Garratibat i esmaperdut. Així he quedat al conèixer els sospitosos paral·lelismes de L’últim home que parlava català, premi Ramon Llull 2009, amb la novel·la The Tenants (Els llogaters), del nord-americà Bernard Malamud, publicada el 1971 i portada al cinema el 2005. Imagineu-vos un escriptor enclaustrat a casa seva, Ramón Balaguer, l’últim resident d’un bloc abandonat, obsessionat amb acabar la seva última obra, sotmès a mobbing immobiliari perquè vengui el pis i marxi. A l’edifici, insospitadament, s’hi ha colat un okupa, Miquel Rovira, que d’amagat intenta escriure també la seva primera novel·la. La trobada serà inevitable: es descobreixen, discuteixen, es fan amics…
La novel·la, escrita pel diplomàtic i escriptor Carles Casajuana, està ambientada en un barri de Ciutat Vella, però podria ser qualsevol altre d’una gran ciutat. Malamud, de fet, la va situar a Nova York, als primers anys 70. Aquí l’escriptor veterà és el novel·lista jueu Harry Lesser, i l’okupa, l’afroamericà Willie Spearmint. Tots dos, igual que en l’altra novel·la, es neguen a abandonar l’edifici en ruïnes fins que hagin enllestit la seva obra, malgrat les pressions constants de l’amo del bloc…
El punt de partida de Malamud i Casajuana és el mateix, com ha reconegut l’autor català, que a les seves pàgines inclou un breu homenatge al nord-americà, de qui es confessa admirador. A mesura que avança el llibre, però, sembla evident que les similituds no es limiten al plantejament inicial. En tots dos, l’okupa demana consell al veterà, que a contracor s’avé a donar-li algunes indicacions, fins i tot li corregeix a mà els esborranys. Rovira i Spearmint s’agafen fatal les crítiques dels seus improvisats consellers, Balaguer i Lesser suporten estoics els seus improperis. Els dos protagonistes surten de festa amb un grup d’amics de l’okupa, allà a Manhattan, aquí a la plaça Reial. Balaguer-Lesser s’enrotlla amb una amiga del grup (aquí una rossa oxigenada, allà una negra imponent) abans de fer el mateix amb la nòvia de l’okupa (Rosa-Irene). Les trobades esporàdiques es van repetint fins que la noia deixa l’okupa per l’escriptor veterà, sense pensar que al final acabarà també deixant-lo a ell, decebuda pel seu poc compromís i perquè la literatura, per sobre de tot, sigui sempre la seva gran prioritat…
L’adaptació cinematogràfica de The Tenants, fidel a l’original, permet visualitzar aquests i molts altres detalls similars en les dues novel·les. No passa així amb el final, extremadament violent en Malamud i més aviat tou i precipitat en Casajuana. Amb la seva obra, farcida de cops d’efecte i sentit de l’humor, l’autor català va rebre 90.000 euros del premi Ramon Llull 2009, atorgat per Planeta i el Govern d’Andorra. No consta que la novel·la de Malamud, premi Pulitzer 1967 per The Fixer, fos tan celebrada. La pel·lícula, recuperada per TVE fa dos mesos a altes hores de la matinada, no ho va ser en absolut. Al seu dia, estrenada en un sol cinema dels EUA, va ser ben bé un fracàs de taquilla: havent costat dos milions de dòlars, amb prou feines en va recaptar dos mil…
Publicat per Martí 
