Fotògraf Joan Guerrero

“La persona és el primer”. Amb aquest títol, el Col·legi de Periodistes de Catalunya (CPC) va inaugurar ahir una exposició de 40 fotos en blanc i negre de Joan Guerrero, tota una institució en el camp del reportatge social. No hi vaig anar, però per poc que pugui, hi aniré. Joan Guerrero (Tarifa, 1940) és d’aquells personatges de la professió difícils d’oblidar, competents i alhora entranyables. I sempre se n’aprenen coses…

Fotògraf d’una llarga trajectòria, va haver de treballar durament abans de poder dedicar-se a l’ofici. D’adolescent, obligat per les penúries de la postguerra, va emigrar a Puerto Real, on va entrar en una fàbrica de maons, i després va marxar a Catalunya. A Barcelona, va treballar de peó, a la carretera de l’Arrabassada, i també en una fundició. Posteriorment es va establir a Santa Coloma de Gramenet, i va entrar a col·laborar a la revista Grama, on aviat va començar a fer de fotògraf i a especialitzar-se en el reportatge social.

Ha treballat en diaris com El Periódico de Catalunya, Diari de Barcelona, El Observador i El País; ha publicat diversos llibres de fotografies i ha participat en nombroses exposicions. Sempre sensible als problemes socials, un dels seus últims projectes ha estat Imatge Solidària, una col·lecció de làmines fotogràfiques realitzades per ell mateix per recaptar fons per a l’Equador. Ara està jubilat, però continua actiu, com ho prova l’exposició actual i les que segurament farà en el futur.

Vaig tenir la sort de coincidir amb ell al DdB. El 1988, jo era un principiant; ell, un fotògraf expert. He de reconèixer que em va caure bé des del primer dia, quan vam anar junts a fer una crònica de l’Ateneu Colón, al Poblenou, aleshores amenaçat d’enderroc preolímpic. El local seguia sent una institució, i s’omplia d’avis i gent gran que hi anaven a ballar i a divertir-se els caps de setmana. Jo no sabia per on començar, i ell de seguida se’ls va ficar a la butxaca. En pocs minuts semblaven amics de tota la vida. Tothom estava entusiasmat i eufòric per deixar-se retratar per la seva càmera, i va obtenir unes imatges sensacionals. Si les trobo les penjaré…

El cas és que Joan Guerrero sempre ha estat així: amable, cordial, senzill, humil… dotat d’una extraordinària sensibilitat per connectar amb la gent del carrer i per captar els sentiments i la humanitat de paisatges i vides anònimes. Així l’ha presentat a l’exposició José Martí Gómez, un altre dels grans, quan n’ha dit que “s’hauria de visitar amb Joan Guerrero com a guia. Sabríem que després d’intimar amb el fotògraf, el vell pobre i digne entrà a casa seva, petita i humil, tot retornant amb l’obsequi de dos ous, que era l’únic que posseïa”.

Deuen ser bons amics, tots dos. Un dia, de petit, em van portar a dinar a casa de Martí Gómez i després vam anar a veure un Barça-Espanyol al Camp Nou. Tot i ser periquito (ell), em va regalar una d’aquelles trompetes bandera blaugrana que ja deuen haver passat a la història. Del resultat, ni me’n recordo, però sé que la trompeta em va durar molts mesos. Bones persones, que també n’hi ha, entre els grans periodistes…

L’exposició de Joan Guerrero, a la seu del CPC (Rambla de Catalunya 10, principal), estarà oberta fins al 27 de juny.

Barnàfrika’08, Setmana Afrocultural de Barcelona

Àfrica està de moda, ni que sigui per uns dies. Després de la segona Mostra Internacional de Cinema Africà a Catalunya, Africat, celebrada a Salt, ara és el torn d’un nou festival: Barnàfrika, la primera Setmana Afrocultural de Barcelona. Fins diumenge que ve, i organitzada per la Unió d’Associacions Africanes de Catalunya i d’Entitats de Solidaritat amb Àfrica, Barnàfrika concentrarà múltiples activitats relacionades amb les cultures i la vida quotidiana dels països d’aquest immens continent, tan desconegut.

El festival culminarà amb una gran festa dissabte i diumenge, de 10 a 20 hores, al Parc de l’Estació del Nord, que promet ser espectacular. En un ambient de mercat africà, hi haurà debats, tallers, contes, pel·lícules, gastronomia, conferències, balls, música i, sobretot, molt bon rotllo. Entre altres músiques, s’hi sentirà l’Himne d’Àfrica, el Cant dels Estats de l’Àfrica i, a ritme de Percutalking Music, tenen previst estrenar el Ball del Culé…

Casualitat o no, avui mateix COM Ràdio dedicarà bona part del programa Tots x Tots a parlar del continent africà. L’espai dirigit per Siscu Baiges, de 21 a 22 hores, entrevistarà avui Francesc Soler, president d’Amics per al Desenvolupament a l’Àfrica Negra (ADANE), i oferirà un reportatge de Susanna Huguet sobre el conflicte de la República Democràtica del Congo.

Tan de bo aquestes iniciatives es consolidin i tinguin una llarga continuïtat… Per cert, si us interessen les notícies d’Àfrica, no deixeu de visitar el bloc africadesdegirona. Tot just comença, però de debò que promet.

México lindo

L’explosió de restaurants internacionals a Barcelona, lluny d’apagar-se, no sembla tenir aturador. Per a satisfacció de golafres i amants de delícies exòtiques, no hi ha dia que no aparegui un nou local disposat a fer-nos gaudir dels plaers gastronòmics d’altres cultures. Com diria l’Albert, una benedicció. Ahir ho vam tornar a corroborar assistint a nou mexicà, La Trajinera, que sense saber-ho abans resulta que teníem al costat de casa.

Casualitats de la vida: el dia anterior m’havia trobat el meu cosí Marc, casat amb la Natalia, d’ascendència mexicana (pare d’allà, mare irlandesa) i sense venir a tomb, em van parlar del local. “Sembla que no només fan els clàssics tacos i burritos”, va dir ella. Tot i ser veïns des de fa dos anys, era el primer cop que coincidíem espontàniament al carrer, i vam decidir celebrar-ho.

La Trajinera està en plena Gran Via, just al costat del cine Rex, entre un xinès i un local equatorià. El nom, com ens va explicar la Natalia, fa referència a les tradicionals barques, molt característiques, que s’usen per desplaçar-se pels canals de les regions més pantanoses, i que sovint es converteixen en espais de reunió i celebració. Realment, dinar aquí amb una mexicana, per més que sigui semi, et fa sentir diferent. Com anar a Il Golfo di Napoli amb un italià (o italiana), al Xix Kebab amb un sirià, o al Mesopotàmia amb un iraquià (i si pot ser, conèixer l’amo, el polifacètic Pius Alibek, que em va fer classes d’anglès a l’escola).

Val a dir que La Trajinera no és ben bé nou del tot: va obrir a finals de gener i sembla que ja ha aconseguit atreure una bona clientela, sobretot cap a finals de setmana, quan hi actua un grup de mariachis. El local, ample i còmode, respira Mèxic per tots els racons, amb la carta, la decoració… i fins i tot als lavabos. Aparentment, té certes reminiscències kitsch i de parc temàtic, però superada la primera impressió, resulta fins i tot acollidor, amb un servei d’accent centreamericà, atent i agradable.

Els preus són de nivell mitjà, i a la carta s’hi pot trobar des dels habituals entrants (guacamoles, nachos, amanides…), fins a enchiladas, quesadillas, ceviches, tingas o altres especialitats més elaborades, que lògicament és on et claven una mica més. Segons el plat, el menjar no mata, però en general és més que correcte. Sobretot si et conviden, és clar. Natalia, gràcies per la invitació! En qualsevol cas, cal reconèixer que La Trajinera pot ser una bona alternativa als arxiconeguts Mex & Cal o Cantina Machito, i sobretot, a les cadenes Cantina Mariachi o Sí Señor.

El llarg camí de la bicicleta

Després d’anys i panys d’estar completament marginada de l’entramat de la via pública, malgrat les reinvindicatives i insistents edicions de la Festa de la Bici, sembla que la bicicleta comença a ser presa en consideració com a sistema alternatiu de transport urbà. Almenys, així ens ho venen els gestors municipals, que arran de l’èxit insospitat del Bicing, el sistema públic de lloguer de bicis, s’han vist obligats a posar-se les piles i adoptar noves mesures per facilitar els desplaçaments sobre dues rodes.

Així, l’Ajuntament de Barcelona ha anunciat un pla per ampliar la xarxa de carrils bici en 28 quilòmetres més, que se sumaran als 128 ja existents a la ciutat. El projecte, que s’ha d’haver complert en cinc mesos, destaca per donar continuïtat i finalitzar els carrils d’importants vials de la xarxa (Gran Via, Diagonal, Diputació…) i per incorporar més elements de seguretat als nous. Entre aquests, un carril bidireccional connectarà la plaça de Francesc Macià i el Paral·lel, de manera que el centre de la ciutat passarà a tenir quatre itineraris verticals.

Curiosament, dies abans de divulgar-se aquest pla, el Bicicleta Club de Catalunya (BACC) denunciava una campanya de retirada indiscriminada de vehicles de la via pública per part de la Guàrdia Urbana, amb criteris i formes dubtoses, per resoldre la sobreocupació dels aparcaments públics. A la seva pròpia web, el BACC afirma haver-se’n queixat diversos cops a l’Ajuntament, però fins ara no ha obtingut cap resposta clara a les seves demandes.

Situacions com aquesta són el que encara fan dubtar molta gent de les proclames oficials sobre la voluntat política de fomentar realment l’ús de la bicicleta. I pensar que durant un temps fins i tot hi havia parelles d’urbans circulant pels carrils bici per donar exemple… Està clar que, malgrat els avenços, la bicicleta encara té un llarg camí per recórrer per imposar-se com a autèntica alternativa de transport urbà…

Hola, món!

Avui, aprofitant que és el Dia d’Internet, he decidit debutar finalment en el món dels blocs. Sí, ja ho sé, ja era hora, però més val tard que mai, oi? A des del terrat intentaré anar publicant notícies, comentaris i neures vàries sobre Barcelona, però també sobre altres ciutats i llocs del món on passen coses que m’interessen. Per començar, permeteu-me que saludi els meus companys de la UOC, amb qui cada dia intentem aprendre més i més sobre aquesta cosa del Periodisme Digital. Què tal, amiguets? Com va el postgrau? Cansat, eh?

I en segon lloc, feliç dia d’Internet a tothom! Ja fa quatre anys que se celebra aquesta jornada, també anomenada Dia de la Societat de la Informació, i figura que serveix per divulgar les iniciatives relacionades amb la Xarxa i animar la gent a incorporar-s’hi, especialment els que no hi tenen fàcil accés.

Com sempre, cadascú celebra aquest dia com vol. Per commemorar-lo, la Fundació puntCAT convida a explorar la Xarxa d’una manera lúdica participant en el concurs La Conquesta del Domini .CAT. I la Generalitat, per la seva banda, ha obert un canal a Youtube que inclou vídeos en català, castellà i anglès, i una galeria multimèdia, CliCat, amb més d’un miler d’imatges i vídeos classificats segons la temàtica i associats a paraules clau.

L’última iniciativa del sector públic català a Internet no fa més que confirmar la decidida aposta per incrementar els canals de comunicació multimèdia i interactiva, ja sigui a través del portal gencat.cat o amb els múltiples projectes de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), tot un referent en l’aplicació de les noves tecnologies. L’últim ha estat el portal d’informació 3cat24.cat, autèntica plataforma de continguts multimèdia oberta a la participació dels usuaris. Abans va aparèixer iCat fm, innovador i multipremiat mitjà que l’any passat ja va ser finalista dels Webby Awards, considerats els Oscars d’Internet, en la categoria de ràdio, i que aquest any hi ha rebut una menció d’honor. Fa just dos dies ha rebut un nou guardó internacional: l’Eppy Award 2008 al millor portal de ràdio. L’oferta d’iCat fm, amb ràdio en directe i quatre canals musicals especialitzats només per Internet, és realment interessant i de qualitat, molt recomanable. Segurament ja la coneixeu, però si encara no l’heu visitat, ara és el moment…

Dia d’Internet, sí, però avui també és el Dia del Comerç Just. O sigui que, si encara hi sou a temps, no deixeu de visitar els webs que el promouen. I si esteu a Barcelona, sempre podeu anar a l’Olokuti, al barri de Gràcia, on organitzen una degustació gratuïta de productes de comerç just i una sessió musical de folk americà i bluegrass que pinta força bé…