Ressò mundial de la pallissa blaugrana al Madrid (5-0)

novembre 30, 2010

El partit global també ha tingut un ressò mundial. Més de 400 milions d’espectadors de tot el planeta van poder veure ahir en directe com el Barça destrossava el Madrid al Camp Nou i n’hi clavava cinc en una nova demostració de domini aclaparador sobre l’equip de Mourinho. I de passada, van comprovar què fan els madridistes en la impotència davant un rival superior: protestar, agredir (lamentables accions de Ronaldo i Sergio Ramos, que mai sabran què significa fair play) i amagar el cap sota l’ala, fugint com covards de l’estadi de les Corts directes a l’aeroport sense fer declaracions.

Malgrat ells, la premsa catalana i madrilenya aquest cop han coincidit i han estat unànimes a l’hora de valorar la immensa superioritat blaugrana:

I també la premsa europea, que ha ressaltat la humiliació de l’equip blanc i la pitjor derrota de Mourinho en tota la seva carrera com a entrenador:

portada-Olé

Com també els diaris americans, africans, asiàtics i d’Oceania:

Les grans cadenes internacionals de TV s’han afegit a la festa. Vegeu, si no, què diuen la CNN, la BBC i Sky Sports sobre el batejat millor clàssic del segle XXI. I amb saborós accent brasiler, el vídeo de Globo.com:

L’audiència rècord del clàssic haurà servit finalment perquè, malgrat la caverna mediàtica hispànica, arreu del món hagin vist i entès plenament allò que només al centre d’Espanya es neguen a reconèixer: el fet que, ara com ara, estan a anys llum de la perifèria…


28-N, els que no sortiran

novembre 28, 2010

Candidatures minoritàries

28-N, el dia clau. Al món, eleccions a Haití, Costa d’Ivori i Egipte. A Catalunya, comicis al Parlament i vigília del Barça-Madrid. Tot i això, normalitat absoluta. Gràcia balla el swing dels diumenges a la Virreina. Al Centre Artesà Tradicionàrius (CAT), al carrer Jaén 17, la gent ha anat a votar abans de dinar. Hi ha diverses taules, però com si només n’hi hagués una, tothom fa cua a la 53, que per desgràcia és la meva… Una dona s’ha endut la filla petita a la gran festa de la democràcia, que diuen els polítics. “Tots aquests noms són de gent que vol manar, veus?”, diu la mare. I la filla: “I aquest, qui és?”. Resposta: “Ui, ja te l’ensenyaré quan surti al Polònia”.

La gran festa de la demòcracia no és igual per tothom. Alguns, bastants, ja saben que no seran escollits. Quan m’autoritzen a ficar la papereta a l’urna, la Yol se m’avança i amb un ampli somriure comet l’acte per mi. Els tres interventors, per un moment, s’han quedat blancs. I muts. ¿Què hauria passat si dic que aquell vot no és el meu, que no conec aquesta dona de res? De seguida, però, els hem dit que anàvem junts, no els voldríem espatllar el dinar…

Per seguir el mal costum, he agafat tantes butlletes com he pogut. Només un altre freaky, crec, ha fet el mateix. De cop, he pensat que valia la pena citar els incitables, aquells no surten mai enlloc. N’he comptat fins a 21, alguns de ben excèntrics, per dir alguna cosa:

Ens hem deixat, expressament, els partits de Joan Laporta (Solidaritat Catalana per la Independència) i Joan Carretero (Reagrupament), que podrien donar la sorpresa i debutar amb algun diputat, tot i que les enquestes -malgrat anar separats per la independència- no els donen gaires opcions.

Així doncs, que perdi el pitjor!


Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 37 other followers