Bòsnia, encara dividida

Ambient al barri de Bascarsija, a Sarajevo.

Aquest divendres es commemora a Sarajevo el 20è aniversari de l’inici de la guerra de Bòsnia, el conflicte més sagnant de tots els que van esclatar als anys 90 a l’antiga Iugoslàvia. El 6 d’abril de 1992, just quan la Unió Europea reconeixia la independència del país, votada en referèndum, franctiradors serbis van reprendre els trets disparats el dia anterior sobre manifestants pacífics a la capital i van engegar pel seu compte un conflicte de conseqüències devastadores.

Només va ser el començament. Durant tres anys, entre el 1992 i el 1995, Bòsnia va viure la pitjor de les barbàries: morts, violacions, assassinats, campanyes de neteja ètnica… L’infame setge de 43 mesos sobre Sarajevo i el genocidi de Srebrenica –on els serbobosnians van expulsar de casa seva 30.000 dones i nens i van matar més de 8.000 musulmans– van ser només dos dels capítols més terribles de la guerra. En total, el conflicte va provocar 100.000 morts i més de dos milions de desplaçats, la meitat dels quals encara no han pogut tornar a casa seva.

La guerra es va acabar gràcies als acords de Dayton, que van portar la pau però van consagrar la divisió ètnica i territorial que s’havia instaurat per les armes. Bòsnia va quedar dividida en dues entitats autònomes, la Federació Croato-Musulmana i la Republika Srpska (sèrbia), unides per un fràgil Govern central amb escasses competències i dirigit per una presidència tripartita, formada per un serbi, un musulmà i un croat.

El reconstruït Stari Most sobre el Neretva, a Mostar.

Els dissenyadors dels acords de Dayton preveien que aquesta complicada estructura política quedaria superada amb el pas del temps i la reconciliació. Però 20 anys després, la realitat ha demostrat el contrari: les ferides de la guerra segueixen obertes, la desconfiança, l’odi i les rivalitats es mantenen, i la divisió política s’ha accentuat. La prova és que Bòsnia ha trigat més d’un any a poder formar l’últim Govern per culpa dels desacords entre els principals partits serbis, croats i musulmans.

La crisi política, social i econòmica ha paralitzat el país, que viu de l’ajuda exterior i pateix una taxa d’atur del 45%. Les rivalitats nacionalistes han bloquejat el desenvolupament i han allunyat la inversió estrangera. En els últims 10 anys, per exemple, a Bòsnia només s’hi han construït 40 quilòmetres d’autopistes, alhora que la corrupció i el clientelisme polític no han parat de créixer…

Enmig d’aquest panorama tan depriment, ha
aparegut malgrat tot una llum d’esperança: el nou primer ministre del país, Vjekoslav Bevanda, un economista croat amb fama d’honrat i eficaç, s’ha proposat unir voluntats i demanar aquest mateix any l’ingrés de Bòsnia a la Unió Europea. Veurem si se’n surt.

Justícia per a Srebrenica

Pintada sobre Srebrenica a Sarajevo.

La captura de Ratko Mladic, el carnisser dels Balcans, després de 16 llargs anys de fuga ha despertat indignació entre els serbis de Bòsnia, que encara el consideren un heroi nacional, i alleujament contingut entre els bosnians musulmans, que tot i així han reviscut amb angoixa i temor les atrocitats comeses per les forces comandades per l’exgeneral serbobosnià durant la cruenta guerra de Bòsnia (1992-1995), on van morir 100.000 persones i hi va haver més de dos milions de desplaçats, víctimes d’infames campanyes de neteja ètnica.

Malgrat el temps transcorregut, amb l’arrest de Mladic han reaparegut fantasmes d’un passat que molts segueixen sent incapaços d’afrontar. Des que Mladic va ser detingut, el 26 de maig, s’han succeït les protestes a la Republika Srpska (RS) –l’entitat sèrbia de Bòsnia– contra la seva entrega al Tribunal Penal Internacional per a l’ex-Iugoslàvia (TPII), que el jutjarà per genocidi i crims de guerra per la massacre de Srebrenica i el setge sobre Sarajevo, entre altres càrrecs. Al crit d’”Han capturat l’àguila, queda el seu niu”, milers de persones es van manifestar a Zvornik i Foca, i també a Kalinovik. Aquí, al poble natal de Mladic, 40 quilòmetres al sud de Sarajevo, ha ressorgit l’odi amb un lema esgarrifós: “Repetirem Srebrenica”, van corejar. A Podvitez, a prop de Pale, de les paraules es va passar a l’acció: una granada llançada de nit va destrossar una mesquita local.

Manifestació a favor de Mladic a Banja Luka.

La protesta més gran va tenir lloc a Banja Luka, la capital de la RS, on uns 10.000 serbobosnians van clamar contra l’arrest de Mladic i van acusar de traïdor el president serbi, Borís Tadic. “Hi ha més Mladics a Sèrbia, segueixen creixent i continuaran la seva obra”, es va sentir des de la tribuna d’oradors. Oficialment, les autoritats locals no recolzaven la concentració, però la televisió pública de la RS li va dedicar una àmplia i entusiasta cobertura. Dies després, el Govern serbobosnià va anunciar la donació de 50.000 euros per sufragar la defensa a l’Haia de Mladic i de Radovan Karadzic, l’exlíder polític de la RS, davant l’estupor de la comunitat internacional.

Algun dia es coneixeran al detall els suports i complicitats que ha tingut Mladic en els últims anys, tant a Sèrbia com a la Republika Srpska, fins i tot entre els cercles pròxims al seu actual president, Milorad Dodik. De moment, cables diplomàtics filtrats per Wikileaks apunten que l’exgeneral va comptar amb una xarxa de suport d’entre 300 i 400 persones, entre les quals hi ha exoficials de l’Exèrcit serbobosnià i un nom propi: Dragomir Andan, exdirector de la policia de la RS. Carla del Ponte, exfiscal en cap del TPII, el va citar explícitament: “Va estar sense cap dubte en estreta relació (fins i tot personal) amb el fugitiu Ratko Mladic”, va dir. En altres cables nord-americans del 2006, alguns diplomàtics van expressar el seu convenciment que Mladic rebia ajuda de funcionaris serbobosnians, així com d’una agència de seguretat privada establerta a Banja Luka.

Tombes de bosnians musulmans a Potocari.

A l’espera de conèixer tota la veritat, s’haurà de confiar que el tribunal de l’Haia avanci en el seu treball i imparteixi justícia. Sense, difícilment serà possible la reconciliació amb les víctimes, doblement difícil quan la màxima autoritat de la RS encara insisteix a negar el genocidi de Srebrenica, la pitjor massacre comesa a Europa des de la segona guerra mundial. El juliol del 1995, a la vegada que van expulsar 30.000 dones, avis i nens en una massiva campanya de neteja ètnica, un total de 8.373 homes musulmans van ser assassinats i els seus cossos simplement van desaparèixer, enterrats en fosses comunes. Els familiars d’aquelles víctimes, dones i fills, continuen buscant les seves restes. Actualment, només se n’han pogut identificar 6.594 amb les anàlisis d’ADN, i només 4.524 han pogut ser enterrats al Memorial de Potocari, construït després de la guerra per no oblidar mai aquella ignomínia.

Srebrenica serà sempre un símbol del passat, encara que també del present. A tot Bòsnia, quinze anys després del conflicte, encara hi ha 10.000 desapareguts, i gairebé un milió de víctimes de la neteja ètnica no han pogut tornar a casa seva.

Fax from Sarajevo

Rellegeixo Fax from Sarajevo, un còmic del nord-americà Joe Kubert, protagonitzat per Ervin Rustemagic i la seva família. Són personatges reals, amics del dibuixant, que van patir en carn pròpia el setge de la capital bosniana entre el 1992 i el 1995. A través d’ells, i dels faxos que Ervin va enviant a Kubert i altres amics a l’exterior, et sents transportat a la terrible experiència que va suposar aquell criminal setge de 43 mesos, que va devastar la ciutat i va segar més de 12.000 vides humanes, la majoria civils.

El vaig començar pocs dies abans de la detenció de Radovan Karadzic, responsable d’aquella i tantes altres atrocitats durant la guerra de Bòsnia. Després de la detenció de l’exlíder serbobosnià, fugat durant 12 anys, ara la recerca es concentrarà en els dos principals criminals de guerra que encara estan amagats: Ratko Mladic, excap militar de l’exèrcit serbobosnià i mà dreta de Karadzic, i Goran Hadzic, expresident de l’autoproclamada República Sèrbia de Krajina, a Croàcia. Tots dos estan acusats igualment de genocidi i crims contra la humanitat pel Tribunal Penal Internacional per a l’antiga Iugoslàvia (TPII).

Passada la sorpresa inicial, a poc a poc s’han anat descobrint detalls de la vida de Karadzic durant tots aquests anys. Sota la nova identitat de Dragan Dabic, un metge naturista, vivia i treballava a Nou Belgrad, als afores de la capital sèrbia. Es dedicava a la medicina alternativa, i tenia enganyats pacients i veïns, que el consideraven un sant baró i mai havien sospitat, diuen, que fos un dels pròfugs més buscats del món.

Radovan Karadzic (esquerra) i el seu àlter ego.

És clar que, amb excepció dels serveis secrets, era fàcil que amb aquella pinta entre Pare Noel i Michael Caine despistés tothom. Si fins i tot va enredar els periodistes! Al ser detingut, la mateixa BBC va arribar a enllaçar un dels seus blocs amb la suposada web oficial del doctor Dabic, registrada en realitat un dia després de la captura. Ràpidament, però, van rectificar i van divulgar la web autèntica, només en llengua serbocroata.

Després hem sabut que el psiquiatre reconvertit donava conferències, que era agent comercial d’una firma de compostos vitamínics, que es deixava veure sovint per la botiga central de l’empresa, a cinc minuts a peu del Parlament serbi… I també que repartia targetes professionals sense adreça física, però amb sis emails i dos mòbils de contacte, o que a les nits solia freqüentar el Luda Kuca (Casa Boja), un bar ultranacionalista que tenia a prop de casa, on de vegades s’animava a tocar el gusta, un mena de llaüt tradicional serbi…

Targeta professional del 'doctor' Dabic.

Avui dimecres, probablement, l’extradiran a l’Haia, i segur que en sabrem més coses. Potser ara deixarà de tenir sentit el bloc Finding Karadzic, dedicat amb insistència a la seva recerca, o la pel·lícula The Hunting Party, en què Richard Gere encarna un periodista que arriba a Sarajevo amb la intenció de localitzar el genocida. Un film que, per cert, es va estrenar als EUA el setembre passat i no sé si s’ha projectat mai a Espanya. En qualsevol cas, ja sabem que quan arrenqui el judici, Karadzic es defensarà tot sol, emulant el seu mentor, Slobodan Milosevic. Confiem que, a diferència de l’expresident serbi, Karadzic tingui prou salut per arribar al final del procés judicial i escoltar la sentència que li pertoqui.

Com han apuntat alguns analistes, el procés íntegre a Karadzic, més enllà de les implicacions polítiques per a Sèrbia, Bòsnia i la UE, pot tenir un beneficiós efecte simbòlic per a la reconciliació als Balcans. El dia que arrenqui el judici, molts ciutadans de Sarajevo, i de tot Bòsnia, estaran pendents de la televisió. I hi seguiran mentre duri tot el procés. Arreu d’Europa n’hi haurà molts altres que, lluny d’allà, estaran amb ells, de tot cor. Potser ha arribat l’hora de tornar a Sarajevo…