Còctel Barcelona?

Color Martini. FOTO: D. Mojado

Radovan Karadzic ja està entre reixes a l’Haia i aquest bloc, diuen, ha ultrapassat les 1.000 visites. Uau! D’acord que allò primer és molt més important, però això no treu que la segona cosa tingui també el seu valor simbòlic. Per tant, ho hem de celebrar. Aprofitant que és estiu i fa calor, des d’ara i aquí em comprometo a pagar un gintònic, o dos, o la beguda que vulgueu, va, al que m’enviï un mail i em digui que, bé, sí, potser ell podria ser el lector 1.000 d’aquest bloc.

Posats a fer, la cosa seria anar al bar o la cocteleria Barcelona, i demanar que ens servissin el còctel ídem. M’imagino acompanyat pel graciós expresident blaugrana Josep Lluís Núñez: “Posi’ns sisplau a aquest jove i a mi un còctel d’aquests que porten el nom del nostre club”. Només ho he somiat, però ja ric veient la cara de pòquer del bàrman…

El cas és que he buscat i buscat i no he sabut trobar cap bar amb aquest nom. Restaurants, sí, com ara el Madrid-Barcelona, però bars… Ni per Internet ni tan sols a les velles guies que tinc, Barcelona Bar (1987) i Barnabar (1995), camuflades a la prestatgeria. Com a màxim, el nom del club hi apareix a mitges, i només en tres ocasions: Barcelona Brewing Company (avui La Cervesera Artesana), Snooker Club Barcelona i Mesón Barcelona Jabugo. Qualsevol dels tres em serveix.

Si algú en descobreix algun altre, sisplau que ho digui. Vinga, animeu-vos, que mantinc l’oferta amb data de caducitat. És vàlida fins dimarts que ve, 5 d’agost, inclòs. Si no arribeu a temps, tranquils, ja ho farem al setembre…

Fax from Sarajevo

Rellegeixo Fax from Sarajevo, un còmic del nord-americà Joe Kubert, protagonitzat per Ervin Rustemagic i la seva família. Són personatges reals, amics del dibuixant, que van patir en carn pròpia el setge de la capital bosniana entre el 1992 i el 1995. A través d’ells, i dels faxos que Ervin va enviant a Kubert i altres amics a l’exterior, et sents transportat a la terrible experiència que va suposar aquell criminal setge de 43 mesos, que va devastar la ciutat i va segar més de 12.000 vides humanes, la majoria civils.

El vaig començar pocs dies abans de la detenció de Radovan Karadzic, responsable d’aquella i tantes altres atrocitats durant la guerra de Bòsnia. Després de la detenció de l’exlíder serbobosnià, fugat durant 12 anys, ara la recerca es concentrarà en els dos principals criminals de guerra que encara estan amagats: Ratko Mladic, excap militar de l’exèrcit serbobosnià i mà dreta de Karadzic, i Goran Hadzic, expresident de l’autoproclamada República Sèrbia de Krajina, a Croàcia. Tots dos estan acusats igualment de genocidi i crims contra la humanitat pel Tribunal Penal Internacional per a l’antiga Iugoslàvia (TPII).

Passada la sorpresa inicial, a poc a poc s’han anat descobrint detalls de la vida de Karadzic durant tots aquests anys. Sota la nova identitat de Dragan Dabic, un metge naturista, vivia i treballava a Nou Belgrad, als afores de la capital sèrbia. Es dedicava a la medicina alternativa, i tenia enganyats pacients i veïns, que el consideraven un sant baró i mai havien sospitat, diuen, que fos un dels pròfugs més buscats del món.

Radovan Karadzic (esquerra) i el seu àlter ego.

És clar que, amb excepció dels serveis secrets, era fàcil que amb aquella pinta entre Pare Noel i Michael Caine despistés tothom. Si fins i tot va enredar els periodistes! Al ser detingut, la mateixa BBC va arribar a enllaçar un dels seus blocs amb la suposada web oficial del doctor Dabic, registrada en realitat un dia després de la captura. Ràpidament, però, van rectificar i van divulgar la web autèntica, només en llengua serbocroata.

Després hem sabut que el psiquiatre reconvertit donava conferències, que era agent comercial d’una firma de compostos vitamínics, que es deixava veure sovint per la botiga central de l’empresa, a cinc minuts a peu del Parlament serbi… I també que repartia targetes professionals sense adreça física, però amb sis emails i dos mòbils de contacte, o que a les nits solia freqüentar el Luda Kuca (Casa Boja), un bar ultranacionalista que tenia a prop de casa, on de vegades s’animava a tocar el gusta, un mena de llaüt tradicional serbi…

Targeta professional del 'doctor' Dabic.

Avui dimecres, probablement, l’extradiran a l’Haia, i segur que en sabrem més coses. Potser ara deixarà de tenir sentit el bloc Finding Karadzic, dedicat amb insistència a la seva recerca, o la pel·lícula The Hunting Party, en què Richard Gere encarna un periodista que arriba a Sarajevo amb la intenció de localitzar el genocida. Un film que, per cert, es va estrenar als EUA el setembre passat i no sé si s’ha projectat mai a Espanya. En qualsevol cas, ja sabem que quan arrenqui el judici, Karadzic es defensarà tot sol, emulant el seu mentor, Slobodan Milosevic. Confiem que, a diferència de l’expresident serbi, Karadzic tingui prou salut per arribar al final del procés judicial i escoltar la sentència que li pertoqui.

Com han apuntat alguns analistes, el procés íntegre a Karadzic, més enllà de les implicacions polítiques per a Sèrbia, Bòsnia i la UE, pot tenir un beneficiós efecte simbòlic per a la reconciliació als Balcans. El dia que arrenqui el judici, molts ciutadans de Sarajevo, i de tot Bòsnia, estaran pendents de la televisió. I hi seguiran mentre duri tot el procés. Arreu d’Europa n’hi haurà molts altres que, lluny d’allà, estaran amb ells, de tot cor. Potser ha arribat l’hora de tornar a Sarajevo…

Global Voices, altaveu mundial de blocs i podcasts

[El que segueix és un reportatge publicat a inter@cción, traduït al català. Les dades citades provénen de la web de Global Voices Online. I també de Solana Larsen, directora d'edició, amb qui vaig contactar per email. Larsen és tot un paradigma humà de la mundialització: una periodista i activista daneso-porto-riquenya establerta a Nova York.]

Fundat el 2004 al Berkman Center de la Universitat de Harvard (EUA), Global Voices Online no és tan sols un projecte més de periodisme ciutadà. En poc més de tres anys, s’ha convertit en el bloc de blocs per excel·lència, amb la difusió de notícies i comentaris publicats en blocs de més de 130 països.

Global Voices Online va sorgir de la necessitat de donar veu a col·lectius desatesos i explicar històries d’interès de llocs del món que, per diversos motius, no solen ocupar l’agenda informativa dels mitjans tradicionals. El projecte va madurar en una trobada internacional de blocaires a Harvard el desembre del 2004. Després de la reunió, Ethan Zucherman i Rebecca MacKinnon, dos dels seus principals promotors, van decidir portar-lo a la pràctica. Convertida en una xarxa internacional de blocaires amb consciència social i política, la web de Global Voices aspira a difondre els temes i perspectives més interessants procedents de mitjans ciutadans de tot el món. Per aconseguir-ho, utilitza una gran varietat de tecnologies -blocs, podcasts, fotos, vídeo, wikis, tags, agregadors i xats- per cridar l’atenció sobre noves converses i punts de vista a mesura que apareixen a la Xarxa. Entusiasme i vertigen La pretensió de Global Voices provoca entusiasme i també vertigen. ¿Entre els milions de blocs que existeixen al món, com descobrir els més influents, respectables o creïbles en qualsevol país, especialment si no és el propi? Global Voices té el seu propi sistema: un equip internacional d’autors, editors regionals i traductors són els seus guies experts en la blocosfera global. L’equip bàsic està format per blocaires de diversos països reclutats com a col·laboradors o contractats com a editors pels seus coneixements de les blocosferes regionals. La seva funció és analitzar i seleccionar el més interessant divulgat als seus països o regions a través de blocs, podcasts, llocs d’intercanvi de fotos, videoblocs i altres sistemes de difusió. Són la base que dóna sentit al projecte, ja que contextualitzen la informació i treuen a la llum temes no tractats pels mitjans convencionals. Àmbit geogràfic i temàtic La informació de la web s’organitza per àrees geogràfiques i per temes. Cobreix igual totes les zones del món, excepte Nord-amèrica i Europa Occidental, ja sobreexposades en els mitjans globals. A la secció Enllaços, els editors insereixen cada dia entre 5 i 10 de les entrades més interessants dels blocs de les seves regions. A la secció Weblog, els traductors, editors i col·laboradors voluntaris analitzen els temes amb més profunditat, i aporten elements de context per entendre millor les preocupacions de les respectives comunitats de blocaires. En tres anys, Global Voices ha publicat més de 40.500 entrades. Més enllà del públic en general, Global Voices Online s’ofereix també com un servei als periodistes i als mitjans del mainstream. Solana Larsen, directora d’edició, així ho assegura: “Volem que els periodistes diversifiquin les seves fonts. Oferim una perspectiva diferent, més local, de les històries dels mitjans internacionals. El nostre objectiu és ser un complement de la premsa establerta”. Eines per a periodistes A la pràctica, la web convida els reporters per compte propi o aliè a visitar les seves pàgines de Cobertura Especial, seguir els enllaços diaris i articles de blocs de tot el món, i escoltar la seva pròpia selecció de podcasts i entrevistes a diversos blocaires. També recomana subscriure’s a les seves alertes d’e-mail, al digest amb les entrades del dia resumides o als fils de notícies RSS per països, regions o temes. Entre les seves principals virtuds, Solana Larsen destaca la capacitat de Global Voices per “obtenir informació de blocaires locals en situacions de desastres naturals, i també en casos de confusió política en països on els mitjans tradicionals són censurats”. Tot i així, no resulta fàcil. “Sovint som els primers a assabentar-nos de blocaires que han sigut arrestats, i ajudem a difondre campanyes per alliberar-los”, explica Larsen. Sense ànim de lucre Com a projecte sense ànim de lucre, Global Voices es manté gràcies al patrocini del Berkman Center, MacArthur Foundation, Reuters, Hivos i Knight Foundation, entre altres. Les seves aportacions permeten finançar el funcionament de la web i pagar alguns salaris: els editors regionals cobren un petit sou de 700-800 dòlars al mes, i alguns directors de departament guanyen més al treballar a jornada completa. Els més de 100 autors-col·laboradors i la desena de traductors són voluntaris. El 2006, el projecte va obtenir el Gran Premi ‘Innovació Periodística’ en els Knight-Batten Awards, dotat amb 10.000 dòlars. Amb aquests diners i els d’altres patrocinadors, Global Voices ha pogut desenvolupar altres projectes paral·lels, com el programa Advocacy, Rising Voices i el projecte Lingua. Tots ells, interrelacionats sota un mateix objectiu: estendre la conversa global en condicions de plena cooperació, superant les barreres de l’idioma, la censura o la bretxa digital. Més informació: VÍDEO: Entrevista a Solana Larsen (BBC’s Pods & Blogs) ÀUDIO: Reportatge trobada fundacional Global Voices Global Voices Citizen Media Summit 2008

Tolosa, ‘mon amour’

El Pont Neuf, a Tolosa, de nit.

Ahir diumenge el Tour de França va abandonar Tolosa per enfilar-se cap als Pirineus. Exactament com nosaltres, just el diumenge anterior, quan vam fer el mateix… en direcció cap a casa. Només va ser una escapada de cap de setmana, breu però intensa, i ens va deixar un gran regust de boca. És a dir, segur que repetirem.

Tolosa (Toulouse pels francesos), capital del Llenguadoc-Rosselló i de la regió de Migdia-Pirineus, sorprèn com una ciutat moderna, agradable, tranquil·la i amb molt d’ambient al carrer. El fet de només tenir uns 400.000 habitants (760.000 amb l’àrea metropolitana) l’ha ajudat a conservar l’atmosfera de poble enmig de l’efervescència urbana. Malgrat les dues línies de metro i les 70 de bus, la ciutat es descobreix fàcilment a peu: el casc antic, les cases renaixentistes, la plaça del Capitole, la basílica de Saint-Sernin (l’edifici romànic més gran d’Europa), els claustres dels Jacobins i dels Agustins, els museus…

Saint-Sernin, al final del carrer.

Més enllà dels clàssics culturals, ens ha atret la vida al carrer: moltes bicis (tenen VélôToulouse en lloc de Bicing, i funciona de 5.30 a 2.00 de la matinada!), molts estudiants, mercats de flors i fruites al Boulevard de Strasbourg en ple diumenge, cafès i bistros plens a vessar en zones de vianants… No hi ha mar, però ho supleixen de sobres amb el Garona (hi han muntat una platja urbana) i el canal du Midi, ideals per passejar-hi en barca i contemplar la ciutat des d’una altra perspectiva.

Tolosa és també la tercera ciutat universitària de França, amb 90.000 estudiants, la primera d’Europa en aeronàutica (aquí es va crear el supersònic Concorde i el coet Ariane, i ara s’hi construeix l’Airbus A380, l’avio més gran de la història, del qual es pot visitar la cadena de muntatge) i el bressol del rugbi francès. L’extraordinària passió per aquest esport uneix generacions, que han vist l’equip local, l’Stade Toulousain, proclamar-se 16 vegades campió d’Europa.

JFK: un carrer, dues plaques.

Oberta i cosmopolita, a Tolosa s’hi parlen moltes llengües, encara que l’occità amb prou feines hi té presència en els noms dels carrers, després del francès, i poca cosa més… Aquí la ciutat no s’aparta gaire de la política oficial francesa envers les llengües minoritàries, menyspreades com a pròpies i menystingudes davant d’altres molt més llunyanes, en un país que diu venerar i protegir la diversitat cultural… No deixa de ser xocant quan, en molts bars i restaurants, diuen parlar l’occità, el català i el que faci falta…

Pel que fa a la restauració, cal lloar un gran avanç per als inadaptats. Els horaris, potser per l’estiu? s’han relaxat, i ja es pot anar a sopar tranquil·lament més enllà de les nou del vespre sense que el cambrer de torn et faci cara de pomes agres o t’ignori olímpicament. Ho vam comprovar a pocs metres del riu, en una zona de carrers estrets, farcida de bistros amb terrasses a l’aire lliure. Eren les 10 tocades i vam entrar al Bistro de la Daurade. Deliciosa amanida de foie, carpaccio de salmó especiat i terrina de pernil d’ànec ofegat en camembert fos. A les 11.15 van arribar tres nous comensals i van demanar vi abans de sopar. L’amo, encantat.

L’endemà, per descomptat, vam repetir zona, canviant òbviament de carrer. Al 41, rue Pargaminières, el Grain de Sesame ho anunciava sense embuts: obert fins a la mitjanit. Entremig de locals asiàtics i sud-americans, va resultar ser un àrab excel·lent, casolà però autèntic, amb un hummus fred i exquisit. Aquí es va acabar la nostra ruta i la nostra última nit. Al cap i a la panxa, ens queda la promesa pendent.

Benvinguts a la Ciutat de l’Espai

Rèplica a escala real de l'Ariane 5.

Als afores de Tolosa, a pocs quilòmetres de la ciutat, s’alça la Cité de l’Espace, un parc de 5 hectàrees dedicat exclusivament a la divulgació de la cultura espacial. Certament, tot i l’aparença de parc temàtic, val la pena visitar-lo, ja que és un espai idoni per conèixer de prop els últims coneixements sobre l’Univers, amb múltiples animacions interactives, atraccions permanents i exposicions i conferències dirigides a investigadors i al públic en general.

Després de la Ciutat de les Estrelles, a Moscou, reservada a l’entrenament dels astronautes russos, la Cité de l’Espace és l’únic lloc del món on pots pujar a una nau espacial Soiuz de primera generació. I també a una còpia exacta de la famosa Estació Espacial MIR, que va ser destruïda per obsoleta el 2001. Per a rèpliques absolutes, impossible no quedar bocabadats amb l’omnipresent coet Ariane 5, amb els seus 53 metres d’alçada, instal·lat a la rampa de tir com si estigués a la mateixa Guaiana francesa…

Entre les instal·lacions més atractives, al marge de l’edifici amb quatre plantes d’exposicions, sobresurten l’esfera gegant del Terradome, un viatge en el temps des del naixement del planeta Terra, i sobretot l’Astralia, el Sisè Continent. Així s’anomena el macrorecinte que allotja la sala IMAX i el nou Planetarium, un sistema de projecció en 3D de nova generació sobre una pantalla hemisfèrica, on es presenta un espectacular audiovisual sobre les estrelles dels faraons i la mitologia de l’antic Egipte.

Ben a prop, i també de forma permanent, la pantalla gegant de l’IMAX projecta Space Station 3D, el primer film d’alta definició i en 3D realitzat a l’espai, sobre la història de l’Estació Espacial Internacional i la vida quotidiana dels astronautes. Deixant de banda que estigui narrat per Tom Cruise (no el sentireu en V.O. perquè està traduït al francès), al film emociona veure el bon rotllo que hi ha entre russos i nord-americans tan lluny de la Terra, i es transmet com mai abans el vertigen (o l’eufòria) que un pot arribar a sentir en ple passeig espacial. Espanta de veritat…

Retorn a Bénac

Entrada al poble de Bénac, amb el copilot saludant.

Per fi hi he tornat. Fa 15 anys, o més, hi vaig anar a parar per casualitat, intrigat per un cartell malpintat a la carretera. Si aleshores hi vaig anar amb l’Àngels, camí de Montsegur, aquest cop ha sigut amb un autèntic Benach: l’Albert. No s’ho creia fins que hem arribat. Des de Foix, tornant cap a Barcelona, un desviament a la dreta et porta a una carretera local que juga com si res amb el teu cognom: passes Becq, Ganac, Brassac…

Als 10 quilòmetres, quan ja sospites que potser t’has equivocat, apareix finalment Bénac: quatre cases mal comptades, una església romànica del segle XII i un paisatge verd, idíl·lic, meravellós. Sembla molt més arreglat que anys enrere. Ara hi ha una parada d’autobús i les vaques no et surten al camí sense avisar. El Château de Bénac, fa temps un restaurant esplèndid al jardí d’una antiga casa senyorial, amb vistes a les muntanyes, és avui una gîte elegant, encerclada per una frondosa tanca de xiprers. Com remarca l’únic cartell turístic del poble, ocupa l’antic feu del segle XIX dels barons de Bellissen-Bénac. Barons? Està clar que haurem de seguir investigant…

La pluja, però, ens ha obligat a marxar. Tornem a Foix, passem de Montsegur recordant en silenci la tragèdia dels últims càtars i posem la directa fins al Pimorent. Al final del túnel, sota un sol radiant, una imatge prou familiar: l’inconfusible paisatge de la Cerdanya.