‘Tres dies amb la família’, intimista i continguda

Nausicaa Bonnín i Eduard Fernández, al film.

Després del seu èxit fulgurant al Festival de Màlaga, s’ha estrenat a Barcelona Tres dies amb la família, l’opera prima de la directora Mar Coll, guanyadora del premi a la millor direcció, millor actor (Eduard Fernández) i millor actriu (Nausicaa Bonnín). Un triplet com el del Barça, com van dir eufòrics els organitzadors de la preestrena, ara fa dues setmanes, al cine Urgell, davant una munió de gent que va obligar a obrir les portes a tothom que s’hi va presentar.

El film, amb un gran nivell d’interpretació, retrata les relacions personals d’una família burgesa de Girona, que es retroba per uns dies amb motiu de la mort de l’avi patern. Els dies de vetlla són l’excusa per exposar els integrants de la família (fills, oncles, cosins…) a les afinitats i contradiccions de les relacions humanes, estranyament complicades en l’àmbit de la institució familiar, i no per això ben naturals.

En aquestes circumstàncies, els sentiments afloren de forma íntima i continguda en tots els personatges principals: la Léa (Nausicaa Bonnín), que no troba mai a casa el seu nòvio francès; el seu pare Josep Maria (Eduard Fernández), bloquejat encara pel seu fracàs matrimonial; l’oncle Pere (Ramon Fontserè), el nou capo de la família; l’oncle Toni (Francesc Orella), l’únic que es va preocupar de debò d’acompanyar l’avi en els últims anys de la seva vida; la tieta Virgínia (Amàlia Sancho), l’ovella negra de la família, mare d’un fill inadaptat i golafre (Artur Busquets)…

Una pel·lícula interessant i que deixa un bon regust de boca. Per ser vista, lògicament, en la versió original catalana, que projecten els cines Alexandra, Renoir Les Corts i Renoir Floridablanca. Altrament, la fan en VOSE als cines Icaria i Boliche. Tant de bo duri a la cartellera…

Per fi Gomorra

S’ha estrenat a vàries sales de Barcelona el que serà una de les pel·lis de l’any. Gomorra, l’adaptació cinematogràfica de la novel·la de Roberto Saviano, és un retrat hiperrealista, cru i sense concessions, del sòrdid món de la Camorra napolitana. Un film dirigit per Matteo Garrone que ha rebut elogis unànimes de la crítica, i que, entre altres, va merèixer el Grand Prix de l’últim Festival de Cannes i una llarguíssima i emotiva ovació al Festival de Sarajevo, l’estiu passat.

La vaig veure allà, in situ, al mes d’agost, en una pantalla gegant a l’aire lliure, prop del Teatre Nacional. En versió original i subtítols en anglès, com totes les que es projecten a Sarajevo. Tenia al costat un tal Marco, italià de la Toscana, que la veia per segon cop per apreciar de nou els matisos de l’argot camorrista i els accents napolitans. Al final em va ajudar i tot a entendre algunes escenes tan interessants com inintel·ligibles. I això que a vegades sents com si parlessin en català…

La pel·lícula traça cinc històries paral·leles per descriure amb contundència el funcionament i els mètodes de la Camorra, als suburbis marginals de la perifèria napolitana. A diferència d’altres films de gàngsters, aquí no hi ha celebritats, ni glamur, ni xampany, ni música de jazz. Més aviat al contrari: personatges sense futur, violència extrema, degradació moral, sang i fetge. Un relat dur però efectiu en què brillen algunes seqüències memorables: la passejada en calçotets de dos joves aspirants a capos per una platja deserta, disparant a tort i a dret amb metralladores i armes pesants que han trobat en un dipòsit secret; les anades i vingudes d’un veterà sastre local que ensinistra, d’amagat, treballadors xinesos en tallers clandestins; la utilització de nens per conduir els camions amb residus tòxics que els xòfers es neguen a portar arran d’un accident laboral…

Al final de la pel·lícula, tot i ja conèixer-lo, Marco va quedar tan esfereït com la resta del públic, quan abans dels crèdits et recorden en quatre ratlles els números de la Camorra, els milions d’euros anuals que ingressen i blanquegen (per exemple, en la reconstrucció de la Zona Zero de Nova York) i els milers de persones que han assassinat als últims anys. Per encoratjar una mica els assistents, van sortir a saludar dos dels actors principals: Salvatore Cantalupo (el sastre en la ficció, dels pocs que sembla sortir-se’n) i Maria Nazionale, que sense avisar ningú, inesperadament, es va marcar una versió d’O Sole Mio sensacional. Si més no, va ser un colofó emocionant i esperançador.

Gomorra, com altres bones pel·lis, es projecta en VOSE als cines Icaria, Renoir Floridablanca i Renoir Les Corts.