’hauria pogut pensar en Sevilla, on aquesta mostra itinerant va recalar anteriorment. Ho vam comprovar l’hivern passat, en un viatge llampec a la capital andalusa. Allà van situar les escultures en un remodelat passeig de vianants, ampli i tranquil: La Alameda de Hércules, pròxim al riu Guadalquivir i al barri de la Macarena. Un entorn còmode i agradable, famós anys enrere com a zona de prostitució, i també amb terrasses, sí, però a força distància de l’espai central. A més, tot s’ha de dir: els bars d’allà, sobretot al final del passeig, presidit per dues columnes rematades amb lleons i escuts representant Espanya i Sevilla, serveixen autèntiques tapes andaluses, tant si ets turista com si no…
Pensant-ho bé, si a Barcelona sorgís un espai similar, duraria ben poc. Seria ràpidament colonitzat per aquests antres de restauració avui tan de moda, rendits al guirisme consumista amb la intenció única de desplomar els visitants, sense pressa però sense pausa…
Publicat per Martí 
