El Tibet, a l’estil bonze

[post publicat al blog Panorama d'EL PERIÓDICO: http://panorama.elperiodico.cat]

Marxa a Delhi (Índia) contra la repressió xinesa al Tibet.

El primer ministre del Govern del Tibet a l’exili, Lobsang Sangay, ha visitat aquesta setmana el Parlament Europeu a Brussel·les a la recerca de suports per a la causa tibetana, tristament oblidada en els últims anys i ressorgida dramàticament amb la recent onada d’immolacions budistes en protesta per la repressió xinesa. Sangay, que no va ser rebut ni pel president de la Comissió Europea, José Manuel Durao Barroso, ni per la cap de la diplomàcia, Catherine Ashton, va demanar a Europa que no oblidi, en les seves relacions amb el gegant asiàtic, la defensa dels drets humans, greument conculcats a les regions tibetanes.

La UE, no obstant, no sembla estar per la feina, i mentrestant, ha transcendit un nou intent d’immolació per part d’un exmonjo tibetà, aquesta vegada a l’anomenada Regió Autònoma del Tibet, sota administració xinesa des de l’ocupació militar del 1951. Segons grups de l’exili, Tenzin Phuntsog, de 46 anys, es va calar foc dijous a la prefectura de Chamdo, encara que va sobreviure a les ferides i ha estat hospitalitzat. Si es confirma, seria la dotzena immolació de monjos o exmonjos tibetans (10 homes i dues dones) des del març passat, quan el monjo Phuntsog, de 20 anys, va morir després de cremar-se a l’estil bonze en el tercer aniversari de les revoltes de Lhasa, la capital del Tibet, que el 2008 van causar desenes de morts i milers de detinguts i desapareguts. Entre els 12 immolats, almenys sis han mort, i de la resta es desconeix el seu estat o el seu parador.

La monja tibetana Palden Choetso, en flames.

L’onada d’immolacions, fins ara concentrades en les àrees tibetanes de la província de Sichuan, ha disparat totes les alarmes en els grups de defensa dels drets humans i en el mateix Dalai-lama, exiliat a Dharamsala (Índia), que les ha atribuït a la desesperació davant el “genocidi cultural” a què està sotmesa la població tibetana. Mai al Tibet s’havien produït accions de protesta tan radicals, cosa que ha fet reaccionar, encara que sense massa força, la comunitat internacional.

La intervenció de la secretària d’Estat dels EUA, Hillary Clinton, que a principis de novembre es va declarar “alarmada” per la situació al Tibet, va ser rebutjada de ple per Pequín com una ingerència en els seus afers interns. Amb la seva retòrica habitual, la Xina va acusar el Dalai-lama, que preconitza la no-violència, de terrorista i d’instigar les protestes, encara que després anunciés, per desactivar la tensió, una futura concessió d’ajudes socials i econòmiques el 2012 als monestirs tibetans.

El Dalai-lama, en una recent visita al Japó.

No obstant, el conflicte persisteix. Al Tibet, les llibertats polítiques i religioses continuen severament restringides. No existeix llibertat real d’expressió ni de reunió, i sí en canvi un ferri control policial de la vida monàstica i sobre els opositors, a qui detenen de forma arbitrària. Tot i el bloqueig informatiu imposat per Pequín, es va saber que a la primera immolació a prop del monestir de Kirti, un dels més sagrats del budisme tibetà, el Govern va respondre amb arrestos i empresonaments massius, en què es van produir tortures i possiblement assassinats. Entre els detinguts hi havia prop de 300 monjos, que van ser sotmesos a “adoctrinament polític obligatori”, segons va denunciar Amnistia Internacional.

Mentre la censura oficial s’imposa a l’interior, la maquinària diplomàtica xinesa triomfa al seu torn a l’exterior. En els seus intents per silenciar la causa tibetana, Pequín va aconseguir a l’octubre que Sud-àfrica no concedís un visat al Dalai-lama, i que el mes següent Mongòlia reduís l’estada del líder espiritual del Tibet en un viatge religiós al país veí, on la pràctica budista està àmpliament estesa. A l’Índia, receptora d’una important colònia exiliada, no va tenir el mateix èxit en les pressions per cancel·lar un congrés budista del Dalai-lama a Delhi, però sí que li va funcionar l’autocensura. Bollywood va transigir davant el Govern indi i va acceptar suprimir una escena de la pel·lícula Rockstar en què apareixien fugaçment la bandera tibetana, prohibida a la Xina, i el lema Free Tibet, cosa que va causar controvèrsia en l’anomenada democràcia més gran del món. Una controvèrsia estèril, ja que no va tenir més conseqüències. Ningú planta cara al gegant asiàtic, i menys pel que fa a drets humans…

Le Nuvole, llibreria i ‘bookcrossing’ en italià

Exterior de Le Nuvole, al carrer Sant Lluís, 11.

La primera llibreria centrada exclusivament en la literatura i la cultura italiana a Barcelona ha obert les portes al cor de Gràcia, en un carrer on cada vegada floreixen més iniciatives de caire cultural. A Sant Lluís –continuació del carrer Montseny, on conviuen el primer Teatre Lliure, la llibreria en anglès Hibernian i l’aeronàutica L’Aeroteca– on primer va sorgir l’Aula de Escritores (1995) i més tard el renovat Almeria Teatre (2009), se’ls ha afegit ara la italiana Le Nuvole, porta amb porta amb l’Escola de Música de Gràcia.

Dirigida per dues sòcies italianes, Le Nuvole aspira a convertir-se en un punt de trobada ineludible de la cultura italiana più bella, més enllà de l’estereotipada i grotesca imatge que ens arriba massa sovint del país de Berlusconi. Amb aquest objectiu, la llibreria combina l’exposició i venda de literatura italiana de qualsevol gènere (infantil, viatges, novel·la, assaig, poesia, còmics…) i temàtica (política, història, art, fotografia, etc.) amb l’organització d’esdeveniments culturals de forma periòdica. Compta per a això amb una petita sala de projeccions per exhibir pel·lícules i documentals, i un espai destinat a exposicions, obert a grups i associacions culturals que vulguin difondre les seves activitats.

Després de la sonada inauguració de fa uns dies, l’oferta cultural de Le Nuvole fins a final de mes ja està programada: dimecres que ve, dia 19, l’escriptora Viola Di Grado hi firmarà exemplars de la seva novel·la Settanta Acrilico Trenta Lana, i el dimecres 26, el cineasta Luca Vullo, que arribarà a Barcelona dos dies abans per presentar en primícia el seu últim film La voce del corpo, assistirà a la llibreria a la projecció del seu premiat documental Dallo zolfo al carbone.

En el seu afany de difusió i intercanvi d’idees, Le Nuvole s’ha apuntat també a la moda del bookcrossing, col·locant una caixa de fusta a fora de la botiga perquè tothom pugui deixar-hi i recollir els llibres que els interessin. Inicialment pensat per a textos en italià, n’hi ha de tots els idiomes…

Justícia per a Srebrenica

Pintada sobre Srebrenica a Sarajevo.

La captura de Ratko Mladic, el carnisser dels Balcans, després de 16 llargs anys de fuga ha despertat indignació entre els serbis de Bòsnia, que encara el consideren un heroi nacional, i alleujament contingut entre els bosnians musulmans, que tot i així han reviscut amb angoixa i temor les atrocitats comeses per les forces comandades per l’exgeneral serbobosnià durant la cruenta guerra de Bòsnia (1992-1995), on van morir 100.000 persones i hi va haver més de dos milions de desplaçats, víctimes d’infames campanyes de neteja ètnica.

Malgrat el temps transcorregut, amb l’arrest de Mladic han reaparegut fantasmes d’un passat que molts segueixen sent incapaços d’afrontar. Des que Mladic va ser detingut, el 26 de maig, s’han succeït les protestes a la Republika Srpska (RS) –l’entitat sèrbia de Bòsnia– contra la seva entrega al Tribunal Penal Internacional per a l’ex-Iugoslàvia (TPII), que el jutjarà per genocidi i crims de guerra per la massacre de Srebrenica i el setge sobre Sarajevo, entre altres càrrecs. Al crit d’”Han capturat l’àguila, queda el seu niu”, milers de persones es van manifestar a Zvornik i Foca, i també a Kalinovik. Aquí, al poble natal de Mladic, 40 quilòmetres al sud de Sarajevo, ha ressorgit l’odi amb un lema esgarrifós: “Repetirem Srebrenica”, van corejar. A Podvitez, a prop de Pale, de les paraules es va passar a l’acció: una granada llançada de nit va destrossar una mesquita local.

Manifestació a favor de Mladic a Banja Luka.

La protesta més gran va tenir lloc a Banja Luka, la capital de la RS, on uns 10.000 serbobosnians van clamar contra l’arrest de Mladic i van acusar de traïdor el president serbi, Borís Tadic. “Hi ha més Mladics a Sèrbia, segueixen creixent i continuaran la seva obra”, es va sentir des de la tribuna d’oradors. Oficialment, les autoritats locals no recolzaven la concentració, però la televisió pública de la RS li va dedicar una àmplia i entusiasta cobertura. Dies després, el Govern serbobosnià va anunciar la donació de 50.000 euros per sufragar la defensa a l’Haia de Mladic i de Radovan Karadzic, l’exlíder polític de la RS, davant l’estupor de la comunitat internacional.

Algun dia es coneixeran al detall els suports i complicitats que ha tingut Mladic en els últims anys, tant a Sèrbia com a la Republika Srpska, fins i tot entre els cercles pròxims al seu actual president, Milorad Dodik. De moment, cables diplomàtics filtrats per Wikileaks apunten que l’exgeneral va comptar amb una xarxa de suport d’entre 300 i 400 persones, entre les quals hi ha exoficials de l’Exèrcit serbobosnià i un nom propi: Dragomir Andan, exdirector de la policia de la RS. Carla del Ponte, exfiscal en cap del TPII, el va citar explícitament: “Va estar sense cap dubte en estreta relació (fins i tot personal) amb el fugitiu Ratko Mladic”, va dir. En altres cables nord-americans del 2006, alguns diplomàtics van expressar el seu convenciment que Mladic rebia ajuda de funcionaris serbobosnians, així com d’una agència de seguretat privada establerta a Banja Luka.

Tombes de bosnians musulmans a Potocari.

A l’espera de conèixer tota la veritat, s’haurà de confiar que el tribunal de l’Haia avanci en el seu treball i imparteixi justícia. Sense, difícilment serà possible la reconciliació amb les víctimes, doblement difícil quan la màxima autoritat de la RS encara insisteix a negar el genocidi de Srebrenica, la pitjor massacre comesa a Europa des de la segona guerra mundial. El juliol del 1995, a la vegada que van expulsar 30.000 dones, avis i nens en una massiva campanya de neteja ètnica, un total de 8.373 homes musulmans van ser assassinats i els seus cossos simplement van desaparèixer, enterrats en fosses comunes. Els familiars d’aquelles víctimes, dones i fills, continuen buscant les seves restes. Actualment, només se n’han pogut identificar 6.594 amb les anàlisis d’ADN, i només 4.524 han pogut ser enterrats al Memorial de Potocari, construït després de la guerra per no oblidar mai aquella ignomínia.

Srebrenica serà sempre un símbol del passat, encara que també del present. A tot Bòsnia, quinze anys després del conflicte, encara hi ha 10.000 desapareguts, i gairebé un milió de víctimes de la neteja ètnica no han pogut tornar a casa seva.

El plagi de l’últim home que parlava català

Garratibat i esmaperdut. Així he quedat al conèixer els sospitosos paral·lelismes de L’últim home que parlava català, premi Ramon Llull 2009, amb la novel·la The Tenants (Els llogaters), del nord-americà Bernard Malamud, publicada el 1971 i portada al cinema el 2005. Imagineu-vos un escriptor enclaustrat a casa seva, Ramón Balaguer, l’últim resident d’un bloc abandonat, obsessionat amb acabar la seva última obra, sotmès a mobbing immobiliari perquè vengui el pis i marxi. A l’edifici, insospitadament, s’hi ha colat un okupa, Miquel Rovira, que d’amagat intenta escriure també la seva primera novel·la. La trobada serà inevitable: es descobreixen, discuteixen, es fan amics…

La novel·la, escrita pel diplomàtic i escriptor Carles Casajuana, està ambientada en un barri de Ciutat Vella, però podria ser qualsevol altre d’una gran ciutat. Malamud, de fet, la va situar a Nova York, als primers anys 70. Aquí l’escriptor veterà és el novel·lista jueu Harry Lesser, i l’okupa, l’afroamericà Willie Spearmint. Tots dos, igual que en l’altra novel·la, es neguen a abandonar l’edifici en ruïnes fins que hagin enllestit la seva obra, malgrat les pressions constants de l’amo del bloc…

El punt de partida de Malamud i Casajuana és el mateix, com ha reconegut l’autor català, que a les seves pàgines inclou un breu homenatge al nord-americà, de qui es confessa admirador. A mesura que avança el llibre, però, sembla evident que les similituds no es limiten al plantejament inicial. En tots dos, l’okupa demana consell al veterà, que a contracor s’avé a donar-li algunes indicacions, fins i tot li corregeix a mà els esborranys. Rovira i Spearmint s’agafen fatal les crítiques dels seus improvisats consellers, Balaguer i Lesser suporten estoics els seus improperis. Els dos protagonistes surten de festa amb un grup d’amics de l’okupa, allà a Manhattan, aquí a la plaça Reial. Balaguer-Lesser s’enrotlla amb una amiga del grup (aquí una rossa oxigenada, allà una negra imponent) abans de fer el mateix amb la nòvia de l’okupa (Rosa-Irene). Les trobades esporàdiques es van repetint fins que la noia deixa l’okupa per l’escriptor veterà, sense pensar que al final acabarà també deixant-lo a ell, decebuda pel seu poc compromís i perquè la literatura, per sobre de tot, sigui sempre la seva gran prioritat…

L’adaptació cinematogràfica de The Tenants, fidel a l’original, permet visualitzar aquests i molts altres detalls similars en les dues novel·les. No passa així amb el final, extremadament violent en Malamud i més aviat tou i precipitat en Casajuana. Amb la seva obra, farcida de cops d’efecte i sentit de l’humor, l’autor català va rebre 90.000 euros del premi Ramon Llull 2009, atorgat per Planeta i el Govern d’Andorra. No consta que la novel·la de Malamud, premi Pulitzer 1967 per The Fixer, fos tan celebrada. La pel·lícula, recuperada per TVE fa dos mesos a altes hores de la matinada, no ho va ser en absolut. Al seu dia, estrenada en un sol cinema dels EUA, va ser ben bé un fracàs de taquilla: havent costat dos milions de dòlars, amb prou feines en va recaptar dos mil…

Pre-Nadal a la ciutat

El dia 1 no es va presentar la guia de Sant Martí, però l’endemà es van encendre els llums de Nadal. La il·luminació nadalenca, preludi d’aquesta tradició tan comercial i optimista, s’ha estès aquest any per 60 quilòmetres de carrers (un 15% més que al 2009) i ha arribat per primer cop al Paral·lel, la rambla del Raval, el passeig Joan de Borbó i al de Maragall. En total, més de 300 espais urbans il·luminats amb tecnologia LED, més sostenible, que permetrà un estalvi energètic del 40%. El cost, amb tot, serà de 2,8 milions d’euros, gairebé un milió més que al 2009, que l’Ajuntament justifica per dinamitzar el comerç i animar l’ambient pre-nadalenc en època de crisi.

No sabem si la inversió arribarà també als més desafavorits, o si passarà allò dels aturats de llarga durada. La crueltat del destí va fer que, el mateix dia que l’alcalde Hereu presidia la feliç encesa de la lluminària al carrer, el president Zapatero anunciés la supressió, a partir del febrer, de l’ajut de 426 euros mensuals als que han esgotat la prestació.

Sigui com sigui, el neguit es palpa al carrer. La gent, tot i la crisi, s’apressa a organitzar la despesa de les festes. I això que, segons diuen les enquestes, gastarem menys que altres anys. Per si de cas, les cadenes comercials ja han començat a bombardejar amb la publicitat persuasiva de sempre, mentre altres, de nom Intermón o Olokuti, insisteixen que un altre Nadal és possible.

¿Ho serà? Les entitats socials desitjarien que, com a mínim, no fos pitjor que el d’anys anteriors. Avismón tornarà a recollir lots al carrer per als avis sols i desvalguts amb la col·laboració dels voluntaris i la Guàrdia Urbana; Rauxa i Arrels seguiran aixoplugant persones sense sostre (a tot Espanya ja n’han mort 47 al carrer aquest 2010) i la Comunitat de Sant Egidi, com sempre, reactivarà els sopars itinerants i el dinar de Nadal amb els més pobres… Podria ser un bon moment per tornar a difondre Barcelona: On menjar, dormir, rentar-se, la guia més útil que van editar el 2009…

Sant Martí, protagonista d’una nova guia per a urbanites

El districte de Sant Martí, més puixant que mai d’ençà de l’obertura de la Diagonal i de l’innovador 22@, és molt més que la rambla del Poblenou, la Vila Olímpica i el Front Marítim. És un territori format per 10 barris a banda i banda de la Diagonal, entre la plaça de les Glòries i el Fòrum, que comparteixen un antic passat industrial i que amb els anys han consolidat la seva pròpia fesomia i personalitat. Un exemple de la Barcelona diversa i canviant, tant pròxima per als que hi viuen com desconeguda per als forans.

Ara, Sant Martí i els seus barris són també protagonistes d’una nova guia urbana que ha estrenat la col·lecció Barcelona, barri a barri, destinada als mateixos barcelonins, amb l’objectiu de redescobrir-los la seva pròpia ciutat. La col·lecció, publicada per Cossetània Edicions i l’Ajuntament de Barcelona, traurà un nou volum al carrer cada trimestre, i després de Sant Martí, diuen, serà el torn d’Horta-Guinardó i Gràcia. El projecte s’haurà acabat el 2013, i en endavant les guies s’aniran actualitzant en funció dels canvis que experimentin els barris.

Els autors de la col·lecció són els periodistes Gabriel Pernau i Antoni Capilla, coneixedors a fons de la història local de Barcelona, que ja van treballar junts al desaparegut Diari de Barcelona, quan era propietat a parts iguals de l’Ajuntament, el Grupo Zeta i l’ONCE, i quan el subdirigia el malaguanyat Josep Maria Huertas, que els va alliçonar prou bé en el terreny del periodisme local.

Amb fotografies de Frederic Camallonga, que també va treballar al mateix diari, les guies seguiran un mateix patró, i inclouran informació sobre un centenar d’edificis, monuments i indrets significatius de cada districte, diversos apunts sobre les entitats dels barris i la recomanació de locals singulars (bars, restaurants i comerços). Tot plegat, complementat amb plànols de la zona i els corresponents mitjans de transport per arribar-hi.

El volum dedicat a Sant Martí i els seus 10 barris (el Camp de l’Arpa del Clot, el Clot, la Verneda i la Pau, Sant Martí de Provençals, el Poblenou, Provençals, la Llacuna i el Parc, el Besòs i el Maresme, la Vila Olímpica i Diagonal Mar) s’havia de presentar avui a  Can Saladrigas. Per causes no explicitades, però, l’organització ha suspès aquesta presentació fins a nou avís. Mentrestant, sempre se’n pot fer un tast amb l’avançament editorial que n’ha fet Cossetània.

Ressò mundial de la pallissa blaugrana al Madrid (5-0)

El partit global també ha tingut un ressò mundial. Més de 400 milions d’espectadors de tot el planeta van poder veure ahir en directe com el Barça destrossava el Madrid al Camp Nou i n’hi clavava cinc en una nova demostració de domini aclaparador sobre l’equip de Mourinho. I de passada, van comprovar què fan els madridistes en la impotència davant un rival superior: protestar, agredir (lamentables accions de Ronaldo i Sergio Ramos, que mai sabran què significa fair play) i amagar el cap sota l’ala, fugint com covards de l’estadi de les Corts directes a l’aeroport sense fer declaracions.

Malgrat ells, la premsa catalana i madrilenya aquest cop han coincidit i han estat unànimes a l’hora de valorar la immensa superioritat blaugrana:

• EL PERIÓDICO: El Barça arrasa el Madrid amb una exhibició històrica en un Camp Nou embogit
• LA VANGUARDIA: El Barça de Guardiola humilla al Madrid de Mourinho con una goleada
• EL PAÍS: Soberbia lección de juego del equipo azulgrana, que desmonta a un Madrid impotente
• EL MUNDO: El Barça deja tieso al Madrid
• SPORT: El Barça humilla al Madrid con otra ‘manita’ histórica
• MUNDO DEPORTIVO: Barça-Real Madrid: ‘Orgasmo Team’
• MARCA: El clásico repaso
• AS: El Barcelona bailó a un Madrid sin alma

I també la premsa europea, que ha ressaltat la humiliació de l’equip blanc i la pitjor derrota de Mourinho en tota la seva carrera com a entrenador:

• GAZZETA DELLO SPORT: Ceffone a Mou, ripassata Real
• L’ÉQUIPE: Le Barça humilie le Real
• THE GUARDIAN: David Villa strikes twice as slick Barcelona thrash Real Madrid
• OJOGO: “Tiki-taka” no maior baile a Mourinho

Com també els diaris americans, africans, asiàtics i d’Oceania:

• THE NEW YORK TIMES: Using World Cup Veterans, Barcelona Routs Its Rival
• OLÉ: Una manita en el culé
• FOLHA DE BRASIL: Com goleada, Barcelona impoe primeira derrota ao Real na ‘era’ Mourinho
• TIMES LIVE: Barcelona humiliate Real and Mourinho
• THE TIMES OF INDIA: High fives as Barcelona humiliate Real and Mourinho
• THE AGE: High fives as Barcelona humiliates Real Madrid

Les grans cadenes internacionals de TV s’han afegit a la festa. Vegeu, si no, què diuen la CNN, la BBC i Sky Sports sobre el batejat millor clàssic del segle XXI. I amb saborós accent brasiler, el vídeo de Globo.com:

• CNN: Five-star Barcelona thrash Real Madrid in opening Spanish ‘Clasico’
• BBC: Barcelona outclass Real Madrid to go top of the table
• SKY SPORTS: Brilliant Barça thrash Real
• GLOBO.COM: Barcelona goleia o Real Madrid por 5 a 0 pelo Campeonato Espanhol (VIDEO)

L’audiència rècord del clàssic haurà servit finalment perquè, malgrat la caverna mediàtica hispànica, arreu del món hagin vist i entès plenament allò que només al centre d’Espanya es neguen a reconèixer: el fet que, ara com ara, estan a anys llum de la perifèria…

28-N, els que no sortiran

28-N, el dia clau. Al món, eleccions a Haití, Costa d’Ivori i Egipte. A Catalunya, comicis al Parlament i vigília del Barça-Madrid. Tot i això, normalitat absoluta. Gràcia balla el swing dels diumenges a la Virreina. Al Centre Artesà Tradicionàrius (CAT), al carrer Jaén 17, la gent ha anat a votar abans de dinar. Hi ha diverses taules, però com si només n’hi hagués una, tothom fa cua a la 53, que per desgràcia és la meva… Una dona s’ha endut la filla petita a la gran festa de la democràcia, que diuen els polítics. “Tots aquests noms són de gent que vol manar, veus?”, diu la mare. I la filla: “I aquest, qui és?”. Resposta: “Ui, ja te l’ensenyaré quan surti al Polònia”.

La gran festa de la demòcracia no és igual per tothom. Alguns, bastants, ja saben que no seran escollits. Quan m’autoritzen a ficar la papereta a l’urna, la Yol se m’avança i amb un ampli somriure comet l’acte per mi. Els tres interventors, per un moment, s’han quedat blancs. I muts. ¿Què hauria passat si dic que aquell vot no és el meu, que no conec aquesta dona de res? De seguida, però, els hem dit que anàvem junts, no els voldríem espatllar el dinar…

Per seguir el mal costum, he agafat tantes butlletes com he pogut. Només un altre freaky, crec, ha fet el mateix. De cop, he pensat que valia la pena citar els incitables, aquells no surten mai enlloc. N’he comptat fins a 21, alguns de ben excèntrics, per dir alguna cosa:

• Des de baix. Anticapitalistes, sobiranistes, ecologistes, feministes, antiracistes, internacionalistes.
• Por un mundo más justo (PUM+J). Partit contra la pobresa.
• Partido de los pensionistas en acción (PDLPEA). El partit dels jubilats, pensionistes i altres col·lectius desafavorits.
• Pirates de Catalunya (Pirata.cat). Liderat per Josep Jover, l’advocat que va guanyar a Europa el procés  contra el cànon digital espanyol.
• Coordinadora Reusenca Independent (CORI). Encapçalat per Ariel Abel Santamaria i la cabaretera Carmen de Mairena.
• Partido Obrero Socialista Internacionalista (POSI). Secció a Espanya de la IV Internacional.
• Partit Comunista del Poble de Catalunya (PCPC). Anticapitalista i antifeixista.
• Unificación Comunista de España (UCE). Partit revolucionari del proletariat espanyol.
• Alternativa de Govern. El partit de Montserrat Nebrera, l’antic fitxatge del PP de Josep Piqué, avui barallada amb Alicia Sánchez-Camacho. Protagonista d’un fals vídeo porno a la web.
• Partido Castellano (PCAS). Encapçalat, amb el número 1, per un tal Bernardo Casique Mozombite.
• Plataforma per Catalunya (PxC). El partit ultra i xenòfob de Josep Anglada.
• Partit Humanista (PH)
• Falange Española de las JONS.
• Família i Vida (PFiV)
• Partit Republicà d’Esquerra-Izquierda Republicana (PRE-IR)
• Escons en blanc-Ciudadanos en blanco (Eb-CenB)
• Gent Nostra (GN). Parafrasejant el famós tetrabrik de llet.
• PACMA (Partit Antitaurí contra el maltractament animal)-Animalista (PACMA-Animalista)
• Movimiento Social Republicano (MSR)
• Els Verds-Grup Verd Europeu (EV-GVE)
• Unión, Progreso y Democracia (UPyD). El partit de l’exeurodiputada i avui furibunda anti-PSOE Rosa Díez.

Ens hem deixat, expressament, els partits de Joan Laporta (Solidaritat Catalana per la Independència) i Joan Carretero (Reagrupament), que podrien donar la sorpresa i debutar amb algun diputat, tot i que les enquestes -malgrat anar separats per la independència- no els donen gaires opcions.

Així doncs, que perdi el pitjor!

Delícies italianes a la Travessera

L’interès per la gastronomia italiana, més arrelat que mai, explica que en època de crisi encara obrin locals exclusivament dedicats a les viandes del país transalpí. L’últim que ha desembarcat a Gràcia es diu Delizie, i no és més que la lògica extensió d’una fórmula que ja ha triomfat a l’Eixample i a Sarrià.

El Delizie de Gràcia (Travessera de Gràcia, 198) és la tercera botiga del mateix grup a Barcelona –que té un quart local, el Café di Marco– i ven el mateix i més que la de l’Eixample: productes italians de qualitat. Això vol dir pasta artesanal de tota mena (fresca i seca), però també salses fresques i en conserva, patés, risotti, tomàquets secs i semisecs, olis de diferents gustos, vinagres, formatges i embotits, pizzes artesanals, vins i licors, i les grans marques de cafè, entre altres productes.

Més que recomanable, fins i tot excepcional, resulta la pasta fresca farcida que ofereixen a granel, com ara els exquisits fagottini de ricotta i pera, els raviolis de bolets i els cuori o les mezzelune de carabassa. Tastar-los amb un poc de pesto genovès, sicilià i una salsa puttanesca que venen és gairebé obligat, convenientment vestits amb el parmesà curat i esmicolat que també ofereixen a pes…

El Delizie de Gràcia, feliçment, s’afegeix així a la nòmina de locals que han deixat empremta en aquest barri cada cop més poblat d’italians, que des de fa uns anys lideren el rànquing d’immigrants comunitaris establerts a Barcelona. Parlem, sense anar més lluny, de La Chitarra (c/ Joan Blanques, 56), l’obrador artesanal que inventa menús i plats per emportar, o La Piadina (c/ Santa Creu, 1), a tocar de la plaça de la Virreina. Amb aquests locals, certament, no cal pas anar a l’Specchio Magico del carrer Luis Antúnez…

Bussejar a Cornellà

Des de divendres fins avui (inclòs) se celebra a Cornellà l’11è Saló de la Immersió, trobada ineludible per a professionals i aficionats al submarinisme i a les activitats subaquàtiques. Ineludible perquè, de fet, és l’únic d’Espanya dedicat en exclusiva a aquesta especialitat. L’any passat hi van acudir més d’11.000 persones i aquests dies, donat l’interès creixent per aquest món apassionant i l’augment d’expositors a la fira, s’espera igualar o fins i tot superar, malgrat la crisi, aquella afluència.

No és casualitat que el Saló de la Immersió se celebri a Catalunya, ja que és en aquesta comunitat on hi ha més clubs esportius i practicants federats en activitats subaquàtiques, que inclouen fins a 12 modalitats, algunes ben sorprenents: pesca submarina, natació amb aletes en piscina, natació amb aletes en gran fons, orientació subaquàtica, busseig esportiu amb escafandre autònom, hoquei subaquàtic, apnea, tir subaquàtic, fotografia subaquàtica, caçafoto apnea, vídeo subaquàtic i, fins i tot, rugbi subaquàtic.

Aquest any, per als més intrèpids, destaquen les ofertes turístiques relacionades amb el busseig recreatiu als top ten mundials del submarinisme: Indonèsia, Micronèsia (amb més de 2.000 petites illes de l’Oceà Pacífic), Illes Galápagos, Donaire (a les Antilles holandeses), Austràlia, Carolina del Nord, Mar Roig, Belize (amb el segon escull més gran del món), Riviera Maya (Mèxic) i British Columbia, al Canadà. A més dels clàssics destins del Mar Roig i el Carib, els del Sud-est asiàtic sembla que guanyen cada cop més força…

I també les Maldives. Ens ho ha explicat Irene Vilaseca, responsable de busseig de Subexplor, expositora al saló des dels inicis, en una petita entrevista que li hem fet a EL PERIÓDICO. Un dels punts emergents de les Maldives, comenta, és l’atoló Baa, que un impactant reportatge de National Geographic va posar de moda al mostrar-ne la impressionant concentració de mantes que solen visitar-lo als mesos de setembre, octubre i novembre…

L’11è Saló de la Immersió està obert avui diumenge, d’11 a 20 hores, a Fira de Cornellà (c/ Tirso de Molina, 34). L’entrada costa 6 euros, però la web de la fira regala invitacions.