Global Voices, altaveu mundial de blocs i podcasts

[El que segueix és un reportatge publicat a inter@cción, traduït al català. Les dades citades provénen de la web de Global Voices Online. I també de Solana Larsen, directora d'edició, amb qui vaig contactar per email. Larsen és tot un paradigma humà de la mundialització: una periodista i activista daneso-porto-riquenya establerta a Nova York.]

Fundat el 2004 al Berkman Center de la Universitat de Harvard (EUA), Global Voices Online no és tan sols un projecte més de periodisme ciutadà. En poc més de tres anys, s’ha convertit en el bloc de blocs per excel·lència, amb la difusió de notícies i comentaris publicats en blocs de més de 130 països.

Global Voices Online va sorgir de la necessitat de donar veu a col·lectius desatesos i explicar històries d’interès de llocs del món que, per diversos motius, no solen ocupar l’agenda informativa dels mitjans tradicionals. El projecte va madurar en una trobada internacional de blocaires a Harvard el desembre del 2004. Després de la reunió, Ethan Zucherman i Rebecca MacKinnon, dos dels seus principals promotors, van decidir portar-lo a la pràctica. Convertida en una xarxa internacional de blocaires amb consciència social i política, la web de Global Voices aspira a difondre els temes i perspectives més interessants procedents de mitjans ciutadans de tot el món. Per aconseguir-ho, utilitza una gran varietat de tecnologies -blocs, podcasts, fotos, vídeo, wikis, tags, agregadors i xats- per cridar l’atenció sobre noves converses i punts de vista a mesura que apareixen a la Xarxa. Entusiasme i vertigen La pretensió de Global Voices provoca entusiasme i també vertigen. ¿Entre els milions de blocs que existeixen al món, com descobrir els més influents, respectables o creïbles en qualsevol país, especialment si no és el propi? Global Voices té el seu propi sistema: un equip internacional d’autors, editors regionals i traductors són els seus guies experts en la blocosfera global. L’equip bàsic està format per blocaires de diversos països reclutats com a col·laboradors o contractats com a editors pels seus coneixements de les blocosferes regionals. La seva funció és analitzar i seleccionar el més interessant divulgat als seus països o regions a través de blocs, podcasts, llocs d’intercanvi de fotos, videoblocs i altres sistemes de difusió. Són la base que dóna sentit al projecte, ja que contextualitzen la informació i treuen a la llum temes no tractats pels mitjans convencionals. Àmbit geogràfic i temàtic La informació de la web s’organitza per àrees geogràfiques i per temes. Cobreix igual totes les zones del món, excepte Nord-amèrica i Europa Occidental, ja sobreexposades en els mitjans globals. A la secció Enllaços, els editors insereixen cada dia entre 5 i 10 de les entrades més interessants dels blocs de les seves regions. A la secció Weblog, els traductors, editors i col·laboradors voluntaris analitzen els temes amb més profunditat, i aporten elements de context per entendre millor les preocupacions de les respectives comunitats de blocaires. En tres anys, Global Voices ha publicat més de 40.500 entrades. Més enllà del públic en general, Global Voices Online s’ofereix també com un servei als periodistes i als mitjans del mainstream. Solana Larsen, directora d’edició, així ho assegura: “Volem que els periodistes diversifiquin les seves fonts. Oferim una perspectiva diferent, més local, de les històries dels mitjans internacionals. El nostre objectiu és ser un complement de la premsa establerta”. Eines per a periodistes A la pràctica, la web convida els reporters per compte propi o aliè a visitar les seves pàgines de Cobertura Especial, seguir els enllaços diaris i articles de blocs de tot el món, i escoltar la seva pròpia selecció de podcasts i entrevistes a diversos blocaires. També recomana subscriure’s a les seves alertes d’e-mail, al digest amb les entrades del dia resumides o als fils de notícies RSS per països, regions o temes. Entre les seves principals virtuds, Solana Larsen destaca la capacitat de Global Voices per “obtenir informació de blocaires locals en situacions de desastres naturals, i també en casos de confusió política en països on els mitjans tradicionals són censurats”. Tot i així, no resulta fàcil. “Sovint som els primers a assabentar-nos de blocaires que han sigut arrestats, i ajudem a difondre campanyes per alliberar-los”, explica Larsen. Sense ànim de lucre Com a projecte sense ànim de lucre, Global Voices es manté gràcies al patrocini del Berkman Center, MacArthur Foundation, Reuters, Hivos i Knight Foundation, entre altres. Les seves aportacions permeten finançar el funcionament de la web i pagar alguns salaris: els editors regionals cobren un petit sou de 700-800 dòlars al mes, i alguns directors de departament guanyen més al treballar a jornada completa. Els més de 100 autors-col·laboradors i la desena de traductors són voluntaris. El 2006, el projecte va obtenir el Gran Premi ‘Innovació Periodística’ en els Knight-Batten Awards, dotat amb 10.000 dòlars. Amb aquests diners i els d’altres patrocinadors, Global Voices ha pogut desenvolupar altres projectes paral·lels, com el programa Advocacy, Rising Voices i el projecte Lingua. Tots ells, interrelacionats sota un mateix objectiu: estendre la conversa global en condicions de plena cooperació, superant les barreres de l’idioma, la censura o la bretxa digital. Més informació: VÍDEO: Entrevista a Solana Larsen (BBC’s Pods & Blogs) ÀUDIO: Reportatge trobada fundacional Global Voices Global Voices Citizen Media Summit 2008

Tolosa, ‘mon amour’

El Pont Neuf, a Tolosa, de nit.

Ahir diumenge el Tour de França va abandonar Tolosa per enfilar-se cap als Pirineus. Exactament com nosaltres, just el diumenge anterior, quan vam fer el mateix… en direcció cap a casa. Només va ser una escapada de cap de setmana, breu però intensa, i ens va deixar un gran regust de boca. És a dir, segur que repetirem.

Tolosa (Toulouse pels francesos), capital del Llenguadoc-Rosselló i de la regió de Migdia-Pirineus, sorprèn com una ciutat moderna, agradable, tranquil·la i amb molt d’ambient al carrer. El fet de només tenir uns 400.000 habitants (760.000 amb l’àrea metropolitana) l’ha ajudat a conservar l’atmosfera de poble enmig de l’efervescència urbana. Malgrat les dues línies de metro i les 70 de bus, la ciutat es descobreix fàcilment a peu: el casc antic, les cases renaixentistes, la plaça del Capitole, la basílica de Saint-Sernin (l’edifici romànic més gran d’Europa), els claustres dels Jacobins i dels Agustins, els museus…

Saint-Sernin, al final del carrer.

Més enllà dels clàssics culturals, ens ha atret la vida al carrer: moltes bicis (tenen VélôToulouse en lloc de Bicing, i funciona de 5.30 a 2.00 de la matinada!), molts estudiants, mercats de flors i fruites al Boulevard de Strasbourg en ple diumenge, cafès i bistros plens a vessar en zones de vianants… No hi ha mar, però ho supleixen de sobres amb el Garona (hi han muntat una platja urbana) i el canal du Midi, ideals per passejar-hi en barca i contemplar la ciutat des d’una altra perspectiva.

Tolosa és també la tercera ciutat universitària de França, amb 90.000 estudiants, la primera d’Europa en aeronàutica (aquí es va crear el supersònic Concorde i el coet Ariane, i ara s’hi construeix l’Airbus A380, l’avio més gran de la història, del qual es pot visitar la cadena de muntatge) i el bressol del rugbi francès. L’extraordinària passió per aquest esport uneix generacions, que han vist l’equip local, l’Stade Toulousain, proclamar-se 16 vegades campió d’Europa.

JFK: un carrer, dues plaques.

Oberta i cosmopolita, a Tolosa s’hi parlen moltes llengües, encara que l’occità amb prou feines hi té presència en els noms dels carrers, després del francès, i poca cosa més… Aquí la ciutat no s’aparta gaire de la política oficial francesa envers les llengües minoritàries, menyspreades com a pròpies i menystingudes davant d’altres molt més llunyanes, en un país que diu venerar i protegir la diversitat cultural… No deixa de ser xocant quan, en molts bars i restaurants, diuen parlar l’occità, el català i el que faci falta…

Pel que fa a la restauració, cal lloar un gran avanç per als inadaptats. Els horaris, potser per l’estiu? s’han relaxat, i ja es pot anar a sopar tranquil·lament més enllà de les nou del vespre sense que el cambrer de torn et faci cara de pomes agres o t’ignori olímpicament. Ho vam comprovar a pocs metres del riu, en una zona de carrers estrets, farcida de bistros amb terrasses a l’aire lliure. Eren les 10 tocades i vam entrar al Bistro de la Daurade. Deliciosa amanida de foie, carpaccio de salmó especiat i terrina de pernil d’ànec ofegat en camembert fos. A les 11.15 van arribar tres nous comensals i van demanar vi abans de sopar. L’amo, encantat.

L’endemà, per descomptat, vam repetir zona, canviant òbviament de carrer. Al 41, rue Pargaminières, el Grain de Sesame ho anunciava sense embuts: obert fins a la mitjanit. Entremig de locals asiàtics i sud-americans, va resultar ser un àrab excel·lent, casolà però autèntic, amb un hummus fred i exquisit. Aquí es va acabar la nostra ruta i la nostra última nit. Al cap i a la panxa, ens queda la promesa pendent.

Benvinguts a la Ciutat de l’Espai

Rèplica a escala real de l'Ariane 5.

Als afores de Tolosa, a pocs quilòmetres de la ciutat, s’alça la Cité de l’Espace, un parc de 5 hectàrees dedicat exclusivament a la divulgació de la cultura espacial. Certament, tot i l’aparença de parc temàtic, val la pena visitar-lo, ja que és un espai idoni per conèixer de prop els últims coneixements sobre l’Univers, amb múltiples animacions interactives, atraccions permanents i exposicions i conferències dirigides a investigadors i al públic en general.

Després de la Ciutat de les Estrelles, a Moscou, reservada a l’entrenament dels astronautes russos, la Cité de l’Espace és l’únic lloc del món on pots pujar a una nau espacial Soiuz de primera generació. I també a una còpia exacta de la famosa Estació Espacial MIR, que va ser destruïda per obsoleta el 2001. Per a rèpliques absolutes, impossible no quedar bocabadats amb l’omnipresent coet Ariane 5, amb els seus 53 metres d’alçada, instal·lat a la rampa de tir com si estigués a la mateixa Guaiana francesa…

Entre les instal·lacions més atractives, al marge de l’edifici amb quatre plantes d’exposicions, sobresurten l’esfera gegant del Terradome, un viatge en el temps des del naixement del planeta Terra, i sobretot l’Astralia, el Sisè Continent. Així s’anomena el macrorecinte que allotja la sala IMAX i el nou Planetarium, un sistema de projecció en 3D de nova generació sobre una pantalla hemisfèrica, on es presenta un espectacular audiovisual sobre les estrelles dels faraons i la mitologia de l’antic Egipte.

Ben a prop, i també de forma permanent, la pantalla gegant de l’IMAX projecta Space Station 3D, el primer film d’alta definició i en 3D realitzat a l’espai, sobre la història de l’Estació Espacial Internacional i la vida quotidiana dels astronautes. Deixant de banda que estigui narrat per Tom Cruise (no el sentireu en V.O. perquè està traduït al francès), al film emociona veure el bon rotllo que hi ha entre russos i nord-americans tan lluny de la Terra, i es transmet com mai abans el vertigen (o l’eufòria) que un pot arribar a sentir en ple passeig espacial. Espanta de veritat…

Retorn a Bénac

Entrada al poble de Bénac, amb el copilot saludant.

Per fi hi he tornat. Fa 15 anys, o més, hi vaig anar a parar per casualitat, intrigat per un cartell malpintat a la carretera. Si aleshores hi vaig anar amb l’Àngels, camí de Montsegur, aquest cop ha sigut amb un autèntic Benach: l’Albert. No s’ho creia fins que hem arribat. Des de Foix, tornant cap a Barcelona, un desviament a la dreta et porta a una carretera local que juga com si res amb el teu cognom: passes Becq, Ganac, Brassac…

Als 10 quilòmetres, quan ja sospites que potser t’has equivocat, apareix finalment Bénac: quatre cases mal comptades, una església romànica del segle XII i un paisatge verd, idíl·lic, meravellós. Sembla molt més arreglat que anys enrere. Ara hi ha una parada d’autobús i les vaques no et surten al camí sense avisar. El Château de Bénac, fa temps un restaurant esplèndid al jardí d’una antiga casa senyorial, amb vistes a les muntanyes, és avui una gîte elegant, encerclada per una frondosa tanca de xiprers. Com remarca l’únic cartell turístic del poble, ocupa l’antic feu del segle XIX dels barons de Bellissen-Bénac. Barons? Està clar que haurem de seguir investigant…

La pluja, però, ens ha obligat a marxar. Tornem a Foix, passem de Montsegur recordant en silenci la tragèdia dels últims càtars i posem la directa fins al Pimorent. Al final del túnel, sota un sol radiant, una imatge prou familiar: l’inconfusible paisatge de la Cerdanya.

Vicent Partal: “La nova redacció de VilaWeb serà un gran plató de televisió”

[Vicent Partal, fundador de VilaWeb, creu en la mobilitat. El vaig entrevistar poc abans de Sant Joan, en una conversa de mòbil a mòbil. A petició seva, ja que havia d'anar a un debat de televisió. L'entrevista es va celebrar entre el seu despatx, el taxi i l'entrada als estudis de BTV. Cap problema, sembla estar-hi acostumat. Fa anys, a l'època de La Infopista, vam parlar gairebé una hora de fix a fix, per a una peça d'un reportatge de La Vanguardia, que a última hora va saltar per qüestions d'espai. Per sort, ell no se'n recordava, però jo sí. Aquest cop, l'entrevista haurà vist la llum per partida doble: primer, a inter@cción, el diari del postgrau de la UOC, i ara aquí mateix, linkant al seu bloc, perquè no sigui dit...]

Primer va ser La Infopista, després VilaWeb, i ara VilaWeb TV. El director del degà de la premsa digital a Espanya, Vicent Partal, ha aconseguit situar VilaWeb com el primer mitjà informatiu de la Internet catalana, amb 305.000 usuaris únics, per davant dels mateixos portals de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA). El 2007 va crear i va integrar en el mateix projecte VilaWeb TV, el primer canal de televisió IP en català, que avui considera clau per consolidar el seu lideratge.

VilaWeb va néixer com La Infopista i després es va erigir en diari digital. ¿Com es va produir aquesta transformació?

Vam néixer al mateix temps que Yahoo, el 1995, i aleshores no hi havia models a seguir. Teníem una idea bàsica, fer periodisme a la Xarxa, i el primer que se’ns va ocórrer va ser un directori de recursos. En menys d’un any hi vam incloure notícies breus sobre Internet, webs noves… i vam anar definint el que seria el nostre model. El 1996 vam adoptar la marca VilaWeb, i des de llavors sempre hem estat experimentant, improvisant… VilaWeb ha sigut una evolució lògica del concepte inicial.

El seu mitjà es defineix com a “diari electrònic independent”. ¿Independent de què?

És una referència de tal com van néixer, sense dependre de cap grup o diari imprès, per remarcar que vam sorgir directament a la Xarxa. Ara és una cosa molt habitual, i no en fem bandera, però llavors no ho feia ningú. Calia construir una empresa per no pertànyer a ningú, i aquesta capacitat ha sigut una de les diferències que han distingit VilaWeb. Avui, 13 anys després, VilaWeb té 30 treballadors i factura 2,5 milions d’euros a l’any.

Més que això, s’ha convertit en un mitjà de referència, sobretot entre la comunitat cultural catalana. ¿Com ho ha aconseguit?

No ho tenim del tot clar ni nosaltres mateixos… hi juguen molts factors. Sens dubte, haver estat pioners ens ha afavorit molt, però això, sense el dia a dia, no serveix de res. És molt important marcar-se unes regles de professionalitat i rigor per guanyar-se la credibilitat informativa. Les vam seguir en l’11-M, quan vam ser dels primers a plantejar hipòtesis alternatives [respecte a l’autoria dels atemptats]. I ho hem seguit fent dia a dia. Fa poc hem obert una pàgina de rectificacions, i les fem públiques. Un altre factor és aconseguir un cert feeling amb les notícies per arribar a un públic molt divers. Sempre hem dit que volem ser un projecte comunicatiu de masses, no un pas gueto, i per això cal ser territorialment i temàticament molt diversos… Per tant, tot suma: crear imatge, prestigi, fer les coses bé…

¿Quants professionals treballen a VilaWeb i com s’organitzen la feina?

A VilaWeb i VilaWeb TV som 30 persones, entre elles 21 periodistes. Fins ara teníem una estructura en creu, que donava un debat ric, amb un nucli de continuïtat i un d’especialistes. Aquesta continuïtat ha permès mantenir una portada activa 24 hores al dia, amb personal a la redacció de 6 del matí a 10 de la nit, guàrdies de matinada a casa, i de caps de setmana a casa o a la redacció, segons triï cadascú…

El debat sobre la integració de redaccions, més propi dels grans grups de comunicació, no sembla haver-los afectat.

Bé, no del tot, el nostre model també ha generat moltes tensions internes, especialment per VilaWeb TV. Al principi teníem un nucli de gent només de televisió, però davant les tensions que això va crear vam haver de canviar. Vist l’èxit del canal televisiu, hem reforçat la direcció amb dos caps de redacció i hem estès la polivalència professional. Mantenint un mínim equip de suport, ara qualsevol redactor pot fer de tot: continuïtat, vídeo o el que sigui…

VilaWeb TV i els blocs dels usuaris a la portada destaquen entre les seves últimes aportacions. ¿Són les apostes de futur de la premsa digital?

D’aquí a uns mesos, passat l’estiu, tindrem una portada molt diferent. Hi haurà una remodelació total, gràfica i de continguts, i inclourem més opcions de personalització i participació. En paral·lel, estem construint una nova redacció al costat del Macba que serà espectacular i innovadora… Dit això, efectivament, la participació de l’usuari és fonamental, sense perdre de vista que som un diari i tenint clar que un blocaire no és un periodista, i tampoc passa res, mentre se sàpiga bé què fa cadascú. I el vídeo també és un tema clau: la crisi dels diaris de paper al sortir les webs va ser una broma en comparació amb el que està passant ara amb la televisió…

¿Què està passant?

Doncs que estem destruint la televisió convencional. En el futur, la televisió no sé si estarà a Internet o no, però serà a la carta. I per a les cadenes actuals, això és una batalla perduda. Els continguts audiovisuals seran cada cop més importants, i cal tenir una presència forta en aquest àmbit. Aquesta, precisament, ha sigut una raó important pel canvi de local de VilaWeb. A finals d’any estarem en una nova redacció que serà tot un gran plató de televisió, des d’on podrem emetre en qualsevol moment, sense les limitacions actuals… I el tercer element de futur a tenir en compte és la mobilitat: l’iPhone està canviant totalment les formes de relacionar-se…

¿Quina opinió li mereixen l’auge dels ciberdiaris polítics i l’aparició de flamants mitjans com Soitu, nascuts també només a la Xarxa?

Sent respectuosos amb tothom, està bé que cadascú pugui triar. Soitu em sembla un fenomen interessant, però no entenc gaire bé el que fan. Ho veig una cosa molt complicada, una nova manera de fer notícies excessivament diferent, massa obsessionats per la tecnologia… Pel que fa a la hiperideologització de certs mitjans, sembla inevitable… A ERC, per exemple, cada fracció té el seu propi diari, i l’únic que està auditat té 10.000 visitants. Nosaltres en tenim 350.000. És lògic i inevitable que tots els poders vulguin tenir el seu mitjà, però està clar que això no porta enlloc.

¿El preocupa aquesta situació?

Per mi l’únic preocupant és l’extensió del model representat per coses com Libertad Digital o e-noticies, presumptes mitjans periodístics que el fan és una perversió del periodisme. Publicar rumors no és ser herois. Calen regles bàsiques i donar una informació contrastada. El model de diaris que menteixen, s’inventen històries o eleven les anècdotes a categoria fa molt mal al periodisme. Per sort a Catalunya no n’hi ha tants com a Madrid. Però sóc molt crític sobre això i crec que s’ha de denunciar.

¿Quin futur espera a la premsa de paper?

Els mitjans impresos s’han de readaptar a la nova situació. Fa 20 anys els diaris venien 200.000 exemplars i tenien tota la influència social. Això s’ha acabat. El diari de paper del futur serà aquest: 14 pàgines, d’opinió i amb 10.000 lectors. Sé que per molts serà una complicació, però és el que hi ha, i s’ha d’entendre. Caldran moltes modificacions de fons.

Manolo Valdés, millor a Sevilla

Dies després del que s’havia anunciat, ahir van acabar de desmuntar les escultures gegants de Manolo Valdés a la rambla Catalunya. Alguns, de cop, deuen haver sentit un buit immens. Jo, no. Després de les mostres de HA Schult i d’Igor Mitoraj, ha estat la tercera gran exposició d’art al carrer dels últims mesos a Barcelona. I no és que no resultés interessant, al contrari. Passa que l’emplaçament no ha semblat el més idoni. Entremig de les riuades de gent passejant i el trànsit de cotxes, en un espai limitat, i prou sorollós, les 17 escultures monumentals de Valdés no han perdut magnetisme, però sí perspectiva. ¿Calia situar-les en un passeig tan atapeït?

A l’hora de fer balanç, tant els promotors, la Fundació La Caixa, com els amfitrions, l’Ajuntament de Barcelona, al·legaran segurament que millor, impossible. Un lloc cèntric i de pas obligat pels turistes… De fet, els càlculs inicials, a través d’un sistema informatitzat per controlar els voltants de les obres, apuntaven que la mostra tindria uns 20.000 visitants diaris. Si és així, en un mes la deuen haver vist 600.000 persones. Impressionant, oi?

Doncs, no. Segur que molts haurien preferit tocar igual aquestes escultures, sentir-les, en un entorn més amable. En aquest sentit, s’hauria pogut pensar en Sevilla, on aquesta mostra itinerant va recalar anteriorment. Ho vam comprovar l’hivern passat, en un viatge llampec a la capital andalusa. Allà van situar les escultures en un remodelat passeig de vianants, ampli i tranquil: La Alameda de Hércules, pròxim al riu Guadalquivir i al barri de la Macarena. Un entorn còmode i agradable, famós anys enrere com a zona de prostitució, i també amb terrasses, sí, però a força distància de l’espai central. A més, tot s’ha de dir: els bars d’allà, sobretot al final del passeig, presidit per dues columnes rematades amb lleons i escuts representant Espanya i Sevilla, serveixen autèntiques tapes andaluses, tant si ets turista com si no…

Pensant-ho bé, si a Barcelona sorgís un espai similar, duraria ben poc. Seria ràpidament colonitzat per aquests antres de restauració avui tan de moda, rendits al guirisme consumista amb la intenció única de desplomar els visitants, sense pressa però sense pausa…

Sabors de Menorca

Avui hem anat a dinar amb dos col·legues cracs de la comunicació que feia temps que no vèiem: el Siscu Baiges, director del TotsxTots de COM Ràdio, i el Gabriel Pernau, freelance dels viatges en bicicleta. Ha faltat la Carme Luque, que ens ha posat l’excusa que a TV-3 l’havien assignat a un nou programa i que no podia marxar de Sant Joan Despí. De seguida hem pensat en La nit al Dia (la nova conductora!) però després hem deduït que era impossible, perquè el programa s’acomiada demà dels teleespectadors. Oh…

El cas és que, a proposta del Gabi, hem quedat en un restaurant suposadament estiuenc: Espai Menorca. El Gabi, recuperat de l’operació al menisc, hi ha arribat amb la seva inseparable Brompton, és clar. Els altres, com hem pogut…

Espai Menorca està al carrer Diputació, 215, als baixos de la Casa de Menorca, on es troben els membres de la comunitat illenca a Barcelona. És, per tant, un punt d’encontre infal·lible si es vol contactar amb autòctons menorquins. I si només pretens tastar-ne els menjars, també. El menú, a 9.90 euros, està prou bé, i hi fan sopars a la carta els dijous, divendres i dissabtes. Si allò primer ja dóna bon resultat, imagineu-vos la carta, no gaire extensa però suficient: entrants, amanides, carns, peixos… i les temptadores calderetes. De marisc i de llamàntol, falta la de llagosta, tot i que s’han d’encarregar amb antelació.

L’entrada al local, obert des del desembre passat, anuncia de ple el que s’hi trobarà, gastronomia menorquina de qualitat. A mà dreta, a la barra, tot un compendi de productes clàssics: coques, ensaïmades, sobrassada, formatge, ginet (per postres, en forma de sorbet)… Ara que s’acosta Sant Joan, s’hi poden encarregar coques. Ja a l’interior, taules mitjanes i alguna de comunitària, per als àpats ràpids. La decoració, inexistent, transmet senzillesa i simplicitat. Si se n’ha de criticar alguna cosa, seria el ressò de les converses. El dia que l’espai estigui insonoritzat ja serà la bomba. En qualsevol cas, heus aquí un restaurant més que indicat per rememorar velles estades a l’illa de la calma, i qui sap, potser per somiar-ne de noves…

[PS: Ja em perdonareu, però la cosa m'ha fet pensar en el penúltim viatge a Menorca. Sant Joan 2003, travessia en veler, Cala Macarella, voltant l'illa per mar amb un grup d'amics, ara cada cop més llunyans. Aquí en teniu una foto, publicada al seu dia a la premsa local i a adriatica.net, una web croata que, anys després, encara la manté visible. Estan ben bojos, aquests croats...]

Gypsy swing al film de Woody Allen

He llegit que el nou film de Woody Allen Vicky Cristina Barcelona portarà jazz català a la banda sonora. Els protagonistes seran el Biel Ballester Trio, que juntament amb Giulia y Los Tellarini han estat les bandes locals escollides pel director novaiorquès per posar música a l’esperada pel·lícula, que no s’estrenarà fins al 19 de setembre.

Pel que es veu, els detalls sobre els crèdits del film arriben en comptagotes, almenys pel que fa a la participació local. Primer es va dir que hi hauria cameos d’actors locals (Joel Joan, Lloll Bertran, Abel Folk, Jaume Montané, Joan Pera…) Veurem, finalment, en què queda tot plegat… El que sí sembla clar és que la música dels dos grups citats hi sortirà segur.

El mateix Biel Ballester, virtuós guitarrista mallorquí, ho ha confirmat a la web: “Sí, és veritat, Woody Allen ha triat temes nostres per a la seva darrera pel·lícula”. I diuen quins: Your Shining Eyes, del CD ‘Bistro de Barcelona’, i When I Was A Boy, del CD ‘Live in London’. Segons sembla, se sentiran en els crèdits i en una escena en què apareix el Tibidabo.

Clip àudio: When I Was A Boy (instrumental)

El swing gitano del trio, amb Ballester com a solista, Leo Hipaucha al contrabaix i Graci Pedro a la guitarra rítmica, va convèncer Woody Allen a incorporar-los al seu projecte. Gypsy swing amb tocs mediterranis, amb reverències al mestre Django Reinhardt, per qui tant el director com el grup senten veneració.

De fet, ni Allen ni el trio van arribar a parlar: un contrabaixista de l’entorn d’Allen li va passar a aquest un disc del grup al sentir Ballester mentre donava una classe magistral de guitarra a la Universitat de Boston. Probablement Woody ni devia saber que tots dos havien tocat un cop al mateix escenari, el Cafè Vienès de l’hotel Casa Fuster. El director, amb el seu clarinet i dos músics de la New Orleans Jazz Band, durant el rodatge del seu film a Barcelona, l’estiu passat. Ballester, amb un altre grup, Ritmes Gitanes, igual d’intens i trepidant, al març.

Entre una actuació i l’altra, els vaig veure en una sessió al Jamboree. Els Ritmes Gitanes, vull dir, que la New Orleans Jazz Band ja l’havia escoltat anys enrere a l’Auditori. Em van semblar genials, tots ells, sobretot els solistes: a part de Biel Ballester, Juan Carlos García a l’acordió i Juan Aguiar al violí. La veu cantant, però, la duia el mestre Joan Ramon Puntí. Imprescindible segona guitarra, humor divertit, posat Tchavolo Schmitt.

O sigui que, si finalment la pel·lícula no acaba de funcionar (diuen que serà ensucrada i tòpica), almenys que serveixi per donar a conèixer aquests grups. Pura energia creativa, i bé que s’ho mereixen.

Bloc nou, drac vell

Ja fa uns dies que ha saltat a la blocosfera catalano-espanyola un nou bloc dedicat a la ciutat. L’escriu la periodista Catalina Gayà i es diu Per Barcelona. S’allotja a la web d’El Periódico i s’alimenta dels microcomentaris barcelonins que fa un cop a la setmana al diari i d’altres continguts. Com diu l’autora a la presentació, és un lloc on “col·leccionar racons” i “espais, llocs, olors, textures que no apareixen a les guies –ni de disseny ni les turístiques– i que per la rutina diària poden passar desapercebuts”.

Gayà és mallorquina però fa temps que viu aquí, on va tornar després d’un periple per Mèxic. Malgrat que tot just comença, el seu bloc, com a mínim, ja és un niu de curiositats. M’ha cridat l’atenció el post que dedica als dracs urbans, llistats i representats per façanes i edificis que tots coneixem i que sovint ens han passat inadvertits. L’autora ha demanat que n’hi féssim conèixer més, però ningú li ha contestat (encara). I mira, avui n’he vist un per casualitat: un petit Sant Jordi amb el drac gravat en una façana del carrer Paradís, just davant d’aquest Irish Pub que no recordo com es diu…

A l’arribar a casa, mullat per la pluja, he regirat els arxius de fotos d’altres èpoques però no he trobat res de bo. Buscava dracs i sants jordis que havia anat retratant per algunes ciutats europees, però res de res… Així doncs, no he tingut més remei que fer una foto nova: no és pròpiament de Barcelona, però sí molt original. I antic. El Drac de Vilafranca, que només surt a ballar per la Festa Major, és una peça històrica i única. Pesa més de 100 quilos, se’n té constància documental des del 1600 (anàlisis químiques en situen l’origen al segle XII) i és l’element més veterà i emblemàtic de tot el bestiari de la més típica. El meu, és clar, tan sols és una vulgar i simbòlica reproducció de paper maixé d’aquella meravella. De totes maneres, si no fos per aquesta pluja traïdora, i per la portera, ja l’hauria tret al terrat.

Síntesi de Tallers Oberts 2008

Avui és l’últim dia per visitar Síntesi, una selecció d’obres dels artistes i artesans que aquest any han participat en els Tallers Oberts de Ciutat Vella. Durants els dos últims caps de setmana, més de 50 tallers del districte van obrir les portes al públic per mostrar i explicar el procés creatiu dels artistes a tothom qui s’hi volgués acostar. Les jornades es van complementar amb activitats vàries, com ara rutes guiades pel Born, el Gòtic i el Raval, estudis oberts de nit i tallers per a nens i nenes.

Ara la 15a edició dels Tallers Oberts de Ciutat Vella ja s’ha acabat, i la visita a l’exposició Síntesi se’ns presenta com l’última oportunitat de veure’n les obres seleccionades. Aquest cop, la mostra col·lectiva s’ha organitzat al Museu Marítim, un entorn fabulós però no gaire ben il·luminat. Sigui com sigui, hi ha temps fins a les vuit del vespre, i l’entrada (com gairebé tot el que citem aquí) és gratuïta.

El jurat d’experts encarregats de la selecció ha triat aquest any els següents artistes:

• Alícia Rosselló i Núria Brunet
• Fiona Capdevila
• Gemma Pampalona
• Rodrigo Ángel Belaunzarán
• Carles Guitart
• Teresa Rosa Aguayo
• Nicolás Spinosa
• Cathrine Muryn
• María Mercedes Rodrigo
• Vanessa Linares
• Karol Bergeret
• Ana Abascal
• Karen Foix

Personalment, m’ha interessat la pintura de Vanessa Linares:

La moda reciclada de Fiona Capdevila (amb jerseis usats, cortines de casa i roba de sacs de llit dels ferrocarrils francesos):

La joieria de ganxet de Gemma Pampalona:

I les escultures il·luminades de Karol Bergeret i les seves Santes Mestresses de Casa:

Les escultures de Karol Bergeret responen al seu personalíssim projecte de les Santes Mestresses de Casa, sèrie realitzada amb taules de planxar i materials reciclats en homenatge, segons ella, a una “espècie en extinció”. Si més no, sembla haver contagiat el reciclatge creatiu als seus propis pares, Perla i Tucho, dos arquitectes que ja fan les seves particulars miniARTs, miniescultures realitzades amb materials més a l’abast. No els veureu a Síntesi, però aquí en teniu dues mostres inspiradores: El De Moño i Cinco Deditos Tienen Mis Manos. Endevineu amb què estan fetes…

Fotògraf Joan Guerrero

“La persona és el primer”. Amb aquest títol, el Col·legi de Periodistes de Catalunya (CPC) va inaugurar ahir una exposició de 40 fotos en blanc i negre de Joan Guerrero, tota una institució en el camp del reportatge social. No hi vaig anar, però per poc que pugui, hi aniré. Joan Guerrero (Tarifa, 1940) és d’aquells personatges de la professió difícils d’oblidar, competents i alhora entranyables. I sempre se n’aprenen coses…

Fotògraf d’una llarga trajectòria, va haver de treballar durament abans de poder dedicar-se a l’ofici. D’adolescent, obligat per les penúries de la postguerra, va emigrar a Puerto Real, on va entrar en una fàbrica de maons, i després va marxar a Catalunya. A Barcelona, va treballar de peó, a la carretera de l’Arrabassada, i també en una fundició. Posteriorment es va establir a Santa Coloma de Gramenet, i va entrar a col·laborar a la revista Grama, on aviat va començar a fer de fotògraf i a especialitzar-se en el reportatge social.

Ha treballat en diaris com El Periódico de Catalunya, Diari de Barcelona, El Observador i El País; ha publicat diversos llibres de fotografies i ha participat en nombroses exposicions. Sempre sensible als problemes socials, un dels seus últims projectes ha estat Imatge Solidària, una col·lecció de làmines fotogràfiques realitzades per ell mateix per recaptar fons per a l’Equador. Ara està jubilat, però continua actiu, com ho prova l’exposició actual i les que segurament farà en el futur.

Vaig tenir la sort de coincidir amb ell al DdB. El 1988, jo era un principiant; ell, un fotògraf expert. He de reconèixer que em va caure bé des del primer dia, quan vam anar junts a fer una crònica de l’Ateneu Colón, al Poblenou, aleshores amenaçat d’enderroc preolímpic. El local seguia sent una institució, i s’omplia d’avis i gent gran que hi anaven a ballar i a divertir-se els caps de setmana. Jo no sabia per on començar, i ell de seguida se’ls va ficar a la butxaca. En pocs minuts semblaven amics de tota la vida. Tothom estava entusiasmat i eufòric per deixar-se retratar per la seva càmera, i va obtenir unes imatges sensacionals. Si les trobo les penjaré…

El cas és que Joan Guerrero sempre ha estat així: amable, cordial, senzill, humil… dotat d’una extraordinària sensibilitat per connectar amb la gent del carrer i per captar els sentiments i la humanitat de paisatges i vides anònimes. Així l’ha presentat a l’exposició José Martí Gómez, un altre dels grans, quan n’ha dit que “s’hauria de visitar amb Joan Guerrero com a guia. Sabríem que després d’intimar amb el fotògraf, el vell pobre i digne entrà a casa seva, petita i humil, tot retornant amb l’obsequi de dos ous, que era l’únic que posseïa”.

Deuen ser bons amics, tots dos. Un dia, de petit, em van portar a dinar a casa de Martí Gómez i després vam anar a veure un Barça-Espanyol al Camp Nou. Tot i ser periquito (ell), em va regalar una d’aquelles trompetes bandera blaugrana que ja deuen haver passat a la història. Del resultat, ni me’n recordo, però sé que la trompeta em va durar molts mesos. Bones persones, que també n’hi ha, entre els grans periodistes…

L’exposició de Joan Guerrero, a la seu del CPC (Rambla de Catalunya 10, principal), estarà oberta fins al 27 de juny.

Barnàfrika’08, Setmana Afrocultural de Barcelona

Àfrica està de moda, ni que sigui per uns dies. Després de la segona Mostra Internacional de Cinema Africà a Catalunya, Africat, celebrada a Salt, ara és el torn d’un nou festival: Barnàfrika, la primera Setmana Afrocultural de Barcelona. Fins diumenge que ve, i organitzada per la Unió d’Associacions Africanes de Catalunya i d’Entitats de Solidaritat amb Àfrica, Barnàfrika concentrarà múltiples activitats relacionades amb les cultures i la vida quotidiana dels països d’aquest immens continent, tan desconegut.

El festival culminarà amb una gran festa dissabte i diumenge, de 10 a 20 hores, al Parc de l’Estació del Nord, que promet ser espectacular. En un ambient de mercat africà, hi haurà debats, tallers, contes, pel·lícules, gastronomia, conferències, balls, música i, sobretot, molt bon rotllo. Entre altres músiques, s’hi sentirà l’Himne d’Àfrica, el Cant dels Estats de l’Àfrica i, a ritme de Percutalking Music, tenen previst estrenar el Ball del Culé…

Casualitat o no, avui mateix COM Ràdio dedicarà bona part del programa Tots x Tots a parlar del continent africà. L’espai dirigit per Siscu Baiges, de 21 a 22 hores, entrevistarà avui Francesc Soler, president d’Amics per al Desenvolupament a l’Àfrica Negra (ADANE), i oferirà un reportatge de Susanna Huguet sobre el conflicte de la República Democràtica del Congo.

Tan de bo aquestes iniciatives es consolidin i tinguin una llarga continuïtat… Per cert, si us interessen les notícies d’Àfrica, no deixeu de visitar el bloc africadesdegirona. Tot just comença, però de debò que promet.