Garratibat i esmaperdut. Així he quedat al conèixer els sospitosos paral·lelismes de L’últim home que parlava català, premi Ramon Llull 2009, amb la novel·la The Tenants (Els llogaters), del nord-americà Bernard Malamud, publicada el 1971 i portada al cinema el 2005. Imagineu-vos un escriptor enclaustrat a casa seva, Ramón Balaguer, l’últim resident d’un bloc abandonat, obsessionat amb acabar la seva última obra, sotmès a mobbing immobiliari perquè vengui el pis i marxi. A l’edifici, insospitadament, s’hi ha colat un okupa, Miquel Rovira, que d’amagat intenta escriure també la seva primera novel·la. La trobada serà inevitable: es descobreixen, discuteixen, es fan amics…
La novel·la, escrita pel diplomàtic i escriptor Carles Casajuana, està ambientada en un barri de Ciutat Vella, però podria ser qualsevol altre d’una gran ciutat. Malamud, de fet, la va situar a Nova York, als primers anys 70. Aquí l’escriptor veterà és el novel·lista jueu Harry Lesser, i l’okupa, l’afroamericà Willie Spearmint. Tots dos, igual que en l’altra novel·la, es neguen a abandonar l’edifici en ruïnes fins que hagin enllestit la seva obra, malgrat les pressions constants de l’amo del bloc…
El punt de partida de Malamud i Casajuana és el mateix, com ha reconegut l’autor català, que a les seves pàgines inclou un breu homenatge al nord-americà, de qui es confessa admirador. A mesura que avança el llibre, però, sembla evident que les similituds no es limiten al plantejament inicial. En tots dos, l’okupa demana consell al veterà, que a contracor s’avé a donar-li algunes indicacions, fins i tot li corregeix a mà els esborranys. Rovira i Spearmint s’agafen fatal les crítiques dels seus improvisats consellers, Balaguer i Lesser suporten estoics els seus improperis. Els dos protagonistes surten de festa amb un grup d’amics de l’okupa, allà a Manhattan, aquí a la plaça Reial. Balaguer-Lesser s’enrotlla amb una amiga del grup (aquí una rossa oxigenada, allà una negra imponent) abans de fer el mateix amb la nòvia de l’okupa (Rosa-Irene). Les trobades esporàdiques es van repetint fins que la noia deixa l’okupa per l’escriptor veterà, sense pensar que al final acabarà també deixant-lo a ell, decebuda pel seu poc compromís i perquè la literatura, per sobre de tot, sigui sempre la seva gran prioritat…
L’adaptació cinematogràfica de The Tenants, fidel a l’original, permet visualitzar aquests i molts altres detalls similars en les dues novel·les. No passa així amb el final, extremadament violent en Malamud i més aviat tou i precipitat en Casajuana. Amb la seva obra, farcida de cops d’efecte i sentit de l’humor, l’autor català va rebre 90.000 euros del premi Ramon Llull 2009, atorgat per Planeta i el Govern d’Andorra. No consta que la novel·la de Malamud, premi Pulitzer 1967 per The Fixer, fos tan celebrada. La pel·lícula, recuperada per TVE fa dos mesos a altes hores de la matinada, no ho va ser en absolut. Al seu dia, estrenada en un sol cinema dels EUA, va ser ben bé un fracàs de taquilla: havent costat dos milions de dòlars, amb prou feines en va recaptar dos mil…
Si és un homenatge declarat, potser no es pot parlar de plagi.
Ha estat acusat d’això obertament i pública, el Casajoana?
Bé, no sé si és ben bé un homenatge. Són unes línies en una sola pàgina en què un dels protagonistes parla de l’existència del llibre de Malamud, resumint una situació similar a la seva: dos escriptors a Nova York, un negre i un jueu, on aquest “li pispa la nòvia” a l’altre. No em consta que ningú hagi acusat Casajuana de res. Les similituds en el desenvolupament de la història en les dues novel.les, però, em semblen tan evidents com xocants.
Para ser honesto, Casajuana debería haber dicho que su obra era una adaptación al caso del català. Pero, claro, igual en ese caso no le habrían dado ningún premio…
Potser no… Per cert que la referència a ‘The Tenants’ no surt fins a la pàgina 175 de les 202 que té l’edició en català, almenys la meva. A la versió castellana també hi surt tan lluny?