Vicent Partal: “La nova redacció de VilaWeb serà un gran plató de televisió”

[Vicent Partal, fundador de VilaWeb, creu en la mobilitat. El vaig entrevistar poc abans de Sant Joan, en una conversa de mòbil a mòbil. A petició seva, ja que havia d'anar a un debat de televisió. L'entrevista es va celebrar entre el seu despatx, el taxi i l'entrada als estudis de BTV. Cap problema, sembla estar-hi acostumat. Fa anys, a l'època de La Infopista, vam parlar gairebé una hora de fix a fix, per a una peça d'un reportatge de La Vanguardia, que a última hora va saltar per qüestions d'espai. Per sort, ell no se'n recordava, però jo sí. Aquest cop, l'entrevista haurà vist la llum per partida doble: primer, a inter@cción, el diari del postgrau de la UOC, i ara aquí mateix, linkant al seu bloc, perquè no sigui dit...]

Primer va ser La Infopista, després VilaWeb, i ara VilaWeb TV. El director del degà de la premsa digital a Espanya, Vicent Partal, ha aconseguit situar VilaWeb com el primer mitjà informatiu de la Internet catalana, amb 305.000 usuaris únics, per davant dels mateixos portals de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA). El 2007 va crear i va integrar en el mateix projecte VilaWeb TV, el primer canal de televisió IP en català, que avui considera clau per consolidar el seu lideratge.

VilaWeb va néixer com La Infopista i després es va erigir en diari digital. ¿Com es va produir aquesta transformació?

Vam néixer al mateix temps que Yahoo, el 1995, i aleshores no hi havia models a seguir. Teníem una idea bàsica, fer periodisme a la Xarxa, i el primer que se’ns va ocórrer va ser un directori de recursos. En menys d’un any hi vam incloure notícies breus sobre Internet, webs noves… i vam anar definint el que seria el nostre model. El 1996 vam adoptar la marca VilaWeb, i des de llavors sempre hem estat experimentant, improvisant… VilaWeb ha sigut una evolució lògica del concepte inicial.

El seu mitjà es defineix com a “diari electrònic independent”. ¿Independent de què?

És una referència de tal com van néixer, sense dependre de cap grup o diari imprès, per remarcar que vam sorgir directament a la Xarxa. Ara és una cosa molt habitual, i no en fem bandera, però llavors no ho feia ningú. Calia construir una empresa per no pertànyer a ningú, i aquesta capacitat ha sigut una de les diferències que han distingit VilaWeb. Avui, 13 anys després, VilaWeb té 30 treballadors i factura 2,5 milions d’euros a l’any.

Més que això, s’ha convertit en un mitjà de referència, sobretot entre la comunitat cultural catalana. ¿Com ho ha aconseguit?

No ho tenim del tot clar ni nosaltres mateixos… hi juguen molts factors. Sens dubte, haver estat pioners ens ha afavorit molt, però això, sense el dia a dia, no serveix de res. És molt important marcar-se unes regles de professionalitat i rigor per guanyar-se la credibilitat informativa. Les vam seguir en l’11-M, quan vam ser dels primers a plantejar hipòtesis alternatives [respecte a l’autoria dels atemptats]. I ho hem seguit fent dia a dia. Fa poc hem obert una pàgina de rectificacions, i les fem públiques. Un altre factor és aconseguir un cert feeling amb les notícies per arribar a un públic molt divers. Sempre hem dit que volem ser un projecte comunicatiu de masses, no un pas gueto, i per això cal ser territorialment i temàticament molt diversos… Per tant, tot suma: crear imatge, prestigi, fer les coses bé…

¿Quants professionals treballen a VilaWeb i com s’organitzen la feina?

A VilaWeb i VilaWeb TV som 30 persones, entre elles 21 periodistes. Fins ara teníem una estructura en creu, que donava un debat ric, amb un nucli de continuïtat i un d’especialistes. Aquesta continuïtat ha permès mantenir una portada activa 24 hores al dia, amb personal a la redacció de 6 del matí a 10 de la nit, guàrdies de matinada a casa, i de caps de setmana a casa o a la redacció, segons triï cadascú…

El debat sobre la integració de redaccions, més propi dels grans grups de comunicació, no sembla haver-los afectat.

Bé, no del tot, el nostre model també ha generat moltes tensions internes, especialment per VilaWeb TV. Al principi teníem un nucli de gent només de televisió, però davant les tensions que això va crear vam haver de canviar. Vist l’èxit del canal televisiu, hem reforçat la direcció amb dos caps de redacció i hem estès la polivalència professional. Mantenint un mínim equip de suport, ara qualsevol redactor pot fer de tot: continuïtat, vídeo o el que sigui…

VilaWeb TV i els blocs dels usuaris a la portada destaquen entre les seves últimes aportacions. ¿Són les apostes de futur de la premsa digital?

D’aquí a uns mesos, passat l’estiu, tindrem una portada molt diferent. Hi haurà una remodelació total, gràfica i de continguts, i inclourem més opcions de personalització i participació. En paral·lel, estem construint una nova redacció al costat del Macba que serà espectacular i innovadora… Dit això, efectivament, la participació de l’usuari és fonamental, sense perdre de vista que som un diari i tenint clar que un blocaire no és un periodista, i tampoc passa res, mentre se sàpiga bé què fa cadascú. I el vídeo també és un tema clau: la crisi dels diaris de paper al sortir les webs va ser una broma en comparació amb el que està passant ara amb la televisió…

¿Què està passant?

Doncs que estem destruint la televisió convencional. En el futur, la televisió no sé si estarà a Internet o no, però serà a la carta. I per a les cadenes actuals, això és una batalla perduda. Els continguts audiovisuals seran cada cop més importants, i cal tenir una presència forta en aquest àmbit. Aquesta, precisament, ha sigut una raó important pel canvi de local de VilaWeb. A finals d’any estarem en una nova redacció que serà tot un gran plató de televisió, des d’on podrem emetre en qualsevol moment, sense les limitacions actuals… I el tercer element de futur a tenir en compte és la mobilitat: l’iPhone està canviant totalment les formes de relacionar-se…

¿Quina opinió li mereixen l’auge dels ciberdiaris polítics i l’aparició de flamants mitjans com Soitu, nascuts també només a la Xarxa?

Sent respectuosos amb tothom, està bé que cadascú pugui triar. Soitu em sembla un fenomen interessant, però no entenc gaire bé el que fan. Ho veig una cosa molt complicada, una nova manera de fer notícies excessivament diferent, massa obsessionats per la tecnologia… Pel que fa a la hiperideologització de certs mitjans, sembla inevitable… A ERC, per exemple, cada fracció té el seu propi diari, i l’únic que està auditat té 10.000 visitants. Nosaltres en tenim 350.000. És lògic i inevitable que tots els poders vulguin tenir el seu mitjà, però està clar que això no porta enlloc.

¿El preocupa aquesta situació?

Per mi l’únic preocupant és l’extensió del model representat per coses com Libertad Digital o e-noticies, presumptes mitjans periodístics que el que fan és una perversió del periodisme. Publicar rumors no és ser herois. Calen regles bàsiques i donar una informació contrastada. El model de diaris que menteixen, s’inventen històries o eleven les anècdotes a categoria fa molt mal al periodisme. Per sort a Catalunya no n’hi ha tants com a Madrid. Però sóc molt crític sobre això i crec que s’ha de denunciar.

¿Quin futur espera a la premsa de paper?

Els mitjans impresos s’han de readaptar a la nova situació. Fa 20 anys els diaris venien 200.000 exemplars i tenien tota la influència social. Això s’ha acabat. El diari de paper del futur serà aquest: 14 pàgines, d’opinió i amb 10.000 lectors. Sé que per molts serà una complicació, però és el que hi ha, i s’ha d’entendre. Caldran moltes modificacions de fons.

Manolo Valdés, millor a Sevilla

Dies després del que s’havia anunciat, ahir van acabar de desmuntar les escultures gegants de Manolo Valdés a la rambla Catalunya. Alguns, de cop, deuen haver sentit un buit immens. Jo, no. Després de les mostres de HA Schult i d’Igor Mitoraj, ha estat la tercera gran exposició d’art al carrer dels últims mesos a Barcelona. I no és que no resultés interessant, al contrari. Passa que l’emplaçament no ha semblat el més idoni. Entremig de les riuades de gent passejant i el trànsit de cotxes, en un espai limitat, i prou sorollós, les 17 escultures monumentals de Valdés no han perdut magnetisme, però sí perspectiva. ¿Calia situar-les en un passeig tan atapeït?

A l’hora de fer balanç, tant els promotors, la Fundació La Caixa, com els amfitrions, l’Ajuntament de Barcelona, al·legaran segurament que millor, impossible. Un lloc cèntric i de pas obligat pels turistes… De fet, els càlculs inicials, a través d’un sistema informatitzat per controlar els voltants de les obres, apuntaven que la mostra tindria uns 20.000 visitants diaris. Si és així, en un mes la deuen haver vist 600.000 persones. Impressionant, oi?

Doncs, no. Segur que molts haurien preferit tocar igual aquestes escultures, sentir-les, en un entorn més amable. En aquest sentit, s’hauria pogut pensar en Sevilla, on aquesta mostra itinerant va recalar anteriorment. Ho vam comprovar l’hivern passat, en un viatge llampec a la capital andalusa. Allà van situar les escultures en un remodelat passeig de vianants, ampli i tranquil: La Alameda de Hércules, pròxim al riu Guadalquivir i al barri de la Macarena. Un entorn còmode i agradable, famós anys enrere com a zona de prostitució, i també amb terrasses, sí, però a força distància de l’espai central. A més, tot s’ha de dir: els bars d’allà, sobretot al final del passeig, presidit per dues columnes rematades amb lleons i escuts representant Espanya i Sevilla, serveixen autèntiques tapes andaluses, tant si ets turista com si no…

Pensant-ho bé, si a Barcelona sorgís un espai similar, duraria ben poc. Seria ràpidament colonitzat per aquests antres de restauració avui tan de moda, rendits al guirisme consumista amb la intenció única de desplomar els visitants, sense pressa però sense pausa…

Sabors de Menorca

Avui hem anat a dinar amb dos col·legues cracs de la comunicació que feia temps que no vèiem: el Siscu Baiges, director del TotsxTots de COM Ràdio, i el Gabriel Pernau, freelance dels viatges en bicicleta. Ha faltat la Carme Luque, que ens ha posat l’excusa que a TV-3 l’havien assignat a un nou programa i que no podia marxar de Sant Joan Despí. De seguida hem pensat en La nit al Dia (la nova conductora!) però després hem deduït que era impossible, perquè el programa s’acomiada demà dels teleespectadors. Oh…

El cas és que, a proposta del Gabi, hem quedat en un restaurant suposadament estiuenc: Espai Menorca. El Gabi, recuperat de l’operació al menisc, hi ha arribat amb la seva inseparable Brompton, és clar. Els altres, com hem pogut…

Espai Menorca està al carrer Diputació, 215, als baixos de la Casa de Menorca, on es troben els membres de la comunitat illenca a Barcelona. És, per tant, un punt d’encontre infal·lible si es vol contactar amb autòctons menorquins. I si només pretens tastar-ne els menjars, també. El menú, a 9.90 euros, està prou bé, i hi fan sopars a la carta els dijous, divendres i dissabtes. Si allò primer ja dóna bon resultat, imagineu-vos la carta, no gaire extensa però suficient: entrants, amanides, carns, peixos… i les temptadores calderetes. De marisc i de llamàntol, falta la de llagosta, tot i que s’han d’encarregar amb antelació.

L’entrada al local, obert des del desembre passat, anuncia de ple el que s’hi trobarà, gastronomia menorquina de qualitat. A mà dreta, a la barra, tot un compendi de productes clàssics: coques, ensaïmades, sobrassada, formatge, ginet (per postres, en forma de sorbet)… Ara que s’acosta Sant Joan, s’hi poden encarregar coques. Ja a l’interior, taules mitjanes i alguna de comunitària, per als àpats ràpids. La decoració, inexistent, transmet senzillesa i simplicitat. Si se n’ha de criticar alguna cosa, seria el ressò de les converses. El dia que l’espai estigui insonoritzat ja serà la bomba. En qualsevol cas, heus aquí un restaurant més que indicat per rememorar velles estades a l’illa de la calma, i qui sap, potser per somiar-ne de noves…

[PS: Ja em perdonareu, però la cosa m'ha fet pensar en el penúltim viatge a Menorca. Sant Joan 2003, travessia en veler, Cala Macarella, voltant l'illa per mar amb un grup d'amics, ara cada cop més llunyans. Aquí en teniu una foto, publicada al seu dia a la premsa local i a adriatica.net, una web croata que, anys després, encara la manté visible. Estan ben bojos, aquests croats...]

Gypsy swing al film de Woody Allen

He llegit que el nou film de Woody Allen Vicky Cristina Barcelona portarà jazz català a la banda sonora. Els protagonistes seran el Biel Ballester Trio, que juntament amb Giulia y Los Tellarini han estat les bandes locals escollides pel director novaiorquès per posar música a l’esperada pel·lícula, que no s’estrenarà fins al 19 de setembre.

Pel que es veu, els detalls sobre els crèdits del film arriben en comptagotes, almenys pel que fa a la participació local. Primer es va dir que hi hauria cameos d’actors locals (Joel Joan, Lloll Bertran, Abel Folk, Jaume Montané, Joan Pera…) Veurem, finalment, en què queda tot plegat… El que sí sembla clar és que la música dels dos grups citats hi sortirà segur.

El mateix Biel Ballester, virtuós guitarrista mallorquí, ho ha confirmat a la web: “Sí, és veritat, Woody Allen ha triat temes nostres per a la seva darrera pel·lícula”. I diuen quins: Your Shining Eyes, del CD ‘Bistro de Barcelona’, i When I Was A Boy, del CD ‘Live in London’. Segons sembla, se sentiran en els crèdits i en una escena en què apareix el Tibidabo.

Clip àudio: When I Was A Boy (instrumental)

El swing gitano del trio, amb Ballester com a solista, Leo Hipaucha al contrabaix i Graci Pedro a la guitarra rítmica, va convèncer Woody Allen a incorporar-los al seu projecte. Gypsy swing amb tocs mediterranis, amb reverències al mestre Django Reinhardt, per qui tant el director com el grup senten veneració.

De fet, ni Allen ni el trio van arribar a parlar: un contrabaixista de l’entorn d’Allen li va passar a aquest un disc del grup al sentir Ballester mentre donava una classe magistral de guitarra a la Universitat de Boston. Probablement Woody ni devia saber que tots dos havien tocat un cop al mateix escenari, el Cafè Vienès de l’hotel Casa Fuster. El director, amb el seu clarinet i dos músics de la New Orleans Jazz Band, durant el rodatge del seu film a Barcelona, l’estiu passat. Ballester, amb un altre grup, Ritmes Gitanes, igual d’intens i trepidant, al març.

Entre una actuació i l’altra, els vaig veure en una sessió al Jamboree. Els Ritmes Gitanes, vull dir, que la New Orleans Jazz Band ja l’havia escoltat anys enrere a l’Auditori. Em van semblar genials, tots ells, sobretot els solistes: a part de Biel Ballester, Juan Carlos García a l’acordió i Juan Aguiar al violí. La veu cantant, però, la duia el mestre Joan Ramon Puntí. Imprescindible segona guitarra, humor divertit, posat Tchavolo Schmitt.

O sigui que, si finalment la pel·lícula no acaba de funcionar (diuen que serà ensucrada i tòpica), almenys que serveixi per donar a conèixer aquests grups. Pura energia creativa, i bé que s’ho mereixen.

Bloc nou, drac vell

Ja fa uns dies que ha saltat a la blocosfera catalano-espanyola un nou bloc dedicat a la ciutat. L’escriu la periodista Catalina Gayà i es diu Per Barcelona. S’allotja a la web d’El Periódico i s’alimenta dels microcomentaris barcelonins que fa un cop a la setmana al diari i d’altres continguts. Com diu l’autora a la presentació, és un lloc on “col·leccionar racons” i “espais, llocs, olors, textures que no apareixen a les guies –ni de disseny ni les turístiques– i que per la rutina diària poden passar desapercebuts”.

Gayà és mallorquina però fa temps que viu aquí, on va tornar després d’un periple per Mèxic. Malgrat que tot just comença, el seu bloc, com a mínim, ja és un niu de curiositats. M’ha cridat l’atenció el post que dedica als dracs urbans, llistats i representats per façanes i edificis que tots coneixem i que sovint ens han passat inadvertits. L’autora ha demanat que n’hi féssim conèixer més, però ningú li ha contestat (encara). I mira, avui n’he vist un per casualitat: un petit Sant Jordi amb el drac gravat en una façana del carrer Paradís, just davant d’aquest Irish Pub que no recordo com es diu…

A l’arribar a casa, mullat per la pluja, he regirat els arxius de fotos d’altres èpoques però no he trobat res de bo. Buscava dracs i sants jordis que havia anat retratant per algunes ciutats europees, però res de res… Així doncs, no he tingut més remei que fer una foto nova: no és pròpiament de Barcelona, però sí molt original. I antic. El Drac de Vilafranca, que només surt a ballar per la Festa Major, és una peça històrica i única. Pesa més de 100 quilos, se’n té constància documental des del 1600 (anàlisis químiques en situen l’origen al segle XII) i és l’element més veterà i emblemàtic de tot el bestiari de la més típica. El meu, és clar, tan sols és una vulgar i simbòlica reproducció de paper maixé d’aquella meravella. De totes maneres, si no fos per aquesta pluja traïdora, i per la portera, ja l’hauria tret al terrat.

Drac de Vilafranca, en miniatura.

Síntesi de Tallers Oberts 2008

Avui és l’últim dia per visitar Síntesi, una selecció d’obres dels artistes i artesans que aquest any han participat en els Tallers Oberts de Ciutat Vella. Durants els dos últims caps de setmana, més de 50 tallers del districte van obrir les portes al públic per mostrar i explicar el procés creatiu dels artistes a tothom qui s’hi volgués acostar. Les jornades es van complementar amb activitats vàries, com ara rutes guiades pel Born, el Gòtic i el Raval, estudis oberts de nit i tallers per a nens i nenes.

Ara la 15a edició dels Tallers Oberts de Ciutat Vella ja s’ha acabat, i la visita a l’exposició Síntesi se’ns presenta com l’última oportunitat de veure’n les obres seleccionades. Aquest cop, la mostra col·lectiva s’ha organitzat al Museu Marítim, un entorn fabulós però no gaire ben il·luminat. Sigui com sigui, hi ha temps fins a les vuit del vespre, i l’entrada (com gairebé tot el que citem aquí) és gratuïta.

El jurat d’experts encarregats de la selecció ha triat aquest any els següents artistes:

• Alícia Rosselló i Núria Brunet
• Fiona Capdevila
• Gemma Pampalona
• Rodrigo Ángel Belaunzarán
• Carles Guitart
• Teresa Rosa Aguayo
• Nicolás Spinosa
• Cathrine Muryn
• María Mercedes Rodrigo
• Vanessa Linares
• Karol Bergeret
• Ana Abascal
• Karen Foix

Personalment, m’ha interessat la pintura de Vanessa Linares:

La moda reciclada de Fiona Capdevila (amb jerseis usats, cortines de casa i roba de sacs de llit dels ferrocarrils francesos):

La joieria de ganxet de Gemma Pampalona:

I les escultures il·luminades de Karol Bergeret i les seves Santes Mestresses de Casa:

Les escultures de Karol Bergeret responen al seu personalíssim projecte de les Santes Mestresses de Casa, sèrie realitzada amb taules de planxar i materials reciclats en homenatge, segons ella, a una “espècie en extinció”. Si més no, sembla haver contagiat el reciclatge creatiu als seus propis pares, Perla i Tucho, dos arquitectes que ja fan les seves particulars miniARTs, miniescultures realitzades amb materials més a l’abast. No els veureu a Síntesi, però aquí en teniu dues mostres inspiradores: El De Moño i Cinco Deditos Tienen Mis Manos. Endevineu amb què estan fetes…