Ibèric? Sí, gràcies

Els amants del pernil i l’embotit ibèric estan d’enhorabona. Tot just fa un mes que ha obert Ibericum, nova botiga de delicatessen al carrer Rocafort 113, i ahir mateix ho van celebrar inaugurant un espai propi de restauració. L’establiment, consagrat a l’ibèric 100% pur de raça i d’alimentació de gla, ven també altres aliments de qualitat com ara vins de la Rioja, espàrrecs de Navarra, anxoves del Cantàbric i formatges manxecs. Venen al detall, elaboren capses i regals de Nadal, i des d’ahir s’hi pot esmorzar, dinar o sopar, amb plats basats exclusivament en els productes de la botiga. Com diu l’Edgar, un dels socis d’Ibericum, “pretenem recuperar el gust pels aliments de qualitat i que els clients tastin el millor abans d’emportar-s’ho cap a casa”.

La iniciativa s’afegeix a d’altres que hem tingut el gust de conèixer en aquest últim tram de Rocafort, abans d’arribar a Gran Via. Res a veure amb l’anterior, però igualment encomiable, destaca Coloimport (Rocafort, 85), un autèntic aparador de les diverses gastronomies del món. S’hi poden trobar productes de tot arreu, però sobretot americans i asiàtics, encara que també del continent europeu: arrossos, pastes, aperitius, salses, begudes, licors, conserves, herbes, reposteria… La regenta, a més, una rossa espectacular. Ara que, per a rosses, molt millor una clienta nova, estil Michelle Pfeiffer, que s’hi deixa caure de tant en tant i que últimament sembla que s’ha aficionat al iogurt grec. Aneu-hi, sí, i ja m’ho direu…

Fidel, el bar

Entrada al Bar Fidel (c/ Ferlandina, 24).

M’ha arribat de Time Out la notícia que estem en plena London Bar Week, moguda amb què bars i restaurants cool de la capital britànica es promocionen entre el personal a través de parties, sortejos i happy hours. A més de copes, sopars en grup i caixes d’espirituosos, es veu que han arribat a regalar fins a guitarres elèctriques Jack Daniel’s, la qual cosa ja crea una certa enveja cap als afortunats guanyadors.

De totes maneres, esdeveniments com aquest de vegades desperten l’efecte contrari. A mi, personalment, m’ha fet pensar en els bars de tota la vida, arrelats al territori, modestos però sòlids, amb clientela pròpia i consolidada amb els anys. Bars que han sobreviscut a l’onada de les modes i que segueixen com si res al peu del canó. Cada barri té els seus, i per sort encara en queden uns quants…

Pensava en tot això l’altre dia, intentant oblidar la decepció de VCB, la postissa carta d’amor de Woody Allen a Barcelona. Pujant amb el Jordi per Joaquim Costa, al barri del Raval, des de Peu de la Creu, hem passat de L’Almirall, gairebé buit un diumenge a la nit, i sense saber com ni per què, el destí ens ha portat a un dels clàssics de Ferlandina. I aquí, en canvi, el local està ple a vessar…

És clar: estem al Bar Fidel, i per alguna cosa li van posar aquest nom, ja que conserva el caliu de sempre. És un bar que ha sabut mantenir l’ambient i el seu estil característic. Traspassada la porta de fusta, ho veus de seguida. La petita barra a la dreta, les tauletes de marbre, el mateix passadís estret… Ja no hi ha el billar, però s’ha guanyat espai per a alguna taula més. Bar de copes i d’entrepans (i quins entrepans!), ha afegit amanides a la carta (verda, grega, alemanya, mediterrània…) i un plat del dia per dinar, ja que ara també obre els migdies. Es nota que l’eix de vianants cap al Macba i les universitats l’ha beneficiat de debò…

El Lluís i la Marta segueixen comandant el local, famós pels seus entrepans, freds o calents, i per les originals combinacions, de dos, tres o més ingredients. Durant un temps m’hi vaig aficionar de veritat: pernil canari, camembert i espàrrecs; llom amb formatge i pebrots; pollastre amb paté i mostassa… Això, un rioja i un cremat, i ja havies sopat. Ara, pel que sembla, han ampliat la carta, i potser hi ha algunes postres i tot.

El millor, però, continua sent el bon ambient que s’hi respira i el tracte dispensat al client. I sobretot, els assidus del local, gent del barri, o gairebé. Diumenge, a partir de les onze, arriba “l’hora dels jubilats”, com diu l’Emo, quan joves amics de tota la vida assalten sense pietat la taula del dòmino. Hi ha l’Emo, el Jordi, el Flavià… falten l’Àngels i la Blanca, és clar, però tampoc és que en sabessin gaire, abans, de jugar al dòmino… En qualsevol cas (perdó, noies) contemplar-los jugar, en concentració absoluta, sense apostes per entremig, és tot un espectacle de bones vibracions. Com es nota que alguns han nascut per actuar…

Després d’una bona estona al Fidel, certament, vagis o no torrat, te’n pots anar a dormir content.

Ama l’italiano

Flyer de la festa d'inauguració.

Acaba d’obrir una nova escola de llengua italiana al passeig de Sant Joan que segur que farà parlar. Es diu Centro Culturale Ama l’italiano, i l’han impulsat tres joves exprofessors de l’Institut Italià de Cultura de Barcelona (IICB). El nom del nou centre, tota una declaració d’intencions, és l’acrònim format amb les inicials dels tres fundadors: Ada, Michela i Andrea.

Ells solets s’han tirat a la piscina i han creat un espai per atreure tothom que estigui interessat en l’idioma i la cultura italiana. A més de cursos de llengua, extensius, de conversa i d’especialització, també n’organitzen de cançó, cinema, teatre… i fins i tot fan seminaris pràctics de cuina. Tot plegat, com diuen ells, per estimular l’aprenentatge d’una manera divertida i apassionada.

Així va quedar demostrat, com a mínim, en l’animada festa d’inauguració que van celebrar dissabte passat a l’espai del Pou de la Figuera, en ple Casc Antic. Un trio de jazz més que correcte (Matteo Sacilotto, Jorge Rocha i Genís Bages); el pop electrònic de Fernando Lagreca, amb muntatge audiovisual inclòs; i un cantautor sard, Carlo Doneddu, que va electritzar veritablement l’audiència, van amenitzar la trobada en una senzilla però eficaç posada en escena.

Sala del Pou de la Figuera, en plena celebració.

Els tres professors, amb Michela al capdavant, van dir unes paraules de presentació i d’agraïment i, per si de cas, van recordar als assistents que també s’havien encarregat de la intendència: Michela va fer la pizza (boníssima), Andrea, la pasta, i Ada, tota la resta… Val a dir que tot el menjar estava exquisit i que, al final, sort que era al final, es va exhaurir el vi espanyol i el lambruscho italià…

Michela, nascuda a Càller però resident molts anys a Trieste -i una gran professora, jove i entusiasta, que em va donar les primeres classes a l’IICB- ens va assegurar que tenen previst organitzar trobades culturals de manera periòdica. Gran notícia que, entre altres, servirà per animar l’ambient i trencar el monopoli actual de l’Institut Italià, que, tot s’ha de dir, ha quedat força anquilosat amb el temps, malgrat l’aristocràtica seu al passatge Méndez Vigo, amb unes instal·lacions limitades i envellides. Res a veure amb les d’altres instituts oficials com ara el Britànic o el Francès, per posar dos exemples que també hem conegut. Gràcies, Michela, i que tingueu molta sort!

PS: Per estar al dia de la programació gratuïta del centre, podeu consultar el bloc http://centroamalitaliano.blogspot.com/

Còctel Barcelona?

Color Martini. FOTO: D. Mojado

Radovan Karadzic ja està entre reixes a l’Haia i aquest bloc, diuen, ha ultrapassat les 1.000 visites. Uau! D’acord que allò primer és molt més important, però això no treu que la segona cosa tingui també el seu valor simbòlic. Per tant, ho hem de celebrar. Aprofitant que és estiu i fa calor, des d’ara i aquí em comprometo a pagar un gintònic, o dos, o la beguda que vulgueu, va, al que m’enviï un mail i em digui que, bé, sí, potser ell podria ser el lector 1.000 d’aquest bloc.

Posats a fer, la cosa seria anar al bar o la cocteleria Barcelona, i demanar que ens servissin el còctel ídem. M’imagino acompanyat pel graciós expresident blaugrana Josep Lluís Núñez: “Posi’ns sisplau a aquest jove i a mi un còctel d’aquests que porten el nom del nostre club”. Només ho he somiat, però ja ric veient la cara de pòquer del bàrman…

El cas és que he buscat i buscat i no he sabut trobar cap bar amb aquest nom. Restaurants, sí, com ara el Madrid-Barcelona, però bars… Ni per Internet ni tan sols a les velles guies que tinc, Barcelona Bar (1987) i Barnabar (1995), camuflades a la prestatgeria. Com a màxim, el nom del club hi apareix a mitges, i només en tres ocasions: Barcelona Brewing Company (avui La Cervesera Artesana), Snooker Club Barcelona i Mesón Barcelona Jabugo. Qualsevol dels tres em serveix.

Si algú en descobreix algun altre, sisplau que ho digui. Vinga, animeu-vos, que mantinc l’oferta amb data de caducitat. És vàlida fins dimarts que ve, 5 d’agost, inclòs. Si no arribeu a temps, tranquils, ja ho farem al setembre…

Sabors de Menorca

Avui hem anat a dinar amb dos col·legues cracs de la comunicació que feia temps que no vèiem: el Siscu Baiges, director del TotsxTots de COM Ràdio, i el Gabriel Pernau, freelance dels viatges en bicicleta. Ha faltat la Carme Luque, que ens ha posat l’excusa que a TV-3 l’havien assignat a un nou programa i que no podia marxar de Sant Joan Despí. De seguida hem pensat en La nit al Dia (la nova conductora!) però després hem deduït que era impossible, perquè el programa s’acomiada demà dels teleespectadors. Oh…

El cas és que, a proposta del Gabi, hem quedat en un restaurant suposadament estiuenc: Espai Menorca. El Gabi, recuperat de l’operació al menisc, hi ha arribat amb la seva inseparable Brompton, és clar. Els altres, com hem pogut…

Espai Menorca està al carrer Diputació, 215, als baixos de la Casa de Menorca, on es troben els membres de la comunitat illenca a Barcelona. És, per tant, un punt d’encontre infal·lible si es vol contactar amb autòctons menorquins. I si només pretens tastar-ne els menjars, també. El menú, a 9.90 euros, està prou bé, i hi fan sopars a la carta els dijous, divendres i dissabtes. Si allò primer ja dóna bon resultat, imagineu-vos la carta, no gaire extensa però suficient: entrants, amanides, carns, peixos… i les temptadores calderetes. De marisc i de llamàntol, falta la de llagosta, tot i que s’han d’encarregar amb antelació.

L’entrada al local, obert des del desembre passat, anuncia de ple el que s’hi trobarà, gastronomia menorquina de qualitat. A mà dreta, a la barra, tot un compendi de productes clàssics: coques, ensaïmades, sobrassada, formatge, ginet (per postres, en forma de sorbet)… Ara que s’acosta Sant Joan, s’hi poden encarregar coques. Ja a l’interior, taules mitjanes i alguna de comunitària, per als àpats ràpids. La decoració, inexistent, transmet senzillesa i simplicitat. Si se n’ha de criticar alguna cosa, seria el ressò de les converses. El dia que l’espai estigui insonoritzat ja serà la bomba. En qualsevol cas, heus aquí un restaurant més que indicat per rememorar velles estades a l’illa de la calma, i qui sap, potser per somiar-ne de noves…

[PS: Ja em perdonareu, però la cosa m'ha fet pensar en el penúltim viatge a Menorca. Sant Joan 2003, travessia en veler, Cala Macarella, voltant l'illa per mar amb un grup d'amics, ara cada cop més llunyans. Aquí en teniu una foto, publicada al seu dia a la premsa local i a adriatica.net, una web croata que, anys després, encara la manté visible. Estan ben bojos, aquests croats...]

México lindo

L’explosió de restaurants internacionals a Barcelona, lluny d’apagar-se, no sembla tenir aturador. Per a satisfacció de golafres i amants de delícies exòtiques, no hi ha dia que no aparegui un nou local disposat a fer-nos gaudir dels plaers gastronòmics d’altres cultures. Com diria l’Albert, una benedicció. Ahir ho vam tornar a corroborar assistint a nou mexicà, La Trajinera, que sense saber-ho abans resulta que teníem al costat de casa.

Casualitats de la vida: el dia anterior m’havia trobat el meu cosí Marc, casat amb la Natalia, d’ascendència mexicana (pare d’allà, mare irlandesa) i sense venir a tomb, em van parlar del local. “Sembla que no només fan els clàssics tacos i burritos”, va dir ella. Tot i ser veïns des de fa dos anys, era el primer cop que coincidíem espontàniament al carrer, i vam decidir celebrar-ho.

La Trajinera està en plena Gran Via, just al costat del cine Rex, entre un xinès i un local equatorià. El nom, com ens va explicar la Natalia, fa referència a les tradicionals barques, molt característiques, que s’usen per desplaçar-se pels canals de les regions més pantanoses, i que sovint es converteixen en espais de reunió i celebració. Realment, dinar aquí amb una mexicana, per més que sigui semi, et fa sentir diferent. Com anar a Il Golfo di Napoli amb un italià (o italiana), al Xix Kebab amb un sirià, o al Mesopotàmia amb un iraquià (i si pot ser, conèixer l’amo, el polifacètic Pius Alibek, que em va fer classes d’anglès a l’escola).

Val a dir que La Trajinera no és ben bé nou del tot: va obrir a finals de gener i sembla que ja ha aconseguit atreure una bona clientela, sobretot cap a finals de setmana, quan hi actua un grup de mariachis. El local, ample i còmode, respira Mèxic per tots els racons, amb la carta, la decoració… i fins i tot als lavabos. Aparentment, té certes reminiscències kitsch i de parc temàtic, però superada la primera impressió, resulta fins i tot acollidor, amb un servei d’accent centreamericà, atent i agradable.

Els preus són de nivell mitjà, i a la carta s’hi pot trobar des dels habituals entrants (guacamoles, nachos, amanides…), fins a enchiladas, quesadillas, ceviches, tingas o altres especialitats més elaborades, que lògicament és on et claven una mica més. Segons el plat, el menjar no mata, però en general és més que correcte. Sobretot si et conviden, és clar. Natalia, gràcies per la invitació! En qualsevol cas, cal reconèixer que La Trajinera pot ser una bona alternativa als arxiconeguts Mex & Cal o Cantina Machito, i sobretot, a les cadenes Cantina Mariachi o Sí Señor.