Per fi Gomorra

S’ha estrenat a vàries sales de Barcelona el que serà una de les pel·lis de l’any. Gomorra, l’adaptació cinematogràfica de la novel·la de Roberto Saviano, és un retrat hiperrealista, cru i sense concessions, del sòrdid món de la Camorra napolitana. Un film dirigit per Matteo Garrone que ha rebut elogis unànimes de la crítica, i que, entre altres, va merèixer el Grand Prix de l’últim Festival de Cannes i una llarguíssima i emotiva ovació al Festival de Sarajevo, l’estiu passat.

La vaig veure allà, in situ, al mes d’agost, en una pantalla gegant a l’aire lliure, prop del Teatre Nacional. En versió original i subtítols en anglès, com totes les que es projecten a Sarajevo. Tenia al costat un tal Marco, italià de la Toscana, que la veia per segon cop per apreciar de nou els matisos de l’argot camorrista i els accents napolitans. Al final em va ajudar i tot a entendre algunes escenes tan interessants com inintel·ligibles. I això que a vegades sents com si parlessin en català…

La pel·lícula traça cinc històries paral·leles per descriure amb contundència el funcionament i els mètodes de la Camorra, als suburbis marginals de la perifèria napolitana. A diferència d’altres films de gàngsters, aquí no hi ha celebritats, ni glamur, ni xampany, ni música de jazz. Més aviat al contrari: personatges sense futur, violència extrema, degradació moral, sang i fetge. Un relat dur però efectiu en què brillen algunes seqüències memorables: la passejada en calçotets de dos joves aspirants a capos per una platja deserta, disparant a tort i a dret amb metralladores i armes pesants que han trobat en un dipòsit secret; les anades i vingudes d’un veterà sastre local que ensinistra, d’amagat, treballadors xinesos en tallers clandestins; la utilització de nens per conduir els camions amb residus tòxics que els xòfers es neguen a portar arran d’un accident laboral…

Al final de la pel·lícula, tot i ja conèixer-lo, Marco va quedar tan esfereït com la resta del públic, quan abans dels crèdits et recorden en quatre ratlles els números de la Camorra, els milions d’euros anuals que ingressen i blanquegen (per exemple, en la reconstrucció de la Zona Zero de Nova York) i els milers de persones que han assassinat als últims anys. Per encoratjar una mica els assistents, van sortir a saludar dos dels actors principals: Salvatore Cantalupo (el sastre en la ficció, dels pocs que sembla sortir-se’n) i Maria Nazionale, que sense avisar ningú, inesperadament, es va marcar una versió d’O Sole Mio sensacional. Si més no, va ser un colofó emocionant i esperançador.

Gomorra, com altres bones pel·lis, es projecta en VOSE als cines Icaria, Renoir Floridablanca i Renoir Les Corts.

Fidel, el bar

Entrada al Bar Fidel (c/ Ferlandina, 24).

M’ha arribat de Time Out la notícia que estem en plena London Bar Week, moguda amb què bars i restaurants cool de la capital britànica es promocionen entre el personal a través de parties, sortejos i happy hours. A més de copes, sopars en grup i caixes d’espirituosos, es veu que han arribat a regalar fins a guitarres elèctriques Jack Daniel’s, la qual cosa ja crea una certa enveja cap als afortunats guanyadors.

De totes maneres, esdeveniments com aquest de vegades desperten l’efecte contrari. A mi, personalment, m’ha fet pensar en els bars de tota la vida, arrelats al territori, modestos però sòlids, amb clientela pròpia i consolidada amb els anys. Bars que han sobreviscut a l’onada de les modes i que segueixen com si res al peu del canó. Cada barri té els seus, i per sort encara en queden uns quants…

Pensava en tot això l’altre dia, intentant oblidar la decepció de VCB, la postissa carta d’amor de Woody Allen a Barcelona. Pujant amb el Jordi per Joaquim Costa, al barri del Raval, des de Peu de la Creu, hem passat de L’Almirall, gairebé buit un diumenge a la nit, i sense saber com ni per què, el destí ens ha portat a un dels clàssics de Ferlandina. I aquí, en canvi, el local està ple a vessar…

És clar: estem al Bar Fidel, i per alguna cosa li van posar aquest nom, ja que conserva el caliu de sempre. És un bar que ha sabut mantenir l’ambient i el seu estil característic. Traspassada la porta de fusta, ho veus de seguida. La petita barra a la dreta, les tauletes de marbre, el mateix passadís estret… Ja no hi ha el billar, però s’ha guanyat espai per a alguna taula més. Bar de copes i d’entrepans (i quins entrepans!), ha afegit amanides a la carta (verda, grega, alemanya, mediterrània…) i un plat del dia per dinar, ja que ara també obre els migdies. Es nota que l’eix de vianants cap al Macba i les universitats l’ha beneficiat de debò…

El Lluís i la Marta segueixen comandant el local, famós pels seus entrepans, freds o calents, i per les originals combinacions, de dos, tres o més ingredients. Durant un temps m’hi vaig aficionar de veritat: pernil canari, camembert i espàrrecs; llom amb formatge i pebrots; pollastre amb paté i mostassa… Això, un rioja i un cremat, i ja havies sopat. Ara, pel que sembla, han ampliat la carta, i potser hi ha algunes postres i tot.

El millor, però, continua sent el bon ambient que s’hi respira i el tracte dispensat al client. I sobretot, els assidus del local, gent del barri, o gairebé. Diumenge, a partir de les onze, arriba “l’hora dels jubilats”, com diu l’Emo, quan joves amics de tota la vida assalten sense pietat la taula del dòmino. Hi ha l’Emo, el Jordi, el Flavià… falten l’Àngels i la Blanca, és clar, però tampoc és que en sabessin gaire, abans, de jugar al dòmino… En qualsevol cas (perdó, noies) contemplar-los jugar, en concentració absoluta, sense apostes per entremig, és tot un espectacle de bones vibracions. Com es nota que alguns han nascut per actuar…

Després d’una bona estona al Fidel, certament, vagis o no torrat, te’n pots anar a dormir content.