‘Tres dies amb la família’, intimista i continguda

Nausicaa Bonnín i Eduard Fernández, al film.

Després del seu èxit fulgurant al Festival de Màlaga, s’ha estrenat a Barcelona Tres dies amb la família, l’opera prima de la directora Mar Coll, guanyadora del premi a la millor direcció, millor actor (Eduard Fernández) i millor actriu (Nausicaa Bonnín). Un triplet com el del Barça, com van dir eufòrics els organitzadors de la preestrena, ara fa dues setmanes, al cine Urgell, davant una munió de gent que va obligar a obrir les portes a tothom que s’hi va presentar.

El film, amb un gran nivell d’interpretació, retrata les relacions personals d’una família burgesa de Girona, que es retroba per uns dies amb motiu de la mort de l’avi patern. Els dies de vetlla són l’excusa per exposar els integrants de la família (fills, oncles, cosins…) a les afinitats i contradiccions de les relacions humanes, estranyament complicades en l’àmbit de la institució familiar, i no per això ben naturals.

En aquestes circumstàncies, els sentiments afloren de forma íntima i continguda en tots els personatges principals: la Léa (Nausicaa Bonnín), que no troba mai a casa el seu nòvio francès; el seu pare Josep Maria (Eduard Fernández), bloquejat encara pel seu fracàs matrimonial; l’oncle Pere (Ramon Fontserè), el nou capo de la família; l’oncle Toni (Francesc Orella), l’únic que es va preocupar de debò d’acompanyar l’avi en els últims anys de la seva vida; la tieta Virgínia (Amàlia Sancho), l’ovella negra de la família, mare d’un fill inadaptat i golafre (Artur Busquets)…

Una pel·lícula interessant i que deixa un bon regust de boca. Per ser vista, lògicament, en la versió original catalana, que projecten els cines Alexandra, Renoir Les Corts i Renoir Floridablanca. Altrament, la fan en VOSE als cines Icaria i Boliche. Tant de bo duri a la cartellera…

L’ànima del ferro, a Palafrugell

Des del 28 de març, la Biblioteca de Palafrugell ha acollit amb èxit L’ànima del ferro, una exposició d’escultures en ferro reciclat de Yolanda UriARTE, artista barcelonina, d’arrels basques, amb lligams familiars i professionals a l’Empordà. La mostra, que s’ha allargat uns dies més del previst per la Setmana Santa, tancarà finalment demà divendres al vespre a l’Espai Arteca del centre, on fins llavors encara es pot visitar lliurement en horari de biblioteca.

L’exposició ha significat el retorn a l’aparador públic d’una escultora que, després d’un temps d’inactivitat, s’ha retrobat amb l’art de treballar el ferro sense més límits que el mateix material. A L’ànima del ferro, amb una selecció de 10 peces d’obra antiga i recent, el visitant s’ha pogut endinsar en un món oníric i suggerent, però també irònic i amb consciència social, com correspon a la majoria d’artistes que opten pel reciclatge creatiu.

'Ja hi som'. Fotos: Jordi Cané

Així cal veure, per exemple, l’obra Ja hi som, que ens enfronta sense remei a un planeta Terra torturat i amenaçat per la voracitat destructiva de l’home; Clown, el pallasso despentinat per la tragicomèdia del circ, o Ocellot, la bestiola que fa l’ullet sense intent d’abandonar en cap moment la divertida aparença d’estisores. Tot plegat, a partir de tot allò que suggereix el material trobat, de vegades reciclat per enèsima vegada, qui sap per qui o per a què…

Amb aquesta mostra, Yolanda UriARTE referma la seva presència a l’Empordà, on fa anys ja havia protagonitzat exposicions individuals i col·lectives, i on fa uns mesos va tornar per a una col·laboració amb el Museu de la Pesca de Palamós. En aquest cas, amb un parell d’escultures, dos peixos metàl·lics, gegants i mòbils, realitzats amb el seu col·lega Javier Mañá i instal·lats a l’entrada d’una exposició del pintor Tano Pisano, que els va encarregar expressament per a l’ocasió.

'Columpio'.

La mostra de Palafrugell ha estat possible gràcies a la iniciativa d’Arteca, associació d’artistes vinculats a l’Empordà que ja compta amb més d’un centenar d’afiliats. A canvi d’exposar a la biblioteca, l’associació cedeix una de les obres exhibides a un fons d’art accessible als usuaris en forma de préstec gratuït durant un mes. L’objectiu: acostar l’art al gran públic i donar sortida a les obres artístiques, ja que si algú en vol comprar alguna, tracta directament amb l’autor i aquest n’aporta una de nova al fons, que s’alimenta progressivament amb les periòdiques exposicions.

'Clown'.

Tot aquest fons artístic, a més d’estar físicament a Palafrugell, s’integrarà en una pàgina web per facilitar-ne la difusió entre el públic. De moment, ja ha servit per donar a conèixer obres de membres d’Arteca en altres biblioteques del país. Tant de bo la iniciativa s’estengués pels equipaments públics que ja disposen de l’espai suficient. ¿Per què no a Barcelona?

 

 

[Galeria d'imatges]

‘Mascles!’ i vilafranquins de tota la vida

 

Aquest dimarts, 10 de març, es farà la presentació en públic de Mascles!, el nou llibre de textos teatrals d’Albert Benach, el tercer que publica, aquest cop a càrrec d’Arola Editors. L’acte tindrà lloc al Brossa Espai Escènic, i hi intervindran, entre altres, Iago Pericot, Francesc Massip i els actors Pep Jové i Enric Majó.

No és perquè l’autor sigui germà meu, però cal reconèixer-li una clara progressió i uns diàlegs cada cop més afinats i mordaços. I sobretot, mantenint un particular sentit de l’humor, en unes situacions tan quotidianes com absurdes…

Per una estranya associació d’idees, he pensat en un altre llibre d’un altre familiar que van donar a conèixer al setembre, aquest cop a Vilafranca del Penedès: L’antic Institut Milà i Fontanals i la seva història, de Montserrat Sala i Montserrat Totosaus.

No és perquè la segona coautora sigui ma mare, però cal reconèixer-li un esforç meritori i un rigor encomiable a l’hora de documentar amb textos i fotos antigues les diverses etapes, professors i alumnes d’aquest institut comarcal del Penedès, pioner a la seva època… Així ho va veure també el públic assistent a l’acte de presentació, celebrat amb tots els honors al saló de plens de l’Ajuntament de Vilafranca.

Malgrat sentir-me una mica sorprès per tot plegat, m’he de confessar admirat per l’un i l’altra. Per això hi és la família, diuen, per aparèixer, sorprendre’t i mostrar-te el camí… I de passada, esclar, deixar-te en evidència…

[PS: Adjunto la convocatòria de l'Espai Brossa]

 

 

us conviden a la presentació del llibre

MASCLES!

d’Albert Benach

 

Editat per Arola Editors

que tindrà lloc el proper

Dimarts 10 de març de 2009

 

a les 7 de la tarda 

al Brossa Espai Escènic

 

Intervindran Iago Pericot i Francesc Massip
I els actors Pep Jové i Enric Majó

 

Mascles!   

Les cinc peces que presenta són fruit de viatges, experiències, somnis i més coses que no es poden dir en paraules, i que recullen les influències -que l’autor reconeix- de Pirandello, Tabori, Mishima i  Benet i Jornet entre d’altres i també la influència d’un dibuixant de còmics anomenat Robert Crumb, del qual ha extret la irreverència i, per què no dir-ho, una certa impudícia. Nascudes a partir d’una frase, d’una paraula, es desenvolupen uns diàlegs on els protagonistes —a excepció, potser, de l’última peça “Un intercanvi cultural”— es desdibuixen lentament per entrar en el terreny de la filosofia, que com alguns saben és un terreny que no porta enlloc. Així, l’absurd arriba a la paradoxa i, finalment, a la frustració, fet que ha fet exclamar a l’Albert Benach entre ampolles de sifó i alguns carajillos de més: “Pobre Wittgenstein! Com va sofrir, pobret amb el seu tractat Tractatus logico-philosophicus.”

Albert Benach es nascut a Barcelona a principis dels setanta. Ben aviat se sent atret per la premsa underground i de caràcter contracultural d’aleshores (revistes com Star, Vibraciones i Ajoblanco). Estudia disseny gràfic, editatge i muntatge de vídeo, a més d’anar contínuament al teatre amb el seu pare, cosa que no li fa perdre la serenitat (potser a d’altres sí), empapant-se de gent com Joglars, Comediants, la Cubana. A mitjans dels noranta comença a col•laborar en premsa, escrivint sobre temes com el rock&roll, el pop, els còmics, el cinema. Després de “Dues històries antigues” i “Somien els cambrers amb ovelles elèctriques?”, editats ambdós per l’AADPC dins la col•lecció Entreacte, aquest és el seu tercer llibre de teatre.

 Brossa Espai Escènic
info@espaibrossa.com
Allada Vermell, 13.
Tel. 93.310.13.64
www.espaibrossa.com

………………………………………………………………………………………………………………………..

Ibèric? Sí, gràcies

Els amants del pernil i l’embotit ibèric estan d’enhorabona. Tot just fa un mes que ha obert Ibericum, nova botiga de delicatessen al carrer Rocafort 113, i ahir mateix ho van celebrar inaugurant un espai propi de restauració. L’establiment, consagrat a l’ibèric 100% pur de raça i d’alimentació de gla, ven també altres aliments de qualitat com ara vins de la Rioja, espàrrecs de Navarra, anxoves del Cantàbric i formatges manxecs. Venen al detall, elaboren capses i regals de Nadal, i des d’ahir s’hi pot esmorzar, dinar o sopar, amb plats basats exclusivament en els productes de la botiga. Com diu l’Edgar, un dels socis d’Ibericum, “pretenem recuperar el gust pels aliments de qualitat i que els clients tastin el millor abans d’emportar-s’ho cap a casa”.

La iniciativa s’afegeix a d’altres que hem tingut el gust de conèixer en aquest últim tram de Rocafort, abans d’arribar a Gran Via. Res a veure amb l’anterior, però igualment encomiable, destaca Coloimport (Rocafort, 85), un autèntic aparador de les diverses gastronomies del món. S’hi poden trobar productes de tot arreu, però sobretot americans i asiàtics, encara que també del continent europeu: arrossos, pastes, aperitius, salses, begudes, licors, conserves, herbes, reposteria… La regenta, a més, una rossa espectacular. Ara que, per a rosses, molt millor una clienta nova, estil Michelle Pfeiffer, que s’hi deixa caure de tant en tant i que últimament sembla que s’ha aficionat al iogurt grec. Aneu-hi, sí, i ja m’ho direu…

Per fi Gomorra

S’ha estrenat a vàries sales de Barcelona el que serà una de les pel·lis de l’any. Gomorra, l’adaptació cinematogràfica de la novel·la de Roberto Saviano, és un retrat hiperrealista, cru i sense concessions, del sòrdid món de la Camorra napolitana. Un film dirigit per Matteo Garrone que ha rebut elogis unànimes de la crítica, i que, entre altres, va merèixer el Grand Prix de l’últim Festival de Cannes i una llarguíssima i emotiva ovació al Festival de Sarajevo, l’estiu passat.

La vaig veure allà, in situ, al mes d’agost, en una pantalla gegant a l’aire lliure, prop del Teatre Nacional. En versió original i subtítols en anglès, com totes les que es projecten a Sarajevo. Tenia al costat un tal Marco, italià de la Toscana, que la veia per segon cop per apreciar de nou els matisos de l’argot camorrista i els accents napolitans. Al final em va ajudar i tot a entendre algunes escenes tan interessants com inintel·ligibles. I això que a vegades sents com si parlessin en català…

La pel·lícula traça cinc històries paral·leles per descriure amb contundència el funcionament i els mètodes de la Camorra, als suburbis marginals de la perifèria napolitana. A diferència d’altres films de gàngsters, aquí no hi ha celebritats, ni glamur, ni xampany, ni música de jazz. Més aviat al contrari: personatges sense futur, violència extrema, degradació moral, sang i fetge. Un relat dur però efectiu en què brillen algunes seqüències memorables: la passejada en calçotets de dos joves aspirants a capos per una platja deserta, disparant a tort i a dret amb metralladores i armes pesants que han trobat en un dipòsit secret; les anades i vingudes d’un veterà sastre local que ensinistra, d’amagat, treballadors xinesos en tallers clandestins; la utilització de nens per conduir els camions amb residus tòxics que els xòfers es neguen a portar arran d’un accident laboral…

Al final de la pel·lícula, tot i ja conèixer-lo, Marco va quedar tan esfereït com la resta del públic, quan abans dels crèdits et recorden en quatre ratlles els números de la Camorra, els milions d’euros anuals que ingressen i blanquegen (per exemple, en la reconstrucció de la Zona Zero de Nova York) i els milers de persones que han assassinat als últims anys. Per encoratjar una mica els assistents, van sortir a saludar dos dels actors principals: Salvatore Cantalupo (el sastre en la ficció, dels pocs que sembla sortir-se’n) i Maria Nazionale, que sense avisar ningú, inesperadament, es va marcar una versió d’O Sole Mio sensacional. Si més no, va ser un colofó emocionant i esperançador.

Gomorra, com altres bones pel·lis, es projecta en VOSE als cines Icaria, Renoir Floridablanca i Renoir Les Corts.

Fidel, el bar

Entrada al Bar Fidel (c/ Ferlandina, 24).

M’ha arribat de Time Out la notícia que estem en plena London Bar Week, moguda amb què bars i restaurants cool de la capital britànica es promocionen entre el personal a través de parties, sortejos i happy hours. A més de copes, sopars en grup i caixes d’espirituosos, es veu que han arribat a regalar fins a guitarres elèctriques Jack Daniel’s, la qual cosa ja crea una certa enveja cap als afortunats guanyadors.

De totes maneres, esdeveniments com aquest de vegades desperten l’efecte contrari. A mi, personalment, m’ha fet pensar en els bars de tota la vida, arrelats al territori, modestos però sòlids, amb clientela pròpia i consolidada amb els anys. Bars que han sobreviscut a l’onada de les modes i que segueixen com si res al peu del canó. Cada barri té els seus, i per sort encara en queden uns quants…

Pensava en tot això l’altre dia, intentant oblidar la decepció de VCB, la postissa carta d’amor de Woody Allen a Barcelona. Pujant amb el Jordi per Joaquim Costa, al barri del Raval, des de Peu de la Creu, hem passat de L’Almirall, gairebé buit un diumenge a la nit, i sense saber com ni per què, el destí ens ha portat a un dels clàssics de Ferlandina. I aquí, en canvi, el local està ple a vessar…

És clar: estem al Bar Fidel, i per alguna cosa li van posar aquest nom, ja que conserva el caliu de sempre. És un bar que ha sabut mantenir l’ambient i el seu estil característic. Traspassada la porta de fusta, ho veus de seguida. La petita barra a la dreta, les tauletes de marbre, el mateix passadís estret… Ja no hi ha el billar, però s’ha guanyat espai per a alguna taula més. Bar de copes i d’entrepans (i quins entrepans!), ha afegit amanides a la carta (verda, grega, alemanya, mediterrània…) i un plat del dia per dinar, ja que ara també obre els migdies. Es nota que l’eix de vianants cap al Macba i les universitats l’ha beneficiat de debò…

El Lluís i la Marta segueixen comandant el local, famós pels seus entrepans, freds o calents, i per les originals combinacions, de dos, tres o més ingredients. Durant un temps m’hi vaig aficionar de veritat: pernil canari, camembert i espàrrecs; llom amb formatge i pebrots; pollastre amb paté i mostassa… Això, un rioja i un cremat, i ja havies sopat. Ara, pel que sembla, han ampliat la carta, i potser hi ha algunes postres i tot.

El millor, però, continua sent el bon ambient que s’hi respira i el tracte dispensat al client. I sobretot, els assidus del local, gent del barri, o gairebé. Diumenge, a partir de les onze, arriba “l’hora dels jubilats”, com diu l’Emo, quan joves amics de tota la vida assalten sense pietat la taula del dòmino. Hi ha l’Emo, el Jordi, el Flavià… falten l’Àngels i la Blanca, és clar, però tampoc és que en sabessin gaire, abans, de jugar al dòmino… En qualsevol cas (perdó, noies) contemplar-los jugar, en concentració absoluta, sense apostes per entremig, és tot un espectacle de bones vibracions. Com es nota que alguns han nascut per actuar…

Després d’una bona estona al Fidel, certament, vagis o no torrat, te’n pots anar a dormir content.

Ama l’italiano

Flyer de la festa d'inauguració.

Acaba d’obrir una nova escola de llengua italiana al passeig de Sant Joan que segur que farà parlar. Es diu Centro Culturale Ama l’italiano, i l’han impulsat tres joves exprofessors de l’Institut Italià de Cultura de Barcelona (IICB). El nom del nou centre, tota una declaració d’intencions, és l’acrònim format amb les inicials dels tres fundadors: Ada, Michela i Andrea.

Ells solets s’han tirat a la piscina i han creat un espai per atreure tothom que estigui interessat en l’idioma i la cultura italiana. A més de cursos de llengua, extensius, de conversa i d’especialització, també n’organitzen de cançó, cinema, teatre… i fins i tot fan seminaris pràctics de cuina. Tot plegat, com diuen ells, per estimular l’aprenentatge d’una manera divertida i apassionada.

Així va quedar demostrat, com a mínim, en l’animada festa d’inauguració que van celebrar dissabte passat a l’espai del Pou de la Figuera, en ple Casc Antic. Un trio de jazz més que correcte (Matteo Sacilotto, Jorge Rocha i Genís Bages); el pop electrònic de Fernando Lagreca, amb muntatge audiovisual inclòs; i un cantautor sard, Carlo Doneddu, que va electritzar veritablement l’audiència, van amenitzar la trobada en una senzilla però eficaç posada en escena.

Sala del Pou de la Figuera, en plena celebració.

Els tres professors, amb Michela al capdavant, van dir unes paraules de presentació i d’agraïment i, per si de cas, van recordar als assistents que també s’havien encarregat de la intendència: Michela va fer la pizza (boníssima), Andrea, la pasta, i Ada, tota la resta… Val a dir que tot el menjar estava exquisit i que, al final, sort que era al final, es va exhaurir el vi espanyol i el lambruscho italià…

Michela, nascuda a Càller però resident molts anys a Trieste -i una gran professora, jove i entusiasta, que em va donar les primeres classes a l’IICB- ens va assegurar que tenen previst organitzar trobades culturals de manera periòdica. Gran notícia que, entre altres, servirà per animar l’ambient i trencar el monopoli actual de l’Institut Italià, que, tot s’ha de dir, ha quedat força anquilosat amb el temps, malgrat l’aristocràtica seu al passatge Méndez Vigo, amb unes instal·lacions limitades i envellides. Res a veure amb les d’altres instituts oficials com ara el Britànic o el Francès, per posar dos exemples que també hem conegut. Gràcies, Michela, i que tingueu molta sort!

PS: Per estar al dia de la programació gratuïta del centre, podeu consultar el bloc http://centroamalitaliano.blogspot.com/

Còctel Barcelona?

Color Martini. FOTO: D. Mojado

Radovan Karadzic ja està entre reixes a l’Haia i aquest bloc, diuen, ha ultrapassat les 1.000 visites. Uau! D’acord que allò primer és molt més important, però això no treu que la segona cosa tingui també el seu valor simbòlic. Per tant, ho hem de celebrar. Aprofitant que és estiu i fa calor, des d’ara i aquí em comprometo a pagar un gintònic, o dos, o la beguda que vulgueu, va, al que m’enviï un mail i em digui que, bé, sí, potser ell podria ser el lector 1.000 d’aquest bloc.

Posats a fer, la cosa seria anar al bar o la cocteleria Barcelona, i demanar que ens servissin el còctel ídem. M’imagino acompanyat pel graciós expresident blaugrana Josep Lluís Núñez: “Posi’ns sisplau a aquest jove i a mi un còctel d’aquests que porten el nom del nostre club”. Només ho he somiat, però ja ric veient la cara de pòquer del bàrman…

El cas és que he buscat i buscat i no he sabut trobar cap bar amb aquest nom. Restaurants, sí, com ara el Madrid-Barcelona, però bars… Ni per Internet ni tan sols a les velles guies que tinc, Barcelona Bar (1987) i Barnabar (1995), camuflades a la prestatgeria. Com a màxim, el nom del club hi apareix a mitges, i només en tres ocasions: Barcelona Brewing Company (avui La Cervesera Artesana), Snooker Club Barcelona i Mesón Barcelona Jabugo. Qualsevol dels tres em serveix.

Si algú en descobreix algun altre, sisplau que ho digui. Vinga, animeu-vos, que mantinc l’oferta amb data de caducitat. És vàlida fins dimarts que ve, 5 d’agost, inclòs. Si no arribeu a temps, tranquils, ja ho farem al setembre…

Fax from Sarajevo

Rellegeixo Fax from Sarajevo, un còmic del nord-americà Joe Kubert, protagonitzat per Ervin Rustemagic i la seva família. Són personatges reals, amics del dibuixant, que van patir en carn pròpia el setge de la capital bosniana entre el 1992 i el 1995. A través d’ells, i dels faxos que Ervin va enviant a Kubert i altres amics a l’exterior, et sents transportat a la terrible experiència que va suposar aquell criminal setge de 43 mesos, que va devastar la ciutat i va segar més de 12.000 vides humanes, la majoria civils.

El vaig començar pocs dies abans de la detenció de Radovan Karadzic, responsable d’aquella i tantes altres atrocitats durant la guerra de Bòsnia. Després de la detenció de l’exlíder serbobosnià, fugat durant 12 anys, ara la recerca es concentrarà en els dos principals criminals de guerra que encara estan amagats: Ratko Mladic, excap militar de l’exèrcit serbobosnià i mà dreta de Karadzic, i Goran Hadzic, expresident de l’autoproclamada República Sèrbia de Krajina, a Croàcia. Tots dos estan acusats igualment de genocidi i crims contra la humanitat pel Tribunal Penal Internacional per a l’antiga Iugoslàvia (TPII).

Passada la sorpresa inicial, a poc a poc s’han anat descobrint detalls de la vida de Karadzic durant tots aquests anys. Sota la nova identitat de Dragan Dabic, un metge naturista, vivia i treballava a Nou Belgrad, als afores de la capital sèrbia. Es dedicava a la medicina alternativa, i tenia enganyats pacients i veïns, que el consideraven un sant baró i mai havien sospitat, diuen, que fos un dels pròfugs més buscats del món.

Radovan Karadzic (esquerra) i el seu àlter ego.

És clar que, amb excepció dels serveis secrets, era fàcil que amb aquella pinta entre Pare Noel i Michael Caine despistés tothom. Si fins i tot va enredar els periodistes! Al ser detingut, la mateixa BBC va arribar a enllaçar un dels seus blocs amb la suposada web oficial del doctor Dabic, registrada en realitat un dia després de la captura. Ràpidament, però, van rectificar i van divulgar la web autèntica, només en llengua serbocroata.

Després hem sabut que el psiquiatre reconvertit donava conferències, que era agent comercial d’una firma de compostos vitamínics, que es deixava veure sovint per la botiga central de l’empresa, a cinc minuts a peu del Parlament serbi… I també que repartia targetes professionals sense adreça física, però amb sis emails i dos mòbils de contacte, o que a les nits solia freqüentar el Luda Kuca (Casa Boja), un bar ultranacionalista que tenia a prop de casa, on de vegades s’animava a tocar el gusta, un mena de llaüt tradicional serbi…

Targeta professional del 'doctor' Dabic.

Avui dimecres, probablement, l’extradiran a l’Haia, i segur que en sabrem més coses. Potser ara deixarà de tenir sentit el bloc Finding Karadzic, dedicat amb insistència a la seva recerca, o la pel·lícula The Hunting Party, en què Richard Gere encarna un periodista que arriba a Sarajevo amb la intenció de localitzar el genocida. Un film que, per cert, es va estrenar als EUA el setembre passat i no sé si s’ha projectat mai a Espanya. En qualsevol cas, ja sabem que quan arrenqui el judici, Karadzic es defensarà tot sol, emulant el seu mentor, Slobodan Milosevic. Confiem que, a diferència de l’expresident serbi, Karadzic tingui prou salut per arribar al final del procés judicial i escoltar la sentència que li pertoqui.

Com han apuntat alguns analistes, el procés íntegre a Karadzic, més enllà de les implicacions polítiques per a Sèrbia, Bòsnia i la UE, pot tenir un beneficiós efecte simbòlic per a la reconciliació als Balcans. El dia que arrenqui el judici, molts ciutadans de Sarajevo, i de tot Bòsnia, estaran pendents de la televisió. I hi seguiran mentre duri tot el procés. Arreu d’Europa n’hi haurà molts altres que, lluny d’allà, estaran amb ells, de tot cor. Potser ha arribat l’hora de tornar a Sarajevo…

Global Voices, altaveu mundial de blocs i podcasts

[El que segueix és un reportatge publicat a inter@cción, traduït al català. Les dades citades provénen de la web de Global Voices Online. I també de Solana Larsen, directora d'edició, amb qui vaig contactar per email. Larsen és tot un paradigma humà de la mundialització: una periodista i activista daneso-porto-riquenya establerta a Nova York.]

Fundat el 2004 al Berkman Center de la Universitat de Harvard (EUA), Global Voices Online no és tan sols un projecte més de periodisme ciutadà. En poc més de tres anys, s’ha convertit en el bloc de blocs per excel·lència, amb la difusió de notícies i comentaris publicats en blocs de més de 130 països.

Global Voices Online va sorgir de la necessitat de donar veu a col·lectius desatesos i explicar històries d’interès de llocs del món que, per diversos motius, no solen ocupar l’agenda informativa dels mitjans tradicionals. El projecte va madurar en una trobada internacional de blocaires a Harvard el desembre del 2004. Després de la reunió, Ethan Zucherman i Rebecca MacKinnon, dos dels seus principals promotors, van decidir portar-lo a la pràctica. Convertida en una xarxa internacional de blocaires amb consciència social i política, la web de Global Voices aspira a difondre els temes i perspectives més interessants procedents de mitjans ciutadans de tot el món. Per aconseguir-ho, utilitza una gran varietat de tecnologies -blocs, podcasts, fotos, vídeo, wikis, tags, agregadors i xats- per cridar l’atenció sobre noves converses i punts de vista a mesura que apareixen a la Xarxa. Entusiasme i vertigen La pretensió de Global Voices provoca entusiasme i també vertigen. ¿Entre els milions de blocs que existeixen al món, com descobrir els més influents, respectables o creïbles en qualsevol país, especialment si no és el propi? Global Voices té el seu propi sistema: un equip internacional d’autors, editors regionals i traductors són els seus guies experts en la blocosfera global. L’equip bàsic està format per blocaires de diversos països reclutats com a col·laboradors o contractats com a editors pels seus coneixements de les blocosferes regionals. La seva funció és analitzar i seleccionar el més interessant divulgat als seus països o regions a través de blocs, podcasts, llocs d’intercanvi de fotos, videoblocs i altres sistemes de difusió. Són la base que dóna sentit al projecte, ja que contextualitzen la informació i treuen a la llum temes no tractats pels mitjans convencionals. Àmbit geogràfic i temàtic La informació de la web s’organitza per àrees geogràfiques i per temes. Cobreix igual totes les zones del món, excepte Nord-amèrica i Europa Occidental, ja sobreexposades en els mitjans globals. A la secció Enllaços, els editors insereixen cada dia entre 5 i 10 de les entrades més interessants dels blocs de les seves regions. A la secció Weblog, els traductors, editors i col·laboradors voluntaris analitzen els temes amb més profunditat, i aporten elements de context per entendre millor les preocupacions de les respectives comunitats de blocaires. En tres anys, Global Voices ha publicat més de 40.500 entrades. Més enllà del públic en general, Global Voices Online s’ofereix també com un servei als periodistes i als mitjans del mainstream. Solana Larsen, directora d’edició, així ho assegura: “Volem que els periodistes diversifiquin les seves fonts. Oferim una perspectiva diferent, més local, de les històries dels mitjans internacionals. El nostre objectiu és ser un complement de la premsa establerta”. Eines per a periodistes A la pràctica, la web convida els reporters per compte propi o aliè a visitar les seves pàgines de Cobertura Especial, seguir els enllaços diaris i articles de blocs de tot el món, i escoltar la seva pròpia selecció de podcasts i entrevistes a diversos blocaires. També recomana subscriure’s a les seves alertes d’e-mail, al digest amb les entrades del dia resumides o als fils de notícies RSS per països, regions o temes. Entre les seves principals virtuds, Solana Larsen destaca la capacitat de Global Voices per “obtenir informació de blocaires locals en situacions de desastres naturals, i també en casos de confusió política en països on els mitjans tradicionals són censurats”. Tot i així, no resulta fàcil. “Sovint som els primers a assabentar-nos de blocaires que han sigut arrestats, i ajudem a difondre campanyes per alliberar-los”, explica Larsen. Sense ànim de lucre Com a projecte sense ànim de lucre, Global Voices es manté gràcies al patrocini del Berkman Center, MacArthur Foundation, Reuters, Hivos i Knight Foundation, entre altres. Les seves aportacions permeten finançar el funcionament de la web i pagar alguns salaris: els editors regionals cobren un petit sou de 700-800 dòlars al mes, i alguns directors de departament guanyen més al treballar a jornada completa. Els més de 100 autors-col·laboradors i la desena de traductors són voluntaris. El 2006, el projecte va obtenir el Gran Premi ‘Innovació Periodística’ en els Knight-Batten Awards, dotat amb 10.000 dòlars. Amb aquests diners i els d’altres patrocinadors, Global Voices ha pogut desenvolupar altres projectes paral·lels, com el programa Advocacy, Rising Voices i el projecte Lingua. Tots ells, interrelacionats sota un mateix objectiu: estendre la conversa global en condicions de plena cooperació, superant les barreres de l’idioma, la censura o la bretxa digital. Més informació: VÍDEO: Entrevista a Solana Larsen (BBC’s Pods & Blogs) ÀUDIO: Reportatge trobada fundacional Global Voices Global Voices Citizen Media Summit 2008