Le Nuvole, llibreria i ‘bookcrossing’ en italià

Exterior de Le Nuvole, al carrer Sant Lluís, 11.

La primera llibreria centrada exclusivament en la literatura i la cultura italiana a Barcelona ha obert les portes al cor de Gràcia, en un carrer on cada vegada floreixen més iniciatives de caire cultural. A Sant Lluís –continuació del carrer Montseny, on conviuen el primer Teatre Lliure, la llibreria en anglès Hibernian i l’aeronàutica L’Aeroteca– on primer va sorgir l’Aula de Escritores (1995) i més tard el renovat Almeria Teatre (2009), se’ls ha afegit ara la italiana Le Nuvole, porta amb porta amb l’Escola de Música de Gràcia.

Dirigida per dues sòcies italianes, Le Nuvole aspira a convertir-se en un punt de trobada ineludible de la cultura italiana più bella, més enllà de l’estereotipada i grotesca imatge que ens arriba massa sovint del país de Berlusconi. Amb aquest objectiu, la llibreria combina l’exposició i venda de literatura italiana de qualsevol gènere (infantil, viatges, novel·la, assaig, poesia, còmics…) i temàtica (política, història, art, fotografia, etc.) amb l’organització d’esdeveniments culturals de forma periòdica. Compta per a això amb una petita sala de projeccions per exhibir pel·lícules i documentals, i un espai destinat a exposicions, obert a grups i associacions culturals que vulguin difondre les seves activitats.

Després de la sonada inauguració de fa uns dies, l’oferta cultural de Le Nuvole fins a final de mes ja està programada: dimecres que ve, dia 19, l’escriptora Viola Di Grado hi firmarà exemplars de la seva novel·la Settanta Acrilico Trenta Lana, i el dimecres 26, el cineasta Luca Vullo, que arribarà a Barcelona dos dies abans per presentar en primícia el seu últim film La voce del corpo, assistirà a la llibreria a la projecció del seu premiat documental Dallo zolfo al carbone.

En el seu afany de difusió i intercanvi d’idees, Le Nuvole s’ha apuntat també a la moda del bookcrossing, col·locant una caixa de fusta a fora de la botiga perquè tothom pugui deixar-hi i recollir els llibres que els interessin. Inicialment pensat per a textos en italià, n’hi ha de tots els idiomes…

El plagi de l’últim home que parlava català

Garratibat i esmaperdut. Així he quedat al conèixer els sospitosos paral·lelismes de L’últim home que parlava català, premi Ramon Llull 2009, amb la novel·la The Tenants (Els llogaters), del nord-americà Bernard Malamud, publicada el 1971 i portada al cinema el 2005. Imagineu-vos un escriptor enclaustrat a casa seva, Ramón Balaguer, l’últim resident d’un bloc abandonat, obsessionat amb acabar la seva última obra, sotmès a mobbing immobiliari perquè vengui el pis i marxi. A l’edifici, insospitadament, s’hi ha colat un okupa, Miquel Rovira, que d’amagat intenta escriure també la seva primera novel·la. La trobada serà inevitable: es descobreixen, discuteixen, es fan amics…

La novel·la, escrita pel diplomàtic i escriptor Carles Casajuana, està ambientada en un barri de Ciutat Vella, però podria ser qualsevol altre d’una gran ciutat. Malamud, de fet, la va situar a Nova York, als primers anys 70. Aquí l’escriptor veterà és el novel·lista jueu Harry Lesser, i l’okupa, l’afroamericà Willie Spearmint. Tots dos, igual que en l’altra novel·la, es neguen a abandonar l’edifici en ruïnes fins que hagin enllestit la seva obra, malgrat les pressions constants de l’amo del bloc…

El punt de partida de Malamud i Casajuana és el mateix, com ha reconegut l’autor català, que a les seves pàgines inclou un breu homenatge al nord-americà, de qui es confessa admirador. A mesura que avança el llibre, però, sembla evident que les similituds no es limiten al plantejament inicial. En tots dos, l’okupa demana consell al veterà, que a contracor s’avé a donar-li algunes indicacions, fins i tot li corregeix a mà els esborranys. Rovira i Spearmint s’agafen fatal les crítiques dels seus improvisats consellers, Balaguer i Lesser suporten estoics els seus improperis. Els dos protagonistes surten de festa amb un grup d’amics de l’okupa, allà a Manhattan, aquí a la plaça Reial. Balaguer-Lesser s’enrotlla amb una amiga del grup (aquí una rossa oxigenada, allà una negra imponent) abans de fer el mateix amb la nòvia de l’okupa (Rosa-Irene). Les trobades esporàdiques es van repetint fins que la noia deixa l’okupa per l’escriptor veterà, sense pensar que al final acabarà també deixant-lo a ell, decebuda pel seu poc compromís i perquè la literatura, per sobre de tot, sigui sempre la seva gran prioritat…

L’adaptació cinematogràfica de The Tenants, fidel a l’original, permet visualitzar aquests i molts altres detalls similars en les dues novel·les. No passa així amb el final, extremadament violent en Malamud i més aviat tou i precipitat en Casajuana. Amb la seva obra, farcida de cops d’efecte i sentit de l’humor, l’autor català va rebre 90.000 euros del premi Ramon Llull 2009, atorgat per Planeta i el Govern d’Andorra. No consta que la novel·la de Malamud, premi Pulitzer 1967 per The Fixer, fos tan celebrada. La pel·lícula, recuperada per TVE fa dos mesos a altes hores de la matinada, no ho va ser en absolut. Al seu dia, estrenada en un sol cinema dels EUA, va ser ben bé un fracàs de taquilla: havent costat dos milions de dòlars, amb prou feines en va recaptar dos mil…

Pre-Nadal a la ciutat

El dia 1 no es va presentar la guia de Sant Martí, però l’endemà es van encendre els llums de Nadal. La il·luminació nadalenca, preludi d’aquesta tradició tan comercial i optimista, s’ha estès aquest any per 60 quilòmetres de carrers (un 15% més que al 2009) i ha arribat per primer cop al Paral·lel, la rambla del Raval, el passeig Joan de Borbó i al de Maragall. En total, més de 300 espais urbans il·luminats amb tecnologia LED, més sostenible, que permetrà un estalvi energètic del 40%. El cost, amb tot, serà de 2,8 milions d’euros, gairebé un milió més que al 2009, que l’Ajuntament justifica per dinamitzar el comerç i animar l’ambient pre-nadalenc en època de crisi.

No sabem si la inversió arribarà també als més desafavorits, o si passarà allò dels aturats de llarga durada. La crueltat del destí va fer que, el mateix dia que l’alcalde Hereu presidia la feliç encesa de la lluminària al carrer, el president Zapatero anunciés la supressió, a partir del febrer, de l’ajut de 426 euros mensuals als que han esgotat la prestació.

Sigui com sigui, el neguit es palpa al carrer. La gent, tot i la crisi, s’apressa a organitzar la despesa de les festes. I això que, segons diuen les enquestes, gastarem menys que altres anys. Per si de cas, les cadenes comercials ja han començat a bombardejar amb la publicitat persuasiva de sempre, mentre altres, de nom Intermón o Olokuti, insisteixen que un altre Nadal és possible.

¿Ho serà? Les entitats socials desitjarien que, com a mínim, no fos pitjor que el d’anys anteriors. Avismón tornarà a recollir lots al carrer per als avis sols i desvalguts amb la col·laboració dels voluntaris i la Guàrdia Urbana; Rauxa i Arrels seguiran aixoplugant persones sense sostre (a tot Espanya ja n’han mort 47 al carrer aquest 2010) i la Comunitat de Sant Egidi, com sempre, reactivarà els sopars itinerants i el dinar de Nadal amb els més pobres… Podria ser un bon moment per tornar a difondre Barcelona: On menjar, dormir, rentar-se, la guia més útil que van editar el 2009…

Sant Martí, protagonista d’una nova guia per a urbanites

El districte de Sant Martí, més puixant que mai d’ençà de l’obertura de la Diagonal i de l’innovador 22@, és molt més que la rambla del Poblenou, la Vila Olímpica i el Front Marítim. És un territori format per 10 barris a banda i banda de la Diagonal, entre la plaça de les Glòries i el Fòrum, que comparteixen un antic passat industrial i que amb els anys han consolidat la seva pròpia fesomia i personalitat. Un exemple de la Barcelona diversa i canviant, tant pròxima per als que hi viuen com desconeguda per als forans.

Ara, Sant Martí i els seus barris són també protagonistes d’una nova guia urbana que ha estrenat la col·lecció Barcelona, barri a barri, destinada als mateixos barcelonins, amb l’objectiu de redescobrir-los la seva pròpia ciutat. La col·lecció, publicada per Cossetània Edicions i l’Ajuntament de Barcelona, traurà un nou volum al carrer cada trimestre, i després de Sant Martí, diuen, serà el torn d’Horta-Guinardó i Gràcia. El projecte s’haurà acabat el 2013, i en endavant les guies s’aniran actualitzant en funció dels canvis que experimentin els barris.

Els autors de la col·lecció són els periodistes Gabriel Pernau i Antoni Capilla, coneixedors a fons de la història local de Barcelona, que ja van treballar junts al desaparegut Diari de Barcelona, quan era propietat a parts iguals de l’Ajuntament, el Grupo Zeta i l’ONCE, i quan el subdirigia el malaguanyat Josep Maria Huertas, que els va alliçonar prou bé en el terreny del periodisme local.

Amb fotografies de Frederic Camallonga, que també va treballar al mateix diari, les guies seguiran un mateix patró, i inclouran informació sobre un centenar d’edificis, monuments i indrets significatius de cada districte, diversos apunts sobre les entitats dels barris i la recomanació de locals singulars (bars, restaurants i comerços). Tot plegat, complementat amb plànols de la zona i els corresponents mitjans de transport per arribar-hi.

El volum dedicat a Sant Martí i els seus 10 barris (el Camp de l’Arpa del Clot, el Clot, la Verneda i la Pau, Sant Martí de Provençals, el Poblenou, Provençals, la Llacuna i el Parc, el Besòs i el Maresme, la Vila Olímpica i Diagonal Mar) s’havia de presentar avui a  Can Saladrigas. Per causes no explicitades, però, l’organització ha suspès aquesta presentació fins a nou avís. Mentrestant, sempre se’n pot fer un tast amb l’avançament editorial que n’ha fet Cossetània.

Ressò mundial de la pallissa blaugrana al Madrid (5-0)

El partit global també ha tingut un ressò mundial. Més de 400 milions d’espectadors de tot el planeta van poder veure ahir en directe com el Barça destrossava el Madrid al Camp Nou i n’hi clavava cinc en una nova demostració de domini aclaparador sobre l’equip de Mourinho. I de passada, van comprovar què fan els madridistes en la impotència davant un rival superior: protestar, agredir (lamentables accions de Ronaldo i Sergio Ramos, que mai sabran què significa fair play) i amagar el cap sota l’ala, fugint com covards de l’estadi de les Corts directes a l’aeroport sense fer declaracions.

Malgrat ells, la premsa catalana i madrilenya aquest cop han coincidit i han estat unànimes a l’hora de valorar la immensa superioritat blaugrana:

• EL PERIÓDICO: El Barça arrasa el Madrid amb una exhibició històrica en un Camp Nou embogit
• LA VANGUARDIA: El Barça de Guardiola humilla al Madrid de Mourinho con una goleada
• EL PAÍS: Soberbia lección de juego del equipo azulgrana, que desmonta a un Madrid impotente
• EL MUNDO: El Barça deja tieso al Madrid
• SPORT: El Barça humilla al Madrid con otra ‘manita’ histórica
• MUNDO DEPORTIVO: Barça-Real Madrid: ‘Orgasmo Team’
• MARCA: El clásico repaso
• AS: El Barcelona bailó a un Madrid sin alma

I també la premsa europea, que ha ressaltat la humiliació de l’equip blanc i la pitjor derrota de Mourinho en tota la seva carrera com a entrenador:

• GAZZETA DELLO SPORT: Ceffone a Mou, ripassata Real
• L’ÉQUIPE: Le Barça humilie le Real
• THE GUARDIAN: David Villa strikes twice as slick Barcelona thrash Real Madrid
• OJOGO: “Tiki-taka” no maior baile a Mourinho

Com també els diaris americans, africans, asiàtics i d’Oceania:

• THE NEW YORK TIMES: Using World Cup Veterans, Barcelona Routs Its Rival
• OLÉ: Una manita en el culé
• FOLHA DE BRASIL: Com goleada, Barcelona impoe primeira derrota ao Real na ‘era’ Mourinho
• TIMES LIVE: Barcelona humiliate Real and Mourinho
• THE TIMES OF INDIA: High fives as Barcelona humiliate Real and Mourinho
• THE AGE: High fives as Barcelona humiliates Real Madrid

Les grans cadenes internacionals de TV s’han afegit a la festa. Vegeu, si no, què diuen la CNN, la BBC i Sky Sports sobre el batejat millor clàssic del segle XXI. I amb saborós accent brasiler, el vídeo de Globo.com:

• CNN: Five-star Barcelona thrash Real Madrid in opening Spanish ‘Clasico’
• BBC: Barcelona outclass Real Madrid to go top of the table
• SKY SPORTS: Brilliant Barça thrash Real
• GLOBO.COM: Barcelona goleia o Real Madrid por 5 a 0 pelo Campeonato Espanhol (VIDEO)

L’audiència rècord del clàssic haurà servit finalment perquè, malgrat la caverna mediàtica hispànica, arreu del món hagin vist i entès plenament allò que només al centre d’Espanya es neguen a reconèixer: el fet que, ara com ara, estan a anys llum de la perifèria…

28-N, els que no sortiran

28-N, el dia clau. Al món, eleccions a Haití, Costa d’Ivori i Egipte. A Catalunya, comicis al Parlament i vigília del Barça-Madrid. Tot i això, normalitat absoluta. Gràcia balla el swing dels diumenges a la Virreina. Al Centre Artesà Tradicionàrius (CAT), al carrer Jaén 17, la gent ha anat a votar abans de dinar. Hi ha diverses taules, però com si només n’hi hagués una, tothom fa cua a la 53, que per desgràcia és la meva… Una dona s’ha endut la filla petita a la gran festa de la democràcia, que diuen els polítics. “Tots aquests noms són de gent que vol manar, veus?”, diu la mare. I la filla: “I aquest, qui és?”. Resposta: “Ui, ja te l’ensenyaré quan surti al Polònia”.

La gran festa de la demòcracia no és igual per tothom. Alguns, bastants, ja saben que no seran escollits. Quan m’autoritzen a ficar la papereta a l’urna, la Yol se m’avança i amb un ampli somriure comet l’acte per mi. Els tres interventors, per un moment, s’han quedat blancs. I muts. ¿Què hauria passat si dic que aquell vot no és el meu, que no conec aquesta dona de res? De seguida, però, els hem dit que anàvem junts, no els voldríem espatllar el dinar…

Per seguir el mal costum, he agafat tantes butlletes com he pogut. Només un altre freaky, crec, ha fet el mateix. De cop, he pensat que valia la pena citar els incitables, aquells no surten mai enlloc. N’he comptat fins a 21, alguns de ben excèntrics, per dir alguna cosa:

• Des de baix. Anticapitalistes, sobiranistes, ecologistes, feministes, antiracistes, internacionalistes.
• Por un mundo más justo (PUM+J). Partit contra la pobresa.
• Partido de los pensionistas en acción (PDLPEA). El partit dels jubilats, pensionistes i altres col·lectius desafavorits.
• Pirates de Catalunya (Pirata.cat). Liderat per Josep Jover, l’advocat que va guanyar a Europa el procés  contra el cànon digital espanyol.
• Coordinadora Reusenca Independent (CORI). Encapçalat per Ariel Abel Santamaria i la cabaretera Carmen de Mairena.
• Partido Obrero Socialista Internacionalista (POSI). Secció a Espanya de la IV Internacional.
• Partit Comunista del Poble de Catalunya (PCPC). Anticapitalista i antifeixista.
• Unificación Comunista de España (UCE). Partit revolucionari del proletariat espanyol.
• Alternativa de Govern. El partit de Montserrat Nebrera, l’antic fitxatge del PP de Josep Piqué, avui barallada amb Alicia Sánchez-Camacho. Protagonista d’un fals vídeo porno a la web.
• Partido Castellano (PCAS). Encapçalat, amb el número 1, per un tal Bernardo Casique Mozombite.
• Plataforma per Catalunya (PxC). El partit ultra i xenòfob de Josep Anglada.
• Partit Humanista (PH)
• Falange Española de las JONS.
• Família i Vida (PFiV)
• Partit Republicà d’Esquerra-Izquierda Republicana (PRE-IR)
• Escons en blanc-Ciudadanos en blanco (Eb-CenB)
• Gent Nostra (GN). Parafrasejant el famós tetrabrik de llet.
• PACMA (Partit Antitaurí contra el maltractament animal)-Animalista (PACMA-Animalista)
• Movimiento Social Republicano (MSR)
• Els Verds-Grup Verd Europeu (EV-GVE)
• Unión, Progreso y Democracia (UPyD). El partit de l’exeurodiputada i avui furibunda anti-PSOE Rosa Díez.

Ens hem deixat, expressament, els partits de Joan Laporta (Solidaritat Catalana per la Independència) i Joan Carretero (Reagrupament), que podrien donar la sorpresa i debutar amb algun diputat, tot i que les enquestes -malgrat anar separats per la independència- no els donen gaires opcions.

Així doncs, que perdi el pitjor!

Delícies italianes a la Travessera

L’interès per la gastronomia italiana, més arrelat que mai, explica que en època de crisi encara obrin locals exclusivament dedicats a les viandes del país transalpí. L’últim que ha desembarcat a Gràcia es diu Delizie, i no és més que la lògica extensió d’una fórmula que ja ha triomfat a l’Eixample i a Sarrià.

El Delizie de Gràcia (Travessera de Gràcia, 198) és la tercera botiga del mateix grup a Barcelona –que té un quart local, el Café di Marco– i ven el mateix i més que la de l’Eixample: productes italians de qualitat. Això vol dir pasta artesanal de tota mena (fresca i seca), però també salses fresques i en conserva, patés, risotti, tomàquets secs i semisecs, olis de diferents gustos, vinagres, formatges i embotits, pizzes artesanals, vins i licors, i les grans marques de cafè, entre altres productes.

Més que recomanable, fins i tot excepcional, resulta la pasta fresca farcida que ofereixen a granel, com ara els exquisits fagottini de ricotta i pera, els raviolis de bolets i els cuori o les mezzelune de carabassa. Tastar-los amb un poc de pesto genovès, sicilià i una salsa puttanesca que venen és gairebé obligat, convenientment vestits amb el parmesà curat i esmicolat que també ofereixen a pes…

El Delizie de Gràcia, feliçment, s’afegeix així a la nòmina de locals que han deixat empremta en aquest barri cada cop més poblat d’italians, que des de fa uns anys lideren el rànquing d’immigrants comunitaris establerts a Barcelona. Parlem, sense anar més lluny, de La Chitarra (c/ Joan Blanques, 56), l’obrador artesanal que inventa menús i plats per emportar, o La Piadina (c/ Santa Creu, 1), a tocar de la plaça de la Virreina. Amb aquests locals, certament, no cal pas anar a l’Specchio Magico del carrer Luis Antúnez…

Reugenio, últims dies

“Hijo mío, dime una mentira”. “Papá!”… Telegràfic, com han de ser els acudits. És un dels xistes que més s’han sentit les últimes setmanes a Sant Andreu en boca de Reugenio, l’alter ego del famós showman Eugeni Jofra, que va fer riure mig Espanya als anys 80 amb els seus còmics comentaris. Reugenio, per molts el millor imitador d’Eugenio d’ençà de la trista mort del mestre aviat farà nou anys, l’11 de març del 2001, el mateix dia que va morir l’exgerent del Barça Armand Carabén, afronta aquesta setmana les últimes actuacions al Sant Andreu Teatre (SAT) de Barcelona.

La nova versió d’Eugenio és clavat a ell: mateix perfil, mateixos gestos, mateix estil, mateix accent… fins i tot el mateix físic que mostra al públic en escena, amb barba, ulleres fosques i vestit tot de negre, com solia fer l’original. Assegut sol en un tamboret, armat amb el tabac de sempre i el suc de taronja habitual (o era un vodka assaborit?).

El nom real de l’actor replicant, com si volgués conservar l’aurèola d’una misteriosa reeencarnació, es manté en l’anonimat. Només el coneix el seu representant, Gerard Jofra, fill de l’humorista desaparegut, que havia també representat el seu pare al capdavant de l’agència Saben Aquel Que Diu… Producciones. Reugenio compta, per tant, amb el benèplacit de la família Jofra, i té a la seva disposició els més de 5.000 acudits que Eugenio arxivava a l’ordinador –molts dels quals ressonen ara a la web de l’agència–, si bé ja no podrà disposar del seu atrotinat Mercedes, que anys abans de morir l’artista havia cedit a uns amics.

Reugenio i l’espectacle Con todos mis respetos encara es poden veure al SAT, al carrer Neopàtria 54, avui divendres (21 hores), dissabte (21.30) i diumenge (18.30).

L’última vaqueria de Gràcia, amb pany i forrellat

Entrada tapiada de la Vaqueria Calvet.

I ara fins i tot tapiada. Tancada a finals d’estiu, l’antiga granja del carrer Torrijos, hereva de l’última vaqueria de Gràcia, ha estat segellada amb ciment armat i arrebossada per evitar intrusions d’okupes i mala gent i, de passada, eliminar així qualsevol vestigi que, més enllà del nom genèric inscrit a la pròpia façana, recordés la història d’aquest vell edifici i la seva gent.

La Vaqueria Calvet, al número 5-7 del carrer Torrijos, data del 1936, i a l’abandonar l’activitat tradicional el 1984 va passar a ser una granja amb llet natural i productes lactis, però sense vaques, regida per un matrimoni que ha aguantat el negoci fins a la jubilació. Passat l’estiu, van penjar el fatídic cartell: “Tanquem perquè el Joan es jubila i la Maria Teresa ha de cuidar la seva mare”. Donaven les gràcies als veïns i clients per tots aquests anys de subsistència i anunciaven que, qui volgués llet fresca, ara la tindrien a l’Antic Celler de Gràcia, entre Bruniquer i Torrent d’en Vidalet, o en un forn de pa proper.

Signes dels temps al barri de Gràcia, on mentre els nous negocis cosmopolites i contemporanis surten com bolets, els comerços tradicionals o vinculats als oficis artesanals van desapareixent de mica en mica, sense fer soroll, en l’anonimat més absolut, com si mai haguessin existit. Va tornar a passar just abans de l’estiu, quan la botiga de Xavier Forcada (c/ Congost, 43) –venda i restauració de mobles i creacions pròpies amb objectes antics– va haver d’abaixar la persiana al no poder afrontar el cost del lloguer del local. Així ho va explicar també amb un cartell enganxat a la persiana, que de seguida va tenir la rèplica corresponent amb un altre col.locat pels veïns amb emotius missatges de solidaritat, agraïment i adhesió a qui va haver de marxar. Cap d’aquests dos cartells, ni tampoc el de la vaqueria de Torrijos, segueixen al seu lloc.

Paradoxalment, davant mateix de la vaqueria, ha florit en els últims temps un negoci inquietant i més aviat sinistre. El Atelier de la Muerte Negra, inaugurat el Dia dels Morts d’ara fa dos anys, està dedicat a la roba eròtica i mortuòria i al món fetish en general, i, de moment, no sembla que l’hagi afectat gaire la crisi…

Sants, barri devot?

Imatge d'època de la Festa Major de Sants.

Coincidint amb la Festa Major de Sants, el periodista Albert Torras ha publicat un llibre d’història local amb anècdotes i peripècies del barri. La Festa Major de Sants. Dels orígens a l’agregació repassa la història d’aquesta tradició des que Sants era municipi independent fins a l’agregació a Barcelona el 1897. Segons l’autor, la Festa Major de Sants és de les més antigues del món ja que fa més de 750 anys que se celebra, amb devoció a Sant Bartomeu, patró del barri.

Torras aporta documents del 1340 i anteriors que evidencien aquesta antiga devoció a Sant Bartomeu, i també dades sobre les festes religioses que se celebraven als segles XVII, XVIII i XIX, l’època dels primers envelats i l’aparició dels primers carrers engalanats, tradició que continua avui dia com a Gràcia amb un concurs que aquest any ha guanyat Alcolea de Dalt.

Entre altres aspectes fins ara desconeguts, el llibre revela que a mitjans del segle XIX, a més de Sant Bartomeu, Sants també tenia com a patrona Santa Faustina, i que a l’església s’hi conservava el cos de la santa que el rector havia portat de Roma.

Malgrat aquesta devoció històrica, es fa difícil assegurar que s’hagi mantingut intacta fins als nostres dies, i encara menys que sigui la base de l’actual Festa Major de Sants. Seria com afirmar que la devoció a Sant Fèlix, patró de Vilafranca del Penedès, alimenta la frenètica activitat de la Festa Major de Vilafranca, malgrat la gentada que s’acumula any rere any per viure en directe la processó del dia 30 i l’espectacular entrada a l’església de Santa Maria. Per cert, que la més típica arrenca precisament demà al migdia, amb la clàssica tronada, i s’hi esperen més aglomeracions que mai.

En qualsevol cas, benvingut sigui aquest nou volum d’història local, i més si és obra d’un expert com Albert Torras, autor de diverses obres sobre el barri de Sants i d’una autèntica curiositat com el llibre Gais i lesbianes de la història de Catalunya, que apunta, entre altres coses, la presumpta catalanitat i homosexualitat de Miguel de Cervantes. Això, però, ja és una altra història…