Entrada del Palace Theatre de Londres.
Després de gairebé un any en cartell, Priscilla, Queen of the Desert està arrasant als teatres de Londres. És de llarg un dels musicals més trepidants i contagiosos estrenat als últims temps a la capital britànica, on competeix ara mateix amb Chicago, Mamma Mia, Grease, Hairspray, We Will Rock You, Sister Act i moltes altres al famós West End, paradís amb Broadway de l’escena mundial. Al Palace Theatre, molt a prop de Leicester Square, s’ha fet mereixedor del Best Musical of the Year en els SOBOM (Society Of Box Office Managers) Awards, els premis de la indústria, i ha aconseguit fins a 7 nominacions als What’s on Stage Awards 2010, els únics que voten els espectadors -a l’estil dels premis Butaca a Catalunya- i que es revelaran el pròxim 14 de febrer.
“The best feel-good show since Mamma Mia!”, ha titulat el Sunday Express per qualificar aquest vibrant espectacle, que porta fins al límit l’esperit i la forma de l’oscaritzada The Adventures of Priscilla, Queen of The Desert (1994), road movie de culte gai sobre les peripècies de tres drag queens en el seu viatge per l’Austràlia profunda, de Sydney a Alice Springs, a cavall d’un fantàstic bus tunejat que bategen amb el nom de Priscilla i que es converteix en un personatge més de la trama.
En el musical, Priscilla és un enorme vehicle que envaeix l’escenari i que ha costat la fotesa d’un milió de lliures esterlines. Tots els números giren al voltant d’aquest esplèndid invent, més present que mai en l’acció dels tres protagonistes -Jason Donovan (Tick-Mitzi), Tony Sheldon (Bernadette) i Oliver Thorton (Adam-Felicia)- i de la tropa de 28 cantants i ballarins que emocionen i fan xisclar el públic amb clàssics de la música disco com I Will Survive, Girls Just Wanna Have Fun, Shake Your Groove Thing, Don’t Leave Me This Way i Go West. Amb coreografies impressionants, resulten igualment impactants els gairebé 500 vestits utilitzats per la companyia, obra dels dissenyadors que al seu dia van guanyar l’Oscar al millor vestuari, Tim Chappel i Lizzy Gardiner.
Més que un musical, Priscilla és una festa contínua, més que recomanable si un visita Londres en un viatge llampec i té ganes i possibilitats d’ambientar-se. La millor alternativa, com sempre, és comprar l’entrada el mateix dia de l’espectacle, preferiblement al matí, en qualsevol de les box offices escampades pels voltants de Leicester Square. Una entrada de platea, de 60 lliures, et pot sortir a meitat de preu. Més tard, i per fer temps abans d’accedir al Palace Theatre, sempre es pot entrar al pub The Cambridge, just davant, i demanar una pinta de la Beer of The Week (la Polar Bear, per exemple) i un mini-Fish and Chips. Tot plegat, per poc menys de 4 lliures.
¿Que què més podem fer la resta dels dies? Doncs agafar un bus turístic per situar-se ràpidament, perdre’s un matí per Camden Market, deambular per Chinatown i els eixos comercials d’Oxford i Regent Street (imperdible la macrobotiga d’Apple, gairebé a la cruïlla), visitar les encara gratuïtes National Gallery i Tate Modern, trepitjant el Millenium Bridge que surt de Saint Paul’s Cathedral, i passejar sense por per l’elegant barri de Chelsea.
Una botiga d'esports de King's Road, a Chelsea.
Entre moltes altres coses, l’opció bus turístic pot ser una bona excusa per aprofitar el temps, sobretot si és escàs. Com a BCN, hi ha dues companyies, The Original Tour i The Big Bus Company, que ofereixen més o menys els mateixos recorreguts per 23 lliures. El bitllet, a l’hivern, serveix per a 48 hores, i en el primer cas, inclou la possibilitat d’embarcar-se en un creuer pel Tàmesi fins a Canary Wharf, més enllà de la London Tower, i tres rutes guiades a peu: la del canvi de guàrdia de Buckingham Palace, la London Legends i la de Jack l’Esbudellador.
Parc públic situat al costat de la galeria Saatchi.
La passejada per Chelsea, seu de la trencadora Saatchi Gallery, serveix també per adonar-se de com viuen els rics de la capital britànica. En aquest barri refinat, on no està permès fer fotografies als parcs públics si hi estan jugant grups d’escolars menors d’edat, portar els nens al col·le costa no menys de 15.000 lliures anuals, per barba. Per sort, a més d’escoles i parcs, també hi ha els pubs de sempre, gens restrictius, com ara el conegut Chelsea Potter, on un mànager neozelandès, Jason Wadsworth, sap atendre els clients amb diligència i amabilitat, sense mirar en cap moment si van ben vestits o porten sabates Priscilla…
Publicat per Martí 
