‘Tres dies amb la família’, intimista i continguda

Nausicaa Bonnín i Eduard Fernández, al film.

Després del seu èxit fulgurant al Festival de Màlaga, s’ha estrenat a Barcelona Tres dies amb la família, l’opera prima de la directora Mar Coll, guanyadora del premi a la millor direcció, millor actor (Eduard Fernández) i millor actriu (Nausicaa Bonnín). Un triplet com el del Barça, com van dir eufòrics els organitzadors de la preestrena, ara fa dues setmanes, al cine Urgell, davant una munió de gent que va obligar a obrir les portes a tothom que s’hi va presentar.

El film, amb un gran nivell d’interpretació, retrata les relacions personals d’una família burgesa de Girona, que es retroba per uns dies amb motiu de la mort de l’avi patern. Els dies de vetlla són l’excusa per exposar els integrants de la família (fills, oncles, cosins…) a les afinitats i contradiccions de les relacions humanes, estranyament complicades en l’àmbit de la institució familiar, i no per això ben naturals.

En aquestes circumstàncies, els sentiments afloren de forma íntima i continguda en tots els personatges principals: la Léa (Nausicaa Bonnín), que no troba mai a casa el seu nòvio francès; el seu pare Josep Maria (Eduard Fernández), bloquejat encara pel seu fracàs matrimonial; l’oncle Pere (Ramon Fontserè), el nou capo de la família; l’oncle Toni (Francesc Orella), l’únic que es va preocupar de debò d’acompanyar l’avi en els últims anys de la seva vida; la tieta Virgínia (Amàlia Sancho), l’ovella negra de la família, mare d’un fill inadaptat i golafre (Artur Busquets)…

Una pel·lícula interessant i que deixa un bon regust de boca. Per ser vista, lògicament, en la versió original catalana, que projecten els cines Alexandra, Renoir Les Corts i Renoir Floridablanca. Altrament, la fan en VOSE als cines Icaria i Boliche. Tant de bo duri a la cartellera…

Ibèric? Sí, gràcies

Els amants del pernil i l’embotit ibèric estan d’enhorabona. Tot just fa un mes que ha obert Ibericum, nova botiga de delicatessen al carrer Rocafort 113, i ahir mateix ho van celebrar inaugurant un espai propi de restauració. L’establiment, consagrat a l’ibèric 100% pur de raça i d’alimentació de gla, ven també altres aliments de qualitat com ara vins de la Rioja, espàrrecs de Navarra, anxoves del Cantàbric i formatges manxecs. Venen al detall, elaboren capses i regals de Nadal, i des d’ahir s’hi pot esmorzar, dinar o sopar, amb plats basats exclusivament en els productes de la botiga. Com diu l’Edgar, un dels socis d’Ibericum, “pretenem recuperar el gust pels aliments de qualitat i que els clients tastin el millor abans d’emportar-s’ho cap a casa”.

La iniciativa s’afegeix a d’altres que hem tingut el gust de conèixer en aquest últim tram de Rocafort, abans d’arribar a Gran Via. Res a veure amb l’anterior, però igualment encomiable, destaca Coloimport (Rocafort, 85), un autèntic aparador de les diverses gastronomies del món. S’hi poden trobar productes de tot arreu, però sobretot americans i asiàtics, encara que també del continent europeu: arrossos, pastes, aperitius, salses, begudes, licors, conserves, herbes, reposteria… La regenta, a més, una rossa espectacular. Ara que, per a rosses, molt millor una clienta nova, estil Michelle Pfeiffer, que s’hi deixa caure de tant en tant i que últimament sembla que s’ha aficionat al iogurt grec. Aneu-hi, sí, i ja m’ho direu…

Còctel Barcelona?

Color Martini. FOTO: D. Mojado

Radovan Karadzic ja està entre reixes a l’Haia i aquest bloc, diuen, ha ultrapassat les 1.000 visites. Uau! D’acord que allò primer és molt més important, però això no treu que la segona cosa tingui també el seu valor simbòlic. Per tant, ho hem de celebrar. Aprofitant que és estiu i fa calor, des d’ara i aquí em comprometo a pagar un gintònic, o dos, o la beguda que vulgueu, va, al que m’enviï un mail i em digui que, bé, sí, potser ell podria ser el lector 1.000 d’aquest bloc.

Posats a fer, la cosa seria anar al bar o la cocteleria Barcelona, i demanar que ens servissin el còctel ídem. M’imagino acompanyat pel graciós expresident blaugrana Josep Lluís Núñez: “Posi’ns sisplau a aquest jove i a mi un còctel d’aquests que porten el nom del nostre club”. Només ho he somiat, però ja ric veient la cara de pòquer del bàrman…

El cas és que he buscat i buscat i no he sabut trobar cap bar amb aquest nom. Restaurants, sí, com ara el Madrid-Barcelona, però bars… Ni per Internet ni tan sols a les velles guies que tinc, Barcelona Bar (1987) i Barnabar (1995), camuflades a la prestatgeria. Com a màxim, el nom del club hi apareix a mitges, i només en tres ocasions: Barcelona Brewing Company (avui La Cervesera Artesana), Snooker Club Barcelona i Mesón Barcelona Jabugo. Qualsevol dels tres em serveix.

Si algú en descobreix algun altre, sisplau que ho digui. Vinga, animeu-vos, que mantinc l’oferta amb data de caducitat. És vàlida fins dimarts que ve, 5 d’agost, inclòs. Si no arribeu a temps, tranquils, ja ho farem al setembre…

Sabors de Menorca

Avui hem anat a dinar amb dos col·legues cracs de la comunicació que feia temps que no vèiem: el Siscu Baiges, director del TotsxTots de COM Ràdio, i el Gabriel Pernau, freelance dels viatges en bicicleta. Ha faltat la Carme Luque, que ens ha posat l’excusa que a TV-3 l’havien assignat a un nou programa i que no podia marxar de Sant Joan Despí. De seguida hem pensat en La nit al Dia (la nova conductora!) però després hem deduït que era impossible, perquè el programa s’acomiada demà dels teleespectadors. Oh…

El cas és que, a proposta del Gabi, hem quedat en un restaurant suposadament estiuenc: Espai Menorca. El Gabi, recuperat de l’operació al menisc, hi ha arribat amb la seva inseparable Brompton, és clar. Els altres, com hem pogut…

Espai Menorca està al carrer Diputació, 215, als baixos de la Casa de Menorca, on es troben els membres de la comunitat illenca a Barcelona. És, per tant, un punt d’encontre infal·lible si es vol contactar amb autòctons menorquins. I si només pretens tastar-ne els menjars, també. El menú, a 9.90 euros, està prou bé, i hi fan sopars a la carta els dijous, divendres i dissabtes. Si allò primer ja dóna bon resultat, imagineu-vos la carta, no gaire extensa però suficient: entrants, amanides, carns, peixos… i les temptadores calderetes. De marisc i de llamàntol, falta la de llagosta, tot i que s’han d’encarregar amb antelació.

L’entrada al local, obert des del desembre passat, anuncia de ple el que s’hi trobarà, gastronomia menorquina de qualitat. A mà dreta, a la barra, tot un compendi de productes clàssics: coques, ensaïmades, sobrassada, formatge, ginet (per postres, en forma de sorbet)… Ara que s’acosta Sant Joan, s’hi poden encarregar coques. Ja a l’interior, taules mitjanes i alguna de comunitària, per als àpats ràpids. La decoració, inexistent, transmet senzillesa i simplicitat. Si se n’ha de criticar alguna cosa, seria el ressò de les converses. El dia que l’espai estigui insonoritzat ja serà la bomba. En qualsevol cas, heus aquí un restaurant més que indicat per rememorar velles estades a l’illa de la calma, i qui sap, potser per somiar-ne de noves…

[PS: Ja em perdonareu, però la cosa m'ha fet pensar en el penúltim viatge a Menorca. Sant Joan 2003, travessia en veler, Cala Macarella, voltant l'illa per mar amb un grup d'amics, ara cada cop més llunyans. Aquí en teniu una foto, publicada al seu dia a la premsa local i a adriatica.net, una web croata que, anys després, encara la manté visible. Estan ben bojos, aquests croats...]

Fotògraf Joan Guerrero

“La persona és el primer”. Amb aquest títol, el Col·legi de Periodistes de Catalunya (CPC) va inaugurar ahir una exposició de 40 fotos en blanc i negre de Joan Guerrero, tota una institució en el camp del reportatge social. No hi vaig anar, però per poc que pugui, hi aniré. Joan Guerrero (Tarifa, 1940) és d’aquells personatges de la professió difícils d’oblidar, competents i alhora entranyables. I sempre se n’aprenen coses…

Fotògraf d’una llarga trajectòria, va haver de treballar durament abans de poder dedicar-se a l’ofici. D’adolescent, obligat per les penúries de la postguerra, va emigrar a Puerto Real, on va entrar en una fàbrica de maons, i després va marxar a Catalunya. A Barcelona, va treballar de peó, a la carretera de l’Arrabassada, i també en una fundició. Posteriorment es va establir a Santa Coloma de Gramenet, i va entrar a col·laborar a la revista Grama, on aviat va començar a fer de fotògraf i a especialitzar-se en el reportatge social.

Ha treballat en diaris com El Periódico de Catalunya, Diari de Barcelona, El Observador i El País; ha publicat diversos llibres de fotografies i ha participat en nombroses exposicions. Sempre sensible als problemes socials, un dels seus últims projectes ha estat Imatge Solidària, una col·lecció de làmines fotogràfiques realitzades per ell mateix per recaptar fons per a l’Equador. Ara està jubilat, però continua actiu, com ho prova l’exposició actual i les que segurament farà en el futur.

Vaig tenir la sort de coincidir amb ell al DdB. El 1988, jo era un principiant; ell, un fotògraf expert. He de reconèixer que em va caure bé des del primer dia, quan vam anar junts a fer una crònica de l’Ateneu Colón, al Poblenou, aleshores amenaçat d’enderroc preolímpic. El local seguia sent una institució, i s’omplia d’avis i gent gran que hi anaven a ballar i a divertir-se els caps de setmana. Jo no sabia per on començar, i ell de seguida se’ls va ficar a la butxaca. En pocs minuts semblaven amics de tota la vida. Tothom estava entusiasmat i eufòric per deixar-se retratar per la seva càmera, i va obtenir unes imatges sensacionals. Si les trobo les penjaré…

El cas és que Joan Guerrero sempre ha estat així: amable, cordial, senzill, humil… dotat d’una extraordinària sensibilitat per connectar amb la gent del carrer i per captar els sentiments i la humanitat de paisatges i vides anònimes. Així l’ha presentat a l’exposició José Martí Gómez, un altre dels grans, quan n’ha dit que “s’hauria de visitar amb Joan Guerrero com a guia. Sabríem que després d’intimar amb el fotògraf, el vell pobre i digne entrà a casa seva, petita i humil, tot retornant amb l’obsequi de dos ous, que era l’únic que posseïa”.

Deuen ser bons amics, tots dos. Un dia, de petit, em van portar a dinar a casa de Martí Gómez i després vam anar a veure un Barça-Espanyol al Camp Nou. Tot i ser periquito (ell), em va regalar una d’aquelles trompetes bandera blaugrana que ja deuen haver passat a la història. Del resultat, ni me’n recordo, però sé que la trompeta em va durar molts mesos. Bones persones, que també n’hi ha, entre els grans periodistes…

L’exposició de Joan Guerrero, a la seu del CPC (Rambla de Catalunya 10, principal), estarà oberta fins al 27 de juny.

Barnàfrika’08, Setmana Afrocultural de Barcelona

Àfrica està de moda, ni que sigui per uns dies. Després de la segona Mostra Internacional de Cinema Africà a Catalunya, Africat, celebrada a Salt, ara és el torn d’un nou festival: Barnàfrika, la primera Setmana Afrocultural de Barcelona. Fins diumenge que ve, i organitzada per la Unió d’Associacions Africanes de Catalunya i d’Entitats de Solidaritat amb Àfrica, Barnàfrika concentrarà múltiples activitats relacionades amb les cultures i la vida quotidiana dels països d’aquest immens continent, tan desconegut.

El festival culminarà amb una gran festa dissabte i diumenge, de 10 a 20 hores, al Parc de l’Estació del Nord, que promet ser espectacular. En un ambient de mercat africà, hi haurà debats, tallers, contes, pel·lícules, gastronomia, conferències, balls, música i, sobretot, molt bon rotllo. Entre altres músiques, s’hi sentirà l’Himne d’Àfrica, el Cant dels Estats de l’Àfrica i, a ritme de Percutalking Music, tenen previst estrenar el Ball del Culé…

Casualitat o no, avui mateix COM Ràdio dedicarà bona part del programa Tots x Tots a parlar del continent africà. L’espai dirigit per Siscu Baiges, de 21 a 22 hores, entrevistarà avui Francesc Soler, president d’Amics per al Desenvolupament a l’Àfrica Negra (ADANE), i oferirà un reportatge de Susanna Huguet sobre el conflicte de la República Democràtica del Congo.

Tan de bo aquestes iniciatives es consolidin i tinguin una llarga continuïtat… Per cert, si us interessen les notícies d’Àfrica, no deixeu de visitar el bloc africadesdegirona. Tot just comença, però de debò que promet.

México lindo

L’explosió de restaurants internacionals a Barcelona, lluny d’apagar-se, no sembla tenir aturador. Per a satisfacció de golafres i amants de delícies exòtiques, no hi ha dia que no aparegui un nou local disposat a fer-nos gaudir dels plaers gastronòmics d’altres cultures. Com diria l’Albert, una benedicció. Ahir ho vam tornar a corroborar assistint a nou mexicà, La Trajinera, que sense saber-ho abans resulta que teníem al costat de casa.

Casualitats de la vida: el dia anterior m’havia trobat el meu cosí Marc, casat amb la Natalia, d’ascendència mexicana (pare d’allà, mare irlandesa) i sense venir a tomb, em van parlar del local. “Sembla que no només fan els clàssics tacos i burritos”, va dir ella. Tot i ser veïns des de fa dos anys, era el primer cop que coincidíem espontàniament al carrer, i vam decidir celebrar-ho.

La Trajinera està en plena Gran Via, just al costat del cine Rex, entre un xinès i un local equatorià. El nom, com ens va explicar la Natalia, fa referència a les tradicionals barques, molt característiques, que s’usen per desplaçar-se pels canals de les regions més pantanoses, i que sovint es converteixen en espais de reunió i celebració. Realment, dinar aquí amb una mexicana, per més que sigui semi, et fa sentir diferent. Com anar a Il Golfo di Napoli amb un italià (o italiana), al Xix Kebab amb un sirià, o al Mesopotàmia amb un iraquià (i si pot ser, conèixer l’amo, el polifacètic Pius Alibek, que em va fer classes d’anglès a l’escola).

Val a dir que La Trajinera no és ben bé nou del tot: va obrir a finals de gener i sembla que ja ha aconseguit atreure una bona clientela, sobretot cap a finals de setmana, quan hi actua un grup de mariachis. El local, ample i còmode, respira Mèxic per tots els racons, amb la carta, la decoració… i fins i tot als lavabos. Aparentment, té certes reminiscències kitsch i de parc temàtic, però superada la primera impressió, resulta fins i tot acollidor, amb un servei d’accent centreamericà, atent i agradable.

Els preus són de nivell mitjà, i a la carta s’hi pot trobar des dels habituals entrants (guacamoles, nachos, amanides…), fins a enchiladas, quesadillas, ceviches, tingas o altres especialitats més elaborades, que lògicament és on et claven una mica més. Segons el plat, el menjar no mata, però en general és més que correcte. Sobretot si et conviden, és clar. Natalia, gràcies per la invitació! En qualsevol cas, cal reconèixer que La Trajinera pot ser una bona alternativa als arxiconeguts Mex & Cal o Cantina Machito, i sobretot, a les cadenes Cantina Mariachi o Sí Señor.

El llarg camí de la bicicleta

Després d’anys i panys d’estar completament marginada de l’entramat de la via pública, malgrat les reinvindicatives i insistents edicions de la Festa de la Bici, sembla que la bicicleta comença a ser presa en consideració com a sistema alternatiu de transport urbà. Almenys, així ens ho venen els gestors municipals, que arran de l’èxit insospitat del Bicing, el sistema públic de lloguer de bicis, s’han vist obligats a posar-se les piles i adoptar noves mesures per facilitar els desplaçaments sobre dues rodes.

Així, l’Ajuntament de Barcelona ha anunciat un pla per ampliar la xarxa de carrils bici en 28 quilòmetres més, que se sumaran als 128 ja existents a la ciutat. El projecte, que s’ha d’haver complert en cinc mesos, destaca per donar continuïtat i finalitzar els carrils d’importants vials de la xarxa (Gran Via, Diagonal, Diputació…) i per incorporar més elements de seguretat als nous. Entre aquests, un carril bidireccional connectarà la plaça de Francesc Macià i el Paral·lel, de manera que el centre de la ciutat passarà a tenir quatre itineraris verticals.

Curiosament, dies abans de divulgar-se aquest pla, el Bicicleta Club de Catalunya (BACC) denunciava una campanya de retirada indiscriminada de vehicles de la via pública per part de la Guàrdia Urbana, amb criteris i formes dubtoses, per resoldre la sobreocupació dels aparcaments públics. A la seva pròpia web, el BACC afirma haver-se’n queixat diversos cops a l’Ajuntament, però fins ara no ha obtingut cap resposta clara a les seves demandes.

Situacions com aquesta són el que encara fan dubtar molta gent de les proclames oficials sobre la voluntat política de fomentar realment l’ús de la bicicleta. I pensar que durant un temps fins i tot hi havia parelles d’urbans circulant pels carrils bici per donar exemple… Està clar que, malgrat els avenços, la bicicleta encara té un llarg camí per recórrer per imposar-se com a autèntica alternativa de transport urbà…